c'est la vie

Lo vermut de Falset

2011-07-03T14:42:00.000-07:00

Qualsevol hora és bona per anar al bar Calders, ben a prop del mercat de Sant Antoni, a Barcelona. Hi fem cap al migdia, amb la Montse. Ens hem de posar al dia de tantes coses! I ves per on que trobem taula, tot i que van molt buscades. No fa encara tres mesos que han obert però ja han fidelitzat la clientela i han estat referenciats als suplements dels principals diaris del país. I ens fa goig seure un matí de dissabte molt assoleiat a la terrassa del Calders, per fer-nos confidències i explicar-nos xafarderies. Amb ulleres de sol i ventall en mà. I ens sembla que som en una plaça parisenca, perquè la decoració podríem conveni que és naïf?

Molt xula! Convida a la conversa i a passar-hi estones llargues. Una cambrera molt amable ens porta la carta que té un disseny molt atractiu. L’ha fet un periodista –ho sabrem més tard- però ja d’entrada la mirem amb atenció! Com que som lectores àvides de qualsevol text que ens cau a les mans i aquesta carta pinta molt bé, la repassem de dalt a baix i descobrim a les últimes ratlles –i no per això menys importants- lo vermut de Falset!

Ens entusiasma la idea de poder tastar-lo al cor de Barcelona. Trobar un producte singular del territori a 100 quilòmetres de casa és una experiència sovint gratificant. I per descomptat que el demanem i, mentre l’anem assaborint i anem xerrant, el rellotge avança quasi al ritme que es fonen els gels, molt ràpid. El vermut, molt aromàtic per les 120 herbes amb què es prepara i ben fresc, anima la conversa i fa aflorar els somriures. I surt a tomb més d’un cop Falset i el Cafè del poble on és típic anar a fer el vermut els diumenges. Un costum molt estès també per Barcelona, ara amb l’agradable sorpresa de poder-ho fer amb un producte de la Cooperativa Falset Marçà. Exactament el mateix que fan tastar al celler just abans de la visita teatralitzada, elaborat segons la la recepta original del 1919 i fermentat en tines de fusta gairebé centenàries.

“Una joia del Priorat. Suau i lleugerament dolç”, segons convida a tastar la carta del bar Calders, on el serveixen ben fresc, amb gel i una rodantxa de taronja. Una experiència única que repetirem, oi Montse? Que ens van quedar moltes hores de conversa…

Una garrofa genial

2011-06-13T13:27:00.000-07:00

Fa pocs dies vaig tenir el privilegi de ser en un racó del Baix Camp ple d’història i d’art, farcit d’objectes -alguns naturals - com aquesta garrofa que ara habita casa meva, posant una nota de distinció al disseny minimalista que volgudament tenim.

Espero tornar-hi algun dia no només per recollir-ne d’altres, sinó per empapar-me novament d’emocions, les que sorprenentment desperten rajoles de múltiples colors, maletes de cuir marró que ja no viatgen, tocadors des d’on s’enviaven cartes a París… I un paisatge que en una altra època va ser font d’inspiració per a un dels artistes més universals que hem tingut al territori. Una masia, una finestra… Un esclat de llum, color i natura. Quadres.

I tot just quan recupero aquesta garrofa, llegeixo la frase molt sàvia que Elena Juncosa escriu a Facebook, dita de Miró a Picasso: “Actua exactament com si esperessis el metro: s’hi ha de fer cua, espera que et toqui el teu torn”.

Genial.

Relat que volia anar a concurs

2011-04-10T01:49:00.000-07:00

Va ser a Sant Miquel? Al Santuari de Puigcerver? O bé a Sant Antoni? Tenia un record molt vague de l’on. Poca cosa més li havia quedat gravada que el contrast de la pell calenta fregant una i altra vegada amb un segon cos, encès, i una superfície de pedra agradablement freda. O era marbre? Havia passat massa temps. I a aquelles hores, ja no anava fina. Era negra nit i el so d’orquestra havia quedat enrere. Estels grocs il•luminaven el cel i l’alcohol li feia veure fileres de llums. Milers, que es creuaven. Com una pluja d’estels. I, per algun lloc, s’imposava repetidament una lluna plena. Però era distant, també freda. Res a veure amb el sol que a mitja tarda de l’endemà l’ofegava. Li queia a sobre, com la suor. I l’únic record clar d’aquella nit eren els gemecs. Nítidament també recordava les batusses de mans i cames i peus, i els llavis que es desvivien per besar-se. Suor. Sort de la pedra. O era marbre? – mai en treuria l’aigua clara. Pressa. Crits. Excitació. Gairebé com l’última nit de festa major d’un poble petit, camí de la muntanya. Coets de colors que anuncien la fi. No recordaria mai el lloc prohibit. La lluita del cos a cos d’aquella nit, per sempre, la va guardar precisa. Com també que s’havia llepat abans els dits, al Sopar del Pataco. No li hauria passat mai per alt un nom curiós com aquest. De la mà d’una amiga s’hi va plantar per passar els últims dies de festa major. Però després mai més en va saber res, d’ella. Camins que un dia es deixen de fer plegats. D’ell, tampoc. Després d’aquella nit no en va venir cap altra. De real. D’imaginades, moltes. Cada cop que havia estat entre un altre cos calent i un superfície freda. No sovintejaven. Però quan succeia, sempre la portaven als focs d’artifici i a la pluja d’estels que no va ser. I ara hi havia tornat, tot i ser lluny en quilòmetres i anys, i malgrat estar sola. Un dia de calor insuportable. A ple bat de sol va buscar refugi. Humitat, olor a encens i paraules amb to de sermó. L’espai no li era del tot aliè. Va seure a sentir missa, però el subconscient la duia a la piscina. Nadava a poc a poc. Els peus li anaven intencionadament lents i la meta cada cop s’intuïa més lluny. Als braços els costava entrar a l’aigua, ho feien amb dificultat i el ritme de les respiracions era pausat. Molt lent. No hi havia cap altre moviment a banda del seu. El marcador digital era un aliat del silenci. En vermell, l’hora. I la temperatura. Alta. S’hi va fixar en treure momentàniament el cap de l’aigua per agafar aire. I quan es va capbussar de nou va despertar. Obre els ulls i la cursa en solitari l’ha dut a l’altar, a prendre la comunió. Començava a percebre coses. L’espai que va habitar per una nit. Es va esvanir. I va tocar la mateixa pedra freda de marbre que l’havia fet frissar tota una vida… I ja no va despertar més. Amb el dubte d’on havia trobat vida abans de la mort. Fotografia extreta de: llibres artesans (www.llibres-artesans.com)

Estoy aquí de paso, Yo soy un pasajero...

2011-03-16T10:54:00.000-07:00

El dia que naixem comencem a morir.

Una veritat incòmoda, sentida en reiterades ocasions.

Som efímers. Imprescindibles. Vulnerables.

El drama del Japó ens ho fa avinent aquests dies.

Però una malaltia greu també.

I no en som prou conscients de les prioritats, fins que n'apareix una d'irrenunciable a combatre.

L'ataquem. Però no passa tot sovint.

Els nostres horitzons i metes són massa lluny.

L'ara no és prioritari.

Reptes a vegades inassolibles. Per excés de desig.

Ens entristim.

Quan nedo, tinc clar l'objectiu.

Però arribo al final i en cerco d'altres.

I no sóc conscient del plaer de cada braçada.

Del silenci.

De l'acolliment.

De l'esclat quan entra el braç a l'aigua. Quan es mouen els peus.

De la respiració que va, ara lenta ara ràpida.

De l'aigua que entra més enllà del llavi.

De la dificultat de les primeres braçades i de la dansa de cos i aigua, a les últimes.

Mullats.

Tornem a néixer. Però continuem sent fràgils.

Inconscients.

Arrisquem.

Fins que morim.

Quan el vel i la túnica negra donen seguretat

2011-02-08T07:02:00.000-08:00

A Occident, un vel i una túnica negres incomoden i alguna cosa més. La societat intercultural cap a on caminem té encara moltes assignatures pendents, de fet estem a l'estadi de l'acceptació de les diferències. Després ja vindrà el mestissatge i l'enriquiment cultural i social compartit. Vagi per davant que no en justifico el seu ús però sí penso que s'ha de valorar en el seu context.

A l'Afganistan, un vel i una túnica negres donen seguretat. La periodista catalana Mònica Bernabé les usa a diari per viure amb "normalitat" en un país conflictiu, on ha fixat la seva residència. "Més enllà dels talibans" és el títol de la conferència que dilluns va pronunciar al Caixafòrum de Tarragona, en què va puntualitzar algunes informacions que ens arriben sovint esviaixades a través dels mitjans de comunicació. El vel no és el principal problema de les dones afganes, assegura. No ho ha estat mai. Ni tan sols d'aquelles que es revolten contra els talibans i que encapçalen manifestacions contra el Govern dels homes de la guerra. Tampoc és a l'agenda política de les diputades, que representen un 25% del Parlament afganès.

Les prioritats i preocupacions són altres, i ella ajuda a combatre-les. A les dones els violen sistemàticament els seus drets fonamentals. És tan greu que no puguin viure soles - ser independents, com es diu aquí- com que siguin obligades a casar-se per conveniència, per diners vaja. Han de patir, a més, uns serveis sanitaris pèssims en moments de vital importància com el part, i viuen en una situació d'extrema pobresa - com el conjunt de la població, està clar, en un país on la producció d'opi és la principal font de riquesa.

L'Afganistan encapçala el malaurat rànquing d'estadístiques de mortalitat que elabora anualment l' ONU, a conseqüència de la pobresa i la mortalitat infantil, al part. Es registren més morts derivades dels grans dèficits socials que dels conflictes bèl·lics existents, que no són per altra banda, pocs, ni hem de menystenir, està clar.

La inestabilitat política del país, la inoperativitat i corrupció del Govern, la mala gestió nord-americana de la guerra amb els talibans i la poca destressa de la comunitat internacional fan de l'Afganistan un país indesitjable on la petjada de la reconstrucció a càrrec de les ONG comença a visualitzar-se però tèbiament. A ulls dels mitjans de comunicació només és notícia quan el drama es fa encara més present. Mònica Bernabé és l'única periodista de l'Estat espanyol que hi treballa, al costat de colegues nord-americans i britànics, principalment.

No ho té fàcil en el dia a dia, però sobreviu i ho explica. I és lloable que ho faci perquè quan l'escoltes parla amb passió i amb ganes de canviar el món amb les seves cròniques, però sobretot de canviar la injusta vida de les dones afganes, que ja es revolten, però els falta conquerir les llibertats i els drets bàsics, més enllà de la túnica i el vel.

Del llimoner que no creix

2011-01-31T09:45:00.000-08:00

És algun centímetre més rodona que una avellana - o millor dit, que una ametlla, perquè és allargada- però jo esperava que a aquestes alçades ja hagués assolit el tamany d'un ou. Res. Plantada en una torreta que no fa justícia a la seva elegància, resta impassible al combat diari del vent i la pluja, al vol ras dels coloms que busquen amagatall i en ocasions al raig de sol del migdia, persistent i encès, malgrat l' hivern.

No hi ha manera d,apreciar-hi canvis, de veure com se li estira la pell rugosa. Tímidament n'apareixen de noves, però són minúsculs embrions d'un color entre rosa i morat que despista. Ningú no diria que de grans seran ben grogues.

El frec a frec amb les fulles verdes deixa olor fresca però fugissera als dits. L'olor és nítida i evoca ràpid al gust àcid que li trobem en boca.

Però malgrat la bellesa de les fulles i del fruit amagat, no creix i una que la resegueix cada dia, és impacient. Rega amb la regularitat que li pertoca, perquè vol veure'l vestit. Compren que la natura és sàvia, que es pren el seu temps i, com a la vida mateixa, quan més ho desitges més lenta es fa l'espera. Té clar que seguirà sent constant i que més aviat que tard, percebrà canvis: el llimoner creixerà o morirà. Una no decideix el final, per molt que hi posi ganes i fe.

La dura i plaent verema

2010-09-26T12:12:00.001-07:00

És el segon any que tenim oportunitat de veremar merlot a la finca de La Sort, a Falset. Els quilos de raïm collits dissabte amb un grau final que no fa justícia a l'esforç que hi vam posar tots, reposen a les tines de la Cooperativa de Falset, iniciant-se així el màgic procés que els durà a l'ampolla. Sigui vi de criança o vi jove, serà exquisit segur. Perquè qui en coneix el procés, sap reconèixer el camí de la vinya a la boca, que no és curt ni fàcil, però és, en definitiva, plaent.

Fa un any vam anar per primer cop a la verema a les vinyes de La Sort i vaig titular el post mot convençuda com "El plaer de les petites coses". Ara penso, tot i que comparteixo el fons, que no li fa del tot justícia, perquè no hi ha res "petit" en aquesta feina de pagés, que és dura i difícil de reconèixer. És més que vocació, passió, per això el resultat és molt gran, grans vins que donen les vinyes treballades amb sacrifici, lluitant contra la soledat i les inclemències del temps.

El meu sincer reconeixement als homes i dones que les treballen. Un motiu més per apreciar els vins de la terra que sovint evoquem a través d'un conegut poema de Segarra, però que continua sent sempre emocionant:

"Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat."

Més informació sobre La Sort: http://www.calbenito.cat/ (actualitat)

De la felicitat, del planeta i de Sinatra

2010-08-09T02:33:00.000-07:00

L'estiu convida al positivisme i a la recerca de la felicitat perduda els tristos mesos d'hivern, una meta certament difícil perquè els experts s'entesten a dir que la portem dins , però clar, la complexitat és saber trobar-la.

El que la condició humana ha assumit - relativament- és que feliços no ho podem per ser sempre, sinó a instants molt breus en temps i mesura, i com a 'recompensa' perquè hem patit la infelicitat. "Somos tristeza por eso la alegría es un azaña" deia Benedetti i reproduïa fa uns dies una amiga al seu facebook molt encertadament.

Estem faltats de felicitat i per això a l'estiu que tenim temps - o el perdem, segons com es vegi-, la busquem més insistentment. I també ens falta positivisme per això paga la pena parlar-ne. Ho fan aquests dies els diaris en els quaderns d'estiu, en entrevistes i reportatges. Avui, un empatx, però ja va bé que no engreixa i perquè en temps de crisi i vista l'actualitat - desastres naturals inclosos, maleïts !-, anima.

Un incís: Això del canvi climàtic va de debò i no és l'única amenaça del planeta terra, us recomano llegir -això sí,en un moment d'excés optimisme que vulgueu rebaixar- a l'arxiconegut físic Steve Hawking que ens dóna 200 anys per mudar-nos de planeta, perquè els perills que l'assetgen no són pocs ni poca cosa.

Recuperant el relat de l'optimisme, el positivisme i la felicitat, la premsa d'avui ens hi apropa però molt. És interessant reflexionar-hi:

- Neus Colomer, psicòloga: La felicitat és una decisió personal

- Maria Jesús Orbegozo, filòsofa, psicòloga i escriptora: Significar alguna cosa per a algú és una necessitat bàsica

- Sebastià Serrano: Felicitat = paraules carinyoses + rialles + carícies

- Freud, psicoanalista: Hi ha dues maneres de ser feliç en aquesta vida, una és fer-se l'idiota i l'altra ser-ho

Confesso que llegint les entrevistes o textos que desenvolupen aquests enunciats, una està més a prop de la felicitat, però mai s'arriba a l'èxtasi com amb la música: la nit d'estiu que vam viure diumenge a Prades, a l'Església de Santa Maria, escoltant Xavier Pié i Ignasi González, saxo i contrabaix emulant la veu de Frank Sinatra i particularment Fly me to the moon... Si teniu ocasió, experimenteu-ho. Sinó, sempre us quedarà demanar un desig als astres que es passegen per Sant Llorenç i que costa veure, realment, si no és amb imaginació o poca miopia.

Pervius en nosaltres, iaia

2010-07-04T11:08:00.000-07:00

Ja no hi ets de cos present però estic convençuda que continues entre nosaltres, en algun punt del firmament amb vistes al mar. I també pervius en mi i en tots els qui t'hem estimat.

Recordo ara mateix els estius que vam compartir a Riba-roja sobretot quan érem petits, les nits que vam dormir juntes en el matalàs tou i bonyegut, el rebost ple de menjar que anunciava la festa major, els cargols amb ceba i tomàquet que tantes bones digestions van donar als qui els agradaven, els conills que anaven del tupí a la gàbia i de la gàbia a les teves mans i l'entrecuix, allà trobaven la mort, per nosaltres els néts, seca i dura, molt dramàtica, per tu, un tràmit, el primer pas de la recepta. Però també recordo molt vivament com em desrinxolaves el cabell assegudes al balcó i veient passar els veïns cap a la piscina, o com pujàvem a estendre la roba al terrat de davant a primera hora de la tarda o com bevies amb porró o posaves aigua fresca al pitxell...

I ara ens deixes orfes. Te'n vas després de massa mesos lluitant inútilment i amb un cor que ha bategat fort fins a l'últim segon perquè jo sé que ens sabies a prop, com sempre i feies esforços per no deixar-nos. I recordo amb molta tristesa les últimes hores i la llarga agonia a la infermeria de la residència: tu insconscient en un somni profund, nosaltres angoixats, fent pinya i lamentant el patiment. I recordo com en una habitació massa petita per tots els qui voliem ser amb tu, vam respirar del mateix aire i el tren que passava a tocar de l'edifici anunciava aquest cop sí que el viatge era l'últim.

Quina metàfora de la vida, tan tòpica com real. El temps s'esmuny a una gran velocitat, advertint-nos a instants que hem d'apreciar cada instant perquè és únic. Et recordarem sempre, tossuda i geniuda, i amb molta tendresa ara ja més al final, la que vam compartir a conseqüència de la teva maleïda malaltia que ens ha permès això sí estar més juntes i ser més amigues que mai.

De lectures, valors, capitalisme i periodisme

2010-06-07T00:41:00.001-07:00

Dóna gust tenir temps per llegir. Amb la mateixa sensació que descriu Maruja Torres – ferozmente leer- m’he despertat aquest diumenge gris que he dedicat primer per obligació i després per plaer a la lectura i a la cuina. També a l’esport, però en menor mesura, tot i que no vull desmereixer les 30 piscines que després de mesos he aconseguit fer.

Maruja Torres estrena bloc i això m’anima a pensar en la bondat dels canvis, a l’inici d’un diumenge de plans trastocats pels núvols. Recomano la lectura del seu post, amb el qual és difícil no sintonitzar:

http://www.marujatorres.com/2010/fieramente-amar-ferozmente-leer/

Maruja Torres descriu com afronta un diumenge que voldria comprar un llibre i sap que té poques oportunitats d’èxit. Jo en canvi he pogut saciar amb el diari de diumenge les meves ànsies de lectura. Quan fa temps que no hi dediques temps, llegir i aprendre es converteix en un plaer sublim comparable a pocs altres.

Sigui com sigui, avui El País m’ha reconciliat amb la lectura i he trobat coses fascinants, al marge de l’estricta actualitat que no m’ha deixat de sorprendre. Per exemple, saber que al Japó la taxa d’atur és només del 5 per cent i que ja la consideren elevada, que tenen un repte en la qualitat de l’ocupació, tot i ser els tecnològicament més avançats. També que només un 1% de la població és estrangera, i que els sociòlegs atribueixen la inestabilitat a la presidència -4 caps d’estat des de 2006- a la manca d’idees dels candidats, que no d’ideologia. Interessant.

Seguim. Em frapa aquest text:

"Erase una vez dos gemelos, Rock y Brock. Cada sábado, su abuelo les daba un dólar. Así, durante lo que duró el verano. Había un incentivo. Cada semana, el abuelo igualaría la paga de lo que tuvieran ahorrado. Rock prefirió gastarlo en golosinas al recibirlo. Brock lo guardó. Pasadas 10 semanas, Brock amasó una pequeña fortuna de 512 dólares. Rock se lo comió."

http://www.elpais.com/articulo/reportajes/manda/Wall/Street/elpepusocdmg/20100606elpdmgrep_6/Tes

L'autora és Sheila Bair, presidenta de la FDIC, l'agència que protegeix els dipòstis als EUA. Segons la revista Forbes, Bair és la segona dona més poderosa del món. Jo diria, que de les més pragmàtiques i didàctiques també. Si el relat ens l'apliquéssim tots, si ens eduquessin en els valors, en el ser i no el tenir, potser no haguéssim arribat on som ara.

I també recomanable "Sus crisis, nuestras soluciones" l'últim llibre de Susan George filòsofa i política. Realment, la majoria som els qui hem de pagar els plats trencats d’uns pocs. O sigui, que els beneficis es privatitzaven i els efectes de la crisi es socialitzen. Avui es fa més evident que mai la màxima d’Adam Smith sobre el capitalisme “Todo para nosotors y nada para los demás”. Penso que en aquest llibre hi trobarem moltes coses interessants sobretot quant a la responsabilitat dels pocs que ens han portat a la crisi i que segur no ens hi treuran:

http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Critica/elite/Davos/elpepusocdmg/20100606elpdmgrep_7/Tes

I per últim, per allò que el gremi periodístic és molt endogàmic i sempre parla d’ell mateix, m’ha semblat fascinant que un senyor com Tommaso Debenedetti hagi ocultat durant 10 anys ser l’autor d’entrevistes a destacadíssimes personalitats, essent aquestes falses. I que les hagi publicat a la premsa regional italiana. És més que absurd, molest i ofensiu per a tota la classe periodística, i posa novament en entredit la premsa italiana que com queda clar, està més que manipulada. Ell mateix situa el seu joc periodístic entre l’absurd de Ionesco i els somnis de Calderón:

http://www.elpais.com/articulo/reportajes/gusta/ser/campeon/italiano/mentira/elpepusocdmg/20100606elpdmgrep_5/Tes

En fi, espero que l’estiu em reservei algun altre diumenge gris, perquè per bé que un perd l’oportunitat de fer l’aperitiu al sol al migdia, resulten realment productius i atractius.

Hi neix o s'hi fa?

2010-05-05T10:48:00.000-07:00

En temps de descrèdit, desconfiança i poc entusiasme, resulta difícil trobar lideratges com el de Barack Obama. Alguns polítics poden presumir de tenir-lo i estic convençuda que molts en tenen però s'ha d'apreciar en la curta distància, però és clar, no tothom hi té accés i molts cops passa desapercebut. És difícil arribar a tots els públics malgrat que tenim més mitjans que mai. Continuem obsessionats amb la premsa, els diaris digitals, internet, la ràdio, la televisió, però i la comunicació directa ? Anem mancats de contacte directe i algun cop haurem de repensar com el recuperem i l'actualitzem perquè som al segle XXI.

Recuperant el tema del lideratge d'Obama, molts li hauríem confiat la vida - en la campanya especialment-, la qual cosa demostra que exercia un gran poder d'influència, planetari diria, perquè li reconeixíem coneixements i capacitats, una excel·lent oratòria, una actitud positiva i favorable al canvi malgrat l'adversitat econòmica, un origen humil - amb el qual podíem sintonitzar-, i entre altres una preocupació o proposta de resolució de problemes que com a espècie compartim, des de la salut pública al canvi climàtic.

Ahir vaig entendre com va anar això d'Obama per haver enlluernat mig món durant la campanya, des de la xarxa, però també presencialment - recordo el míting que va pronunciar a Berlín, no sé si cap president alemany (ni la dura Merkel !) va reunir tants fans en un acte de campanya. Doncs està clar, al líder EL FAN. Obama tenia milers de seguidors i inspirava una confiança similar a la fe que professen els catòlics al Papa.

El líder, ni hi neix ni s'hi fa. El fan, els seus seguidors. De la mateixa manera que som fills, perquè tenim pares, o som alumnes perquè tenim professors. Qui es creu líder, acostuma a fracassar. Qui té carisma i el comparteix i reparteix joc i consensua i pren decisions - encertades, majoritàriament - que són aplaudides per un equip, és qui lidera, sense necessitat de reivindicar-ho. Es fa evident a un cop de vista.

Acabo desitjant que en veiem més, i de nous, perquè necessitem creure en algú, seguir a algú, a banda del Barça.

E1T / NSPR / PVFAQNN

2010-04-13T12:38:00.000-07:00

Interessantíssima classe la que avui ens ha impartit el consultor i professor de direcció de màrqueting d'ESADE Manel Armengol al curs "Jo directiva". Començant per la presentació que em serveix per encapçalar el post.

El màrqueting és un timo / no serveix per a res / per vendre fum a qui no ho necessita... Bé, és això quan no es fan les coses com cal, sense rigor. Però també és quelcom que intentaré resumir a continuació, que requereix estudi, temps, treball i dedicació. I professors com ell que ho divulguin.

No vull avorrir ni donar lliçons, sinó autorecordar-me la classe reescrivint allò que he après, que no és poc.

1- La percepció que tenim del producte és el que importa i interessa, i no el producte per se, per molt bo que sigui. Jack Trout diu encertadament que "el màrqueting és una guerra de percepcions, no de productes. Quan a tenir el millor producte, la idea que la veritat sempre triomfa tampoc és certa lamentablement"

2- Per prendre una decisió sobre el nostre producte, ens hem d'informar, hem d'investigar prèviament. La investigació, no obstant, no està renyida amb la intuició

3- El límit el marca la coherència. Al màrqueting s'hi pot aplicar allò del "no limits, no fears" després ja vindrà el departament financer per fer comptes i tallar-nos les ales si no surten

4- Les necessitats són funcionals (gamma de productes BIC d'usar i tirar ), simbòliques (tot el lot de productes Montblanc) o sensorials (porque yo lo valgo de L'Oreal) i el màrqueting ho ha de contemplar per assegurar vendes. El client vol solucions, NO PRODUCTES

5- Sempre és fonamental llistar les necessitats a satisfer i per això són bones les pluges d'idees, i els focus group : clients, no clients i exclients

6- En el procés de compra s'identifiquen diferents rols: iniciador, influenciador, prescriptor, decisor, comprador, consumidor, gate keeper i líder d'opinió. Al prescriptor li donem un valor importantíssim

7- La implicació i altres variables de la relació. Allò que defineix els antecedents afectius i racionals de la implicació ( en màrqueting polític els importants són els segons, guanyar la batalla de les idees però quan es perden els primers, els perds per sempre): plaer, signe, procediment, dissonància, sensibilitat a la marca, percepcó de diferències entre marques i experiència subjectiva

8- La importància dels fenòmens post-compra: la satisfacció. Mirar de fidelitzar el client

9- Els factors higiènics (te n'adones que hi són quan te'ls treuen) i els factors motivadors (ho reconeixem quan ens el donen - el pernil per nadal !) però ull que els segons poden passar al primer grup de facto i exigir-nos-els sempre !

10- El posicionament, que és allà on et posen (ELS ALTRES) no allà on vols estar. I contra o per això hem de treballar, tenint en compte un element que és clau...

11- EL GANTXO

La posada en escena ha estat tant interessant com el contingut. Entre bromes, ironies, imitacions i gestos ràpids i secs, Manel Armengol ens ha introduït fugaç però intel·ligentment en un món apassionant, però només l'hem tastat.

Busco referències seves a internet per documentar-me i constatar que l'Àlex que mencionava constatment és l'Àlex Rovira de qui aquests dies intento llegir "La bona crisi". A la xarxa he trobar però un llibre seu de 2003 que em recorda la classe d'avui perquè Armengol no només ha fet el gest, sinó que ens ha apel·lat a "volar" per explorar noves possibilitats que facin sempre "més content el client". I ara em quadra tot. Rovira inicia el pròleg del llibre de 2003 "La brújula interior" afirmant: "Aquellos que nos quieren nos dan alas, nos invitan a volar". Més informació: http://www.labrujulainterior.com/esp/1000gracias.htm

D'estrelles, estrellats i Setmana Santa

2010-04-03T07:37:00.000-07:00

Per convicció o per necessitat, ens havien dit fins ara. Des de ja, hi podem afegir una altra raó de pes i molt més suggerent, per poder veure en el futur les estrelles i seguir somiant. El canvi climàtic l'hem de mitigar entre tots i per humil i local que sigui la nostra acció en pro de l'estalvi i l'eficiència energètica, el planeta ho agraïrà. Interessant entrevista que ahir publicava El Periódico a Joan Pujol, responsable del COU d'Àger - poso a continuació l'enllaç-, un centre d'observació de l'univers que ha de ser una meravella visitar, a Llavorsí vaig descobrir una nit d'estiu el cel més teixit d'estrelles del planeta , entenc que a Àger deuen patir la mateixa bona sort: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=701248&idseccio_PK=1477&h=.

La Setmana Santa va començar amb una apagada de llums mundial promoguda per la Fundació ecologista WWF. Simbòlica, cert, però se'n va parlar tant que alguns ens sentim culpables de no haver-la pogut seguir - què fas si estàs al carrer quan toca apagar els llums ? L'èxit del seguiment no hauria de deixar-nos indiferents i si ho podem fer una hora, per què no ens ho apliquem tots a diari ? Incís: No em va agradar que la Prioral de Sant Pere no secundés la iniciativa, quan altres emblemàtics monuments del territori com la Muralla de Tarragona sí que ho van fer. Per alimentar el vell i cansat debat i aprofundir en el prosaiquisme que per alguns és la Setmana Santa, està clar que en aquest cas ens van guanyar la partida a Tarragona.

Seguint amb la Setmana Santa, he de dir que ens hem emborratxat sense voler-ho amb la Saloufest i el gens agradable "turisme de borratxera". Comparteixo l'editorial d'ahir dissabte d'El Periódico: pa per avui, gana per demà. Ens fa un flac favor acollir aquest tipus de turistes a la Costa Daurada per molts milions que s'hi deixin - se'n pot dir turistes ? - però ha de quedar clar que la responsabilitat primera és de cada adolescent britànic que hi participa i de qui els envia. Tenim un potencial cultural, gastronòmic, natural i una oferta de sol i platja increïble a tota la Costa Daurada amb 5 milions de turistes anuals; els 5.000 que aquest dia han estat notícia són un reducte. Tenim un problema a resoldre, tots, cadascú des de la seva responsabilitat començant per la primera que insisteixo és la individual d'aquests joves que educació i dignitat l'hauran deixat a casa. Avui a El País ja s'apunta en algun article que la solució per bé que complexa potser haurà de passar per l'ecotaxa. Al final, ho acabarem pagant tot, com si no ho féssim ja ara. Amb els nostres impostos estem finançant comes etíl·lics i agents de seguretat.

Espero que d'aquesta Setmana Santa els creients retinguin la bellesa dels passos i la solemnitat de les processons, la passió i l'entrega dels cofrares i els més agnòstics, el delit de qualsevol activitat contemplativa, cultural o social - recomano ja que ho estic fent també la lectura de la intel·liget " L'elegància de l'eriçó" de Muriel Barbery -. No cal recrear-se més en les imatges de joves incívics de comportaments reprobables, estrellats per l'alcohol en qualsevol carrer d'una població que alguns d'ells no sé si situarien bé al mapa.

Esperem que la Setmana Santa de 2011 sigui menys heavy i més pura. El cos i l'esperit d'alguns ho agraïrà.

No és victimisme, és la realitat

2010-03-10T14:30:00.000-08:00

El que he dit a Reus aquest vespre a l'inici de la taula rodona que he moderat sobre "Sexisme i mitjans de comunicació", convidada per la Sectorial de la Dona del PSC:

Bona tarda a totes i a tots,

Les dones només som protagonistes d’una de cada 5 notícies dels informatius de TV (22%). Aquesta és una dada injusta, perquè tenim un major pes a la societat i no el veiem reflectit als mitjans de comunicació.

Si estem fent aquest acte avui amb motiu del Dia Internacional de les Dones dilluns, és perquè no existeix la plena igualtat. Encara lluitem per allò que els països nòrdics pregonaven als seixanta i setanta: La meitat del món per les dones, la meitat de la casa pels homes.

Estic segura que moltes de vostès han vist com en els últims 30 anys, hem assolit, les dones, moltes fites: el vot, l’accés a la universitat, decidim per nosaltres mateixes… Sí, tenim independència en l’esfera privada (ja no depenem dels pares ni dels marits i/o companys), però no a la pública.

Hi ha un llarg camí encara a recórrer: l’atur femení és més elevat – a Catalunya sortosament no és així-, ocupem encara pocs llocs de responsabilitat a les empreses i /o administracions, cobrem menys de la meitat que els homes per una mateixa feina. I en combatre aquestes desigualtats ens hi hem d’implicar tots: governs, empresaris, sindicats, entitats, mitjans de comunicació. Dones, i homes, també és cosa d’homes. I avui aquí en veig molt pocs ¿????

No em vull allargar gaire més per presentar la taula rodona “Sexisme i mitjans de comunicació”, només posar tres exemples relativament recents i prou evidents del tracte discriminatori envers la dona als mitjans de comunicació :

1- La recent elecció de president permanent del Consell Europeu i l’alta representant de política exterior de la UE. Tots dos desconeguts sense gaire projecció, però només ella va haver-se de defensar perquè l’acusaven de ser la quota de paritat en el nou govern d’Europa. Catherine Ashton ha de justificar la seva vàlua professional, Herman van Rompuy NO, tot i que per a la majoria de nosaltres era igualment desconegut

2- Maspujols aquest estiu, el cartell que anunciava el festival de música electrònica era el d’una dona, una barbie despullada, que va portar polèmica. A ningú se li va acudir posar com a reclam el Ken

3- Recordaran la portada de la princesa Letizia i Carla Bruni, primera dama de França, a tots els diaris. De cul i amb cròniques d’aquest estil :

a. Es sin duda una muy buena fotografía. Tiene movimiento, elegancia e intensidad. Y desde luego se hace mirar. Muestra la silueta de dos atractivas mujeres, la princesa Letizia y la primera dama francesa, Carla Bruni, subiendo una escalera en estudiada simetría: idéntico peinado, parecido vestuario, idénticos torsos cimbreantes. Una imagen con mucho glamour y suave erotismo, de esas que suelen gustar a la prensa rosa. Pero esa foto no aparecía en una revista del corazón, sino en la portada del diario EL PAÍS

Ningú en deu recordar cap de Zapatero i Sarkozy de portada ?

Bé, són tres experiències a nivell europeu, local i nacional que ens demostren que els MC reprodueixen missatges sexistes que hem de superar. Perquè vivim al segle XXI que és el segle de les transformacions econòmica, cultural i social … i això vol dir també reconèixer el lideratge i el talent femení i cal que aquest sigui visible als mitjans de comunicació, amb la presència que li pertoca. Perquè no ens podem permetre les dones, cobrar el mateix que un home treballant un mes i mig més segons ha publicat un estudi europeu recentment.

Sense resposta

2010-03-05T07:52:00.000-08:00

Una nit d'estiu de fa uns quants anys, un molt bon amic, immers en un mar de dubtes existencials i incapaç d'albirar l'horitzó - entre d'altres coses perquè era de nit -, em va dir mentre se li esmunyien entre els dits els grans de sorra de la platja on érem : "Sempre hi haurà preguntes sense resposta, perquè quan trobem una resposta, apareixen nous interrogants".

És cert que sempre hi ha qüestions pendents i que vivim amb el dubte i la incertesa a sobre. Molt sovint són una càrrega, però hi ha qui sap treure ferro a la incertesa i respondre amb saviesa el que vol sentir a la incrèdula espècie humana.

No és per tant nou dir que vivim en un permanent interrogant, des del moment del part fins que perdem la consciència per sempre més. Sense saber del cert per què som aquí, quan de temps hi serem, i què passarà després. Fa uns dies escoltava Eduard Punset - quin gran geni !- i dèia que no morim, sinó que això que anomenem mort és una descohesió d'àtoms crec recordar, i res més. Em va deixar ben tranquil·la ! Una incògnita més resolta !!! Va afegir Punset que és més interessant saber si hi ha vida abans de la mort, que trencar-se la closca pensant què hi ha després d'aquesta.

Aixó doncs, què fem perdent temps pensant en el demà? Intentant resoldre dubtes que no tenen resposta ? Ja deien els nostres avantpassats In dubito, pro reo. Doncs això, que sempre hi haurà interrogants i sinó sempre hi haurà savis que respondran intel·ligentment a favor de l'interès de l'espècie humana , o d'aquells qui intencionadament pensem amb el cor i no amb la raó. Perquè la raó no té resposta per a tot.

Ferran Adrià

2010-01-29T08:36:00.000-08:00

Ferran Adrià és un geni. No descobreixo la sopa d'all, sinó que més aviat em repeteixo. Tampoc he tingut ocasió de tastar el seu art culinari -però me'n moro de ganes i ara se'm complica la cosa amb l'anunci del tancament-, de manera que no m'ha guanyat per l'estòmac, sinó per la paraula, l'escrita. Em va deixar estratosfèricament glaçada la claredat i la visió de futur d'aquest senyor que fa pinta d'haver-s'ho guanyat a base de feina, feina i més feina.

Llegint l'entrevista que li fan a El Periódico aquesta setmana un pot entendre que l'èxit arriba als qui s'ho mereixen i a més són intel·ligents. Ningú no hauria vaticinat mai que la deconstrucció gastronòmica arribaria a la portada del Financial Times. Però amb Ferran Adrià el miracle es fa realitat.

El cas és que de l'entrevista em va sorprendre pràcticament tot, però en particular aquesta capacitat de Ferran Adrià de diferenciar-se de la resta, en les receptes culinàries per descomptat, però també en l'actitud i en els valors amb què embolcalla la professió. Posar passió a les coses és garantia de triomf, també. Diu que quan el Bulli reobri, el 2012, ja no serà un restaurant, sinó un espai que improvisarà el tipus de visita, la carta de plats, que tindrà un fort compromís social i de divulgació gastronòmica, i el que més m'agrada: que no patirà cap trauma per perdre les "michelin".

Penso que Adrià està molt per sobre de les etiquetes i dels convencionalismes. Ho ha demostrat sempre i ara més que mai que posa un punt i a part en la història del restaurant. Com si no ho hagués fet fins ara, el Bulli vol reinventar-se encara més, per adaptar-se a les noves demandes, a les expectatives de les noves generacions, que no ens enganyem, seran diferents. Les d'aquells que hem somiat en dinar-hi i les d'aquells que hi han dinat, i han somiat a l'hora.

L'aquí i l'ara

2010-01-05T10:13:00.000-08:00

L'inici de l'any o la fi de l'anterior - segons ho mirem- és moment obligat de passar balanç, esmenar errors, reflexionar i fer nous propòsits.

Els balanços acostumen a tenir poc d'objectius perquè el que més ens pesa - bo o dolent - és allò que més a prop tenim en el temps o allò que la memòria encara aguarda amb amargor o dolçor. Els propòsits són sovint descafeïnats perquè ni són nous ni els acomplirem amb èxit si no ho hem fet ja abans, durant els 365 dies de l'any anterior.

Però posar-se metes i tenir en cartera nous reptes i projectes és la gràcia de la vida. Si no vivim il·lusionats en allò que ha de venir no vivim, o sí ? Perquè allò que realment importa és l'aquí i l'ara, viure'l apassionadament, però sovint ho oblidem.

Aquests dies que tots estem més tendres i dolços - serà per l'excés de sucre - i que fem volar la imaginació sense treva, sovint donem voltes a allò que voldríem i que encara no tenim. I oblidem que tenim el que tenim. Martí i Pol afegiria "Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca , i un minúscul territori per viure-la". I ja és molt. I no sabem la gran sort que tenim: salut per viure i llibertat per poder decidir.

I penso que som poc solidaris perquè ho obviem inconscientment a diari. Hem oblidat amb una rapidesa que fa por que hi ha tres cooperants segrestats a Mauritània i un director de Greenpeace injustament empresonat per manifestar-se a Copenhaguen i milers de persones que passen gana, i milers de refugiats, d'exiliats... De persones que amb prou feines poden viure l'ara, que estan privats de llibertat, que no poden decidir per ells mateixos.

La vida és plena d'injustícies, quin gran tòpic. El meu propòsit pel 2010 és que desapareguin i en el balanç de 2009, em pesa enormement un judici que tinc pendent. Bé, que té pendent un xinès boig que em va embestir a l'autopista a mi i a 10 conductors més, sortosament amb conseqüències greus però només amb danys materials: 2.000 euros de reparació del vehicle. Ja hi tornem, els diners, el materialisme... I l'aquí i l'ara ? Els valors que ens conjurem a prioritzar?

No hi ha motius

2009-12-08T07:38:00.000-08:00

Ni l'escrit que els fills han fet arribar a Aminetu Haidar l'han fet desistir d'una protesta tan lícita com arriscada. Posar en joc la vida i no atendre el crit desesperat dels fills diu molt de l'activisme d'aquesta ciutadana saharauí a qui han vulnerat els drets fonamentals, justament aquells qui els han de garantir, els membres del Govern de Rabat.

Només des de la intuició puc mig endevinar el combat moral que assalta Haidar aquests dies: amb els seus fills apel·lant a la consciència de tots i reclamant-la de nou a casa, per una banda, i les seves conviccions, per l'altra. Confio que la debilitat física - apreciable lamentablement a la televisió - no hagi restat ni intel·ligència ni fermesa en la seva lluita. Segur que no, perquè es manté inamobible en la decisió presa. La seva és una protesta amb fonament, i no hi ha motius per tenir-la retinguda i no deixar-la tornar a casa.

Esperem que l'escrit dels fills d'Aminetu remogui la consciència d'aquells qui encara no s'han sentit al·ludits. Va per ells també, no només per als ciutadans i ciutadanes que ens commou la seva lluita. No sé on deuen tenir la sensibilitat alguns que han estat escollits per representar el poble i assegurar els seus drets. Que siguin prou valents per admetre que aquest combat humà no el poden guanyar. Que no hi vegin activisme polític, sinó necessitat humana en la petició de Haidar.

Si mor, com ha sentenciat el Nobel José Saramago "serem moralment més pobres".

Allà on Picasso ho va aprendre tot

2009-12-01T12:54:00.000-08:00

Fa uns dies que vaig tornar de París amb les ganes de visitar el Museu Picasso. Em diran egoïsta perquè la cultura és inabastable a la capital francesa, però ni el Museu d'Orsay ni el Louvre em venien tan de gust, tot i que el primer em va fascinar, tant per l'antiga estació que l'acull com per la interminable llista de quadres impressionistes que són una meravella per als sentits i en particular un festival per a la vista.

El cas és que a la porta del Picasso, en ple barri de Marais, un trist paper a màquina traduït a l'anglès ni tan sols emanava disculpes pel tancament temporal. Suposo que el museu està immers en una profunda reforma perquè fins el 2012 si no recordo malament no reobrirà les seves portes. Em va indignar profundament no poder veure algunes de les pintures més emblemàtiques de Picasso i ràpidament em va assaltar no només la vena catalanista sinó el dubte innocent de si és viable traslladar part de l'obra -temporalment...- a Barcelona. Entenc que operativament és complicat i des del punt de vista polític difícilment justificable, però per nosaltres, els catalans, seria fantàstic rebre temporalment les pintures parisenques de Picasso, algunes d'elles les que el vinculen més estretament a Horta de Sant Joan, com aquesta que il·lustra el text: La Fàbrica, però també és a París La Bassa.

Deia Picasso "tot el que sé ho he après a Horta". Nosaltres sabem d'ell el que ens han explicat a l'escola, el que hem llegit als llibres, el que podem veure al Centre Picasso d'Horta o al Museu Picasso de Barcelona - que és un excel·lent centre de producció cultural perquè recupera fons tan interessants com desconeguts, un exemple són les estamples japoneses que s'exposen aquests dies - però en voldríem més... A Màlaga lògicament, però també a París i a Nova York es promociona la seva vasta obra pictòrica. Això és el que té ser un artista universal, però ara que catalans i madrilenys ens disputem el fons del fotògraf Centelles, m'assalta el dubte novament de si l'autor o millor , la seva obra, s'ha de quedar al país d'origen o ha de marxar fora per promocionar-se.

Jo apostaria per la primera però està clar que no sempre ha estat així i que l'art és universal. I com va dir Víctor Hugo abans de morir "estimar és actuar" per tant si estimem la cultura estem obligats a moure'ns per trobar-la.

La Dolce Vita

2009-11-21T06:43:00.001-08:00

Llegeixo a la contra d'El País de dissabte "La crisis golpea a quines no la causaron". Ho afirma Helen Clarck, directora dels Programes per al Desenvolupament de Nacions Unides. Totalment d'acord, com allò que algun erudit ha popularitzat sobre la crisi i les seves conseqüències, mentre que en l'època de bonança es privatitzen els beneficis, en períodes de vaques flaques se socialitzen les pèrdues.

M'agrada el que llegeixo però em sobra el dinar d'arròs de llamàntol que periodista, entrevistada i acompanyant comparteixen perquè com tantes altres coses, menjar han de menjar, però èticament el preu que paguen és qüestionable. Parlar de la gana al món i de com les diferències s'han accentuat en els últims anys i de com el món subdesenvolupat és el primer que està patint els efectes del canvi climàtic -ja hi ha refugiats per culpa del clima!! - no pot provocar una bona digestió tot i la suposada suculència del plat.

També durant el cap de setmana he visitat l'exposició World Press Photo 2009 al CCCB. Per descomptat que m'han fascinat les imatges però m'ha disgustat 'disfrutar ' amb captures que immortalitzen moments tan sublims com tràgics, guerres i desastres naturals especialment. Valoro tant o més que el contingut de la fotografia, l'habilitat del fotògraf per retratar expressions, gestos, situacions límit que presuposem i tenim dibuixats a l'inconscient però que ens queden lluny en el món real. És una feina arriscada la seva i emocionalment dura, però totalment necessària per conscienciar-nos que el nostre món té parts molt fosques.

L'estranya condició humana fa que recuperem ràpidament el sentit de la 'dolce vita'. Oblidem amb facilitat les misèries. El que necessitem són motivacions, il·lusions, somnis. Possiblement per això l'inconscient m'ha fet triar una fotografia de passarel·la per resumir la visita a la World Press Photo per bé que m'assalten a cada moment les dels conflictes armats, la injustícia, la intolerància, el dolor... Deia Nietzsche que el món real és molt més petit que el món de la imaginació. Hi afegiria que també és molt més dolorós , per això ens refugiem més en el segon.

Confiança

2009-11-14T16:27:00.000-08:00

Hi ha dies que no comencen amb grans expectatives i acaben cobrint-se amb escreix. M'ha passat avui. Arribo a casa d'una conferència a Alforja amb motiu dels 30 anys d'ajuntaments democràtics. Quan agafava el camí per tornar a Reus he rebut un mail que res té a veure amb l'acte i que m'ha emocionat sobtadament. No era sentimental. El cas és que no l'esperava i m'ha fet pensar que sempre hi ha algú que pensa en tu i mai ho endevinaries. Gràcies per la recomanació, la tindré a bé aquests dies.

El cas és que torno d'Alforja i puc dir allò que avui aniré a dormir sabent unes quantes coses més. En primer lloc vull donar fe que hi ha regidors - polítics- que treballen incansablement i desinteressadament per fer bé -molt bé - les coses, tot i la crisi i les seves derivades com la manca de recursos econòmics als ajuntaments, i els darrers episodis de corrupció coneguts que han afegit més tones de descrèdit i desprestigi a la política. N'hi ha que hi dediquen tantes hores - físiques i mentals - que per això només ja se'ls hauria d'aplaudir a cada gest i/o idea. I no reben res a canvi, l'únic que els omple les butxaques és la satisfacció de veure com el ciutadà té nous i millors serveis al seu abast. Però a banda de ser grans polítics (i gestors ) que viuen en l'anonimat -això és també un altre mèrit - són persones excel·lents que regalen un tracte immillorable a algú com jo a qui no coneixen pràcticament de res i que conviden a assistir a una conferència.

Capítol a banda mereix la intervenció del conferenciant. Andreu Mayayo ha glossat en un to volgudament informal els últims 30 anys d'història i el paper del municipalisme democràtic, que ha estat cabdal per assolir les quotes de desenvolupament i benestar que tenim al país i a cada poble i ciutat de Catalunya. Entre anècdotes sucoses i una memòria prodigiosa, ha recordat com els primers alcaldes de la democràcia van ser principalment homes, joves de 20 a 30 anys, de professió pagesa, i amb un denominador comú: la il·lusió. Mayayo pronostica que serà difícil de trobar en endavant aquesta esperança d'ara fa 30 anys perquè la precarietat econòmica dels ajuntaments i la corrupció ens distancien de la política. Però caldrà veure-ho, perquè em resisteixo a creure que hi ha poques Núria Parlon. Ella simbolitza millor que ningú aquests dies la regeneració política a Santa Coloma, un municipi tacat per la corrupció que no ho tindrà fàcil per rentar-se la cara. Però si aplica esforç, treball, dedicació i constància se'n sortirà segur, com ho van fer els primers alcaldes de la democràcia quan tot estava per fer "i tot era possible" remataria Martí i Pol. Coincideixo amb l'erudit Andreu Mayayo en què venen uns temps difícils, per als ajuntaments -perquè el finançament obligarà a redimensionar serveis i projectes-, per als polítics -perquè no tots són iguals i cal fer-ho visible -, però també per al conjunt dels ciutadans que ens qüestionem no l'estat democràtic sinó el seu funcionament.

Si pensem que ningú ens representa, no anem enlloc. Hem de superar com sigui aquesta etapa de desafecció i creure que un món millor i més just és possible. Ningú no ens pot demanar la confiança, però s'ha d'acabar recuperant. És cosa de tots. Ja sigui a través d'una una nova llei electoral o la millora del finançament municipal o la intolerància a la impunitat o la justa aplicació dels conceptes legalitat-moralitat, ja sigui una cosa o l'altra, la política ha d'acabar per guanyar el valor perdut. En aquests temps de pessimisme, no va malament tornar a Sèneca i recordar que "quan el sol s'eclipsa per desaparèixer es veu millor la seva grandesa".

La força és a l'esperit

2009-10-28T11:10:00.000-07:00

La lluita per la igualtat home-dona ve de lluny però mai com ara la societat ha pres consciència dels reptes i de les oportunitats que porta afegides, de la mateixa manera que lamentem dels costos de no haver tingut prou en compte el paper determinant de la dona. Vivim en un món pensat per als homes, però cada cop menys. Continua sent això sí una utopia conciliar vida personal i laboral sense perdre l'ànim o caure en la desesperació i la histèria. Hem de treballar per aconseguir visualitzar els nostres actius - i el sisè sentit- i tenim les eines per fer-ho. Les noves tecnologies són , per exemple, una escletxa per fer-nos visibles i ens faciliten una àmplia projecció. El camí és llarg, però des de l'optimisme de la voluntat és fàcil veure-hi la llum, al final.

Reprodueixo a continuació les paraules que va pronunciar Josep Maria Solanes, director dels serveis territorials de Treball al Camp de Tarragona, per donar la benvinguda a les assistents a la sessió Àgora per a directives. Em sembla que és molt encertat el retrat del món poc igualitari en què vivim i evident la discriminació. Si ho llegiu veureu allà on som i els reptes que tenim per endavant. Amb la força de l'esperit ho aconseguirem !

El juny del 2007, la Directora General Sra. Berbel va dir, quan es va crear l’Àgora per a directives, que:

Les dones directives i emprenedores estan jugant un paper fonamental en la construcció del nostre país, d’un país modern i igualitari, i des del Departament de Treball pensem que és urgent posar-ho de relleu i donar-los-hi el reconeixement que es mereixen.

Aquest és un dels motius principals de la creació de ”Àgora per a directives”. Destacar el rol imprescindible que estan desenvolupant les dones a la nostra societat.

Aquest projecte continua endavant perquè encara s’han de produir molts avanços i per això tenim molta feina a fer.

Dades com que les dones guanyen un 17,4% menys que els homes a la Unió Europea, segons un estudi de l’Executiu Comunitari i que a la meitat dels casos, la diferencia es una discriminació directa, i que a Espanya, la diferència de salaris és encara superior, amb un 17,6% menys de mitjana, ens encoratja a seguir treballant.

Segons va dir el Comissari Europeu de Treball i Afers Socials, Vladimir Spidla "Es registren diferències a tots els països de la UE i no podem tolerar una situació en la qual les dones de la Unió Europea guanyen menys que els homes màxim si tenim en compte que el 60% dels llicenciats universitaris són dones. Necessitem una força de treball qualificada", va recordar. I va agregar que "les empreses han de treure les conseqüències d’això".

El Govern de la Generalitat, a traves del Departament de Treball esta combatin aquesta discriminació lluitant contra "la segregació laboral" de les dones i promocionant-les per a ocupar "llocs de responsabilitat" a les empreses, sobretot en temps de crisis, perquè la dona no pot ser una variable d’ajustament a la crisi.

El Departament de Treball de la Generalitat ha publicat l’anuari Dona i treball relatiu a l’any 2007. Aquest estudi va començar a elaborar-se a l’any 2005 i analitza mitjançant dades

estadístiques la situació laboral en què es troben les dones a Catalunya.

Segons les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) que mesuren la població en relació a l’activitat, la població potencialment activa a Catalunya, és a dir, aquella que té 16 anys o més, era de 6.049.100 persones, de les quals 3.070.800 eren dones, en el 2007. D’aquestes, 1.641.100 eren actives i estaven repartides entre 1.510.100 ocupades i 130.900 aturades. Les 1.429.800 restants van ser considerades inactives. Per tant, el 49,2% de les dones potencialment actives tenien una feina assalariada o eren empresàries en el 2007, mentre que el 4,3% estava a l’atur i que el 46,6% eren inactives. Les xifres representen una novetat, ja que s’ha trencat la tendència a la inactivitat laboral entre la majoria de les dones adultes Tot i això, aquesta població potencialment activa femenina a penes ha crescut un 1,9%, 56.500 dones, en relació al 2006.

Ara bé, si comparem la situació de les dones amb la dels homes, s’observa que els homes segueixen protagonitzant l’activitat i l’ocupació, mentre que les dones són majoria a l’atur i a la inactivitat. En aquest sentit, les dones representen només el 43,2% de la població activa i el 42,6% de la població ocupada, però, en canvi, el 52,0% de la població aturada i el 63,5% de la població inactiva. Es tracta d’unes dades que han variat poc des de 2006, cosa que posa de manifest que les desigualtats de gènere en el mercat de treball continuen vigents, tant a Catalunya com a Espanya o a Europa.

No obstant això, Catalunya presenta els nivells més elevats d’ocupació femenina, en comparació amb Espanya i Europa, pel que fa al col·lectiu de 16 a 64 anys. Ara bé, tot i l’optimisme d’aquestes dades, segueix quedant pendent el repte de l’atur femení. La taxa d’atur femení a Catalunya roman en el 8 %, molt per sobre de la taxa d’atur masculí, que és del 5,6%. A Espanya, la taxa d’atur femenina és més força més elevada, mentre que a Europa, la taxa d’atur femení és inferior a la catalana i a l’espanyola, situant-se en el 7,7%, per sota del 8% de Catalunya.

En èpoques de crisis econòmiques, com l’actual, conceptes com la igualtat d’oportunitats, economia social o responsabilitat social empresarial tendeixen a quedar relegats.
En aquest sentit s’ha d’assenyalar que la igualtat d’oportunitats entre homes i dones comporta majors nivells de cohesió social, de productivitat empresarial, de salut laboral i de qualitat de vida.

Sembla clar, per tant, que les polítiques socials i les econòmiques poden i tenen el deure de reforçar-se mútuament. De fet, hi cap afirmar que les polítiques socials i econòmiques es retroalimenten les unes a les altres. Aquesta és la causa de que els progressos en aconseguir la igualtat entre dones i homes hagin conduit a una extensió dels drets per als dos sexes, en definitiva a un major aprofitament del talent femení i una millora substancial en la cohesió social.

El Sr. Alfons Cornella, diu que les dones estan “Superformades, però subutilitzades”, frase que resumeix el malbaratament del talent femení en la gran empresa catalana.

Només el 8,8% dels càrrecs decisius estan ocupats per dones, una infraocupació que “ni el país ni la societat es poden permetre”. Sobradament preparades – ja hem dit que el 60% de les persones amb estudis superiors són dones-, però marcades pel “llast” de la maternitat.
Les empreses no treuen suc laboral a les dones més qualificades. No se les valora pels resultats, sinó per motius com “l’aparença”, com passa moltes vegades en el model masculí, lamenta Cornella. I tot aquest desaprofitament acaba costant a Catalunya el 0,5% del seu producte nacional brut, uns 1.000 milions d’euros anuals.

No es tracta d’una qüestió de quotes de gènere, sinó de negocis, però la tradicional estructura social pesa. El 52% de les dones “molt qualificades” deixa de treballar entre els 30 i 35 anys. No únicament pel desig de ser mares, sinó perquè busquen una feina millor que les permeti un major control de la seva vida i només el 40% d’elles torna a ocupar un lloc de treball a temps complet.

I això es una llàstima perquè les dones “lideren d’una manera més participativa”, “utilitzen de forma natural el lideratge transformacional que recalca la feina en equip, la cooperació, el networking i el suport interpersonal”.

Davant d’aquests prejudicis de les empreses vers la maternitat, hi ha estudis que demostren que després de ser mares, les dones incorporen noves habilitats funcionals, milloren la seva capacitat d’aprenentatge i la seva resistència a l’estrès, però encara avui, entre dos currículums iguals en els quals l’única diferència és tenir fills, el 70% de les empreses contracten les que no els tenen.

És per això per lo que tenim que continuar treballant amb accions com las que avui presentem que no es mes que una parta de la tasca que amb aquest sentit esta portant endavant el Govern de Catalunya a traves del Departament de Treball i de la Direcció General de Igualtat d’Oportunitats en el Treball.

Moltes gràcies a tots i a totes i que la jornada d’avui ens permeti continuar avançant en el bon camí.

Mai la bellesa no es resol en moviment...

2009-10-21T08:53:00.000-07:00

...ni el desig, en ganyotes i aldarulls. MIQUEL MARTÍ I POL

Perquè la bellesa s'amaga en les petites coses, en el gest sincer, en la modèstia, en les persones humils, en la innocència, en la generositat i humanitat d'un posat, en cada racó del planeta, per molt amagat i per poc reconegut que sigui... També a Burkina Faso on viu aquesta nena, protagonista d'una magnífica fotografia.

Vivir adrede com diu Benedetti

2009-10-05T12:42:00.000-07:00

Han tocat les vuit del vespre enming d'un silenci sepulcral que han trencat forts aplaudiments de ràbia i enuig. En una nit d'octubre molestament calurosa, plena a vessar, la Plaça de l'Església de Vila-seca ha acomiadat sentidament una veïna assassinada pel seu home. Aquest matí he conegut també la mort per malaltia de la mare del David, un amic de la universitat. Li he trucat i no trobava paraules de consol; les pèrdues inesperades et dobleguen l'ànima. És difícil sortir-se'n, però és qüestió de temps i voluntat, li he dit, i d'envoltar-se d'amics i deixar-se estimar en el sentit més ampli de la paraula.

Quanta injustícia en les dues morts, com en totes, sí, però en aquestes més perquè si la primera és repugnant : un covard que ha acabat amb la vida d'algú que no li pertany, la segona és tan o més greu fruït d'un diagnòstic mèdic poc acurat. Hem de viure entusiastament el que tenim per endavant, he pensat avui. Que no sabem si són minuts, hores, dies, anys... "Vivir adrede " de Mario Benedetti és un títol encertat per aplicar-lo a diari. I té passatges que no hauríem d'oblidar mai: "El mundo pasa sin interrupciones, con paisajes que llenan el contorno, alarmas con abismos, glorias inaccesibles, perdones que no pedimos y alborotos en la conciencia cerrada con candado. Hasta que en una noche inesperada, los párpados sucumben y ya no se levantan".

Al meu amic David li he dit que sigui fort i valent perquè el necessitem. Li he recomanat la lectura de "Lletra a Dolors" de Miquel Martí i Pol. L'haurà llegit mil cops però sé que aquest tindrà un sentit demoledor i d'ànim alhora: "...l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida i acréixer l'esperança i la bellesa (...) No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-se absent per sempre".

Prou de mort injustes i innecessàries. Que arribin quan toquin però sense trencar els drets de les persones.

El plaer de les petites coses

2009-09-29T14:22:00.000-07:00

Veremar no és una feina fàcil. Començo amb aquesta afirmació rotunda perquè no m'agradaria que es malinterpretés el sentit d'aquest post. Treballar la terra és dur i encara més viure d'ella, especialment en els temps que corren i quan el benefici va directe a la butxaca de les grans distribuidores, mentre qui sua la camisa i es desviu per la terra no veu ni un ral. Prova d'això és que pocs pagesos s'hi dediquen a temps complert i la incorporació de joves al món rural és minsa. I això que ara apreciem - i cada vegada més - els productes del territori i amb les DO i les IGP hem fet un salt important en la promoció, però fa falta que la comercialització sigui més potent i que traspassi fronteres.

Bé, el meu post anava per un altre camí... Dissabte vam visitar la finca dels Cots. El merlot era a punt de maduració i frissàvem per recollir-lo. Ens van preparar dues tires i poca broma vam portar més de 1.000 quilos a la cooperativa de Falset. Els ceps ens van fer suar però va ser una satisfacció: el plaer de les petites coses.

Per mi va ser un matí de 'treball' deliciós. Els sentits estaven més desperts que mai i no sabria dir si primer va ser l'olfacte, o la vista, o el gust... perquè tots m'assaltaven a cada instant. Però el cas és que ho vam disfrutar, com poques coses en els últims temps, amb el permís de Santa Tecla i la festa de la revetlla.

I va ser un gran matí que va acabar amb un gran dinar durant el qual vam recuperar una altra tradició: La de fer l'all-i-oli a mà. I mentre remenava amb el morter, recordàvem el valor que donem - i cada vegada més - als orígens, a les coses fetes a mà, als productes naturals. L'havíem volgut disfressar aquest món nostre, durant els últims anys, perquè així semblava més perfecte, però hi hem tornat perquè el que interessa és el fons i no allò que hi anem posant a sobre.

Van Dongen i Robert Capa, un descobriment i una reconfirmació

2009-09-14T09:35:00.000-07:00

Descobreixo Kees Van Dongen a l'exposició temporal del Museu Picasso. La pintura de l'holandès nascut a Rotterdam retrata fidelment i sense escrúpols la vida social de l'alta burgesia de principis de segle XX. Llums i ombres d'homes i dones es fonen en el pinzell fauvista de Van Dongen de qui sorprèn la doble línia de tinta negra amb què voreja les figures. El resultat són quadres molt suggerents i així que passen els anys, més coloristes i vius. Il·lustren escenes amables però també dramàtiques, a "La dona que beu absenta" queda clarament reflectit. En aquest bocí de quadre que il·lustra el post - un dels 6 que el formen-, el tachisme és la tècnica predominant. Tachisme no és altra cosa que el nom que rep la pintura gruixuda sobre el llenç, com un estocat a la paret de casa. Res a veure amb la política de la Tatcher... A l'exposició, m'assabento que Van Dongen i Picasso són cohetanis i a París es forja la seva amistat. Les seves obres es retroalimenten i Fernanda, dona de Picasso, serà musa d'alguns dels quadres de Van Dongen.

Al MNAC em retrobo amb Robert Capa i reconfirmo l'excel·lent treball fotogràfic en diferents escenaris de guerra. Em sorprenen tant les fotografies com la frase de Capa que recull un dels textos de la mostra: "El desig més fervent del fotògraf de guerra és l,atur". M'impressiona el realisme de les fotografies fins i tot la del milicià abatut per un tret a la serra cordovesa, que està en dubte perquè podria ser figurada. Les imatges són totes colpidores: la guerra civil al Segre, el conflicte sinojaponès, Normandia, i Leipzig a la segona guerra mundial. En aquest darrer episodi de guerra és on hi ha la més ennuegadora de les fotografies, la d'un soldat nordamericà mort per una bala al cap: tres flashos , tres imatges , una taca de sang que s'estèn al terra i s'allarga sense aturar-se... M'admira la capacitat de treball de Capa, per datar cada fotografia, per escriure notes periodístiques de cada escena fotografiada, per les pèssimes condicions de treball i sobretot perquè aquestes no van ser impediment per obtenir un excel·lent producte. Per reflexionar-hi hores i hores... Sobre la necessitat de pau i sobre els valors com l'esforç, la dedicació i la perseverança.

Un regal

2009-08-14T08:48:00.000-07:00

Descobriràs en els 30 molts sentiments, emocions i sensacions noves, perquè a cada edat la vida es viu amb una intensitat diferent.

Espero que siguin totes bones i positives, t’ho mereixes més que ningú. I desitjo que les compartim, perquè com diu Miquel Martí i Pol, la nostra és

Una amistat compartida,
On és el principi?
On és el camí?
Ajuda’m, el vull seguir
Encara que no tingui fi.

Potser som com dos núvols
Que s’han creuat.
Lleugeres, fugaces,
Sense camí marcat.

(...)

Te n’has adonat?
La nostra amistat,
Tot just ha començat.

Contradiccions

2009-08-03T12:56:00.000-07:00

La vida és plena de contradiccions. És un tòpic vell i gastat, ho reconec, però amaga una gran veritat. En veiem cada dia, però l'última que he sentit m'ha deixat tocada ...

La reducció de sinistralitat -que òbviament és una molt bona notícia tal i com estaven els últims anys de disparades les estadístiques de mortalitat a la carretera-, resulta que està alentint i/o retardant els transplantaments, una operació tan urgent com esperada per a qui li va la vida.

El cas és que menys accidents = menys gent jove que perd la vida a la carretera -sortosament !! perquè cada vida és un drama familiar i més encara quan qui es mor s'ha separat de fa poc de la L - i conseqüentment menys òrgans sans per poder salvar vides a homes i dones que 'malviuen' connectades a màquines de diàlisi - si esperen un ronyó- o bé a un aparell extern connectat permanentment al cos humà i que batega fora d'on ha de fer-ho -del qual en desconec el nom.

M'ha sorprès i m'ha preocupat aquesta contradicció humana, perquè l'espera d'un òrgan imagino que ha de ser agònica, pendent d'una trucada que no se sap mai si es produirà. Ja és prou difícil arribar a entendre que la pèrdua d'una vida en pot salvar una altra, perquè ara aquell qui espera ser transplantat hagi de maleir el seu pensament per haver desitjat una mort i tenir més probabilitat de seguir viu. Sona macabre, perquè l'egoisme arriba a tal punt que és èticament reprobable, però moralment comprensible.

El centre de Marràqueix

2009-07-12T10:53:00.000-07:00

Djema el Fna és La Place, l'Square, la Plaça,... el centre multicultural on es fusionen necessitats , sentiments, i aromes de Marràqueix. És plena de vida, per les parades de queviures, pels espectacles de petit format, per la gent que hi transita... És un punt de trobada infalible al qual residents i visitants hi fan cap volgudament o no, després de perdre's pel laberint que és la ciutat en especial els 'zocos'.

Marràqueix és una ciutat encantadora, d'una bellesa ocre enyoradissa, té carisma especialment de nit, quan baixa la temperatura i s'encenen els llums que a través dels fanals i les làmpares de ferro forjat es trenquen en mil colors.

Una aproximació al viatge podria ser aquestahttp://www.tv3.cat/videos/574629. Però n'hi ha tantes com viatges es fan.

Reus Viu el Vi

2009-06-13T06:06:00.000-07:00

Estic convençuda que les millors idees i els grans projectes no s'han parit -permeteu-me el col·loquialisme - en un despatx després d'hores de discussió, debat, i reflexions interminables, entre algun que altre badall o gest de cansament, i ànsia de treure pit.

Un cafè a primera hora del matí - o de la tarda, tant se val - entre bons amics pot ser l'origen d'una gran idea, com la fira Reus Viu el Vi. Així m'ho confessaven l'altre dia Josep Baiges i Isaac Albesa, grans professionals i bons amics, amb qui he tingut el gust de compartir professió. Em revelaven que l'un va proposar a l'altre que s'havia d'aprofitar el gran interès ciutadà que desperten els vins de les 5 DO del territori per promocionar-los. La comercialització és el gran repte del segle XXI. No s'ho van pensar gaire ni la Cambra de Comerç ni l'Ajuntament. Amb sensatesa i voluntat de fer país, plegats van posar fil a l'agulla i vet aquí el certamen.

La Plaça de la Llibertat és un bullici des d'ahir a la tarda. Un mosaic d'estands que deleiten amb els millors vins, els nostres : els de la DO Montsant, DOQ Priorat, DO Tarragona, DO Terra Alta i DO Conca de Barberà. El vi, aquest producte de la terra que aboca al misticisme, al romanticisme, i traspua lleugeresa, sensibilitat... ocupa un espai, la plaça de la Llibertat, que anys enrere, amb una enyorada fesomia més rural, inspirava el mateix. Quants records i quina il·lusió que el paisatge i el vi s'hagin fusionat, com a mínim, a la meva memòria.

Devoris Causa

2009-06-06T02:04:00.000-07:00

Una nova vessant de la tendresa de les verdures la vaig descobrir ahir al vespre al nou espectacle d'Escarlata Circus als Jardins del Teatre Metropol. Devoris Causa és una mescla sentimental i histriònica d'esbergínies, pastanagues, espàrrecs, col i ceba. Verdures que donen vida a un personatge de circ que combina frescor, divertiment i fragilitat.

L'espectador de Devoris Causa té tanta empatia amb ell -o ella, perquè la col és femenina i és la part central del cos del personatge- que sense adonar-se'n, se la menja en un cucurutxo de paper que li ofereixen a l'inici de l'espectacle. Però això és al principi i sense saber de què es tracta...

Abans hem quedat meravellats pel moviment lent i delicat, el gest acompasat, les plomes de colors que l'adornen per transmetre això que és el circ - pur divertimento -, les veles i bengales que l'il·luminen sobre un taulell de cuina ara convertit en cabaret, després en trituradora. Mare meva quants ganivets, i a quina velocitat la destrueixen...

Tot això més la magistral interpretació i acompanyament de Bet Miralta i Jordi Aspa - vells coneguts per als reusencs a qui devem tot l'èxit del Trapezi - fa que l'espectacle de petit format, totament innovador i en una carpa de circ tan acollidora com ben decorada, esdevingui gran com qualsevol representació a la sala gran del TNC. I això que parlem de circ i no teatre, però Devoris Causa és una barreja de tot.

És diferent, és el circ del segle XXI. Pur sentimentalisme a base de verd. Un privilegi per a l'espectador que comença tip i a poc a poc se sent responsable de la carnisseria i la desaparició de la tendresa.

http://www.escarlata.com/

M'interessa

2009-05-29T01:37:00.000-07:00

L'ànalisi de la victòria del Barça a la premsa catalana :

L'Avui socialitza l'èxit del Barça "Tots som campions "

La Vanguardia recull l'agraïment dels aficionats a l'equip "Un millón de gracias"

El País sense grans escarafalls apunta a la multitud "Una mara humana recibe a los tricampeones"

El Periódico fa triplet - ja porta dues portades magnífiques - i la d'avui revelant com Guardiola va encoratjar l'equip just abans de sortir al camp, a Roma, remata la bona feina dels últims dies "Els 7 minuts que van canviar la història del Barça" amb foto de Russell Crowe a Gladiator. La mescla Gladiator - Turandot va resultar un èxit; les noves estratègies futbolístiques han quedat ja al descobert

El gran 'pique' Almodóvar- El País :

A Almodóvar no li va agradar gens el tractament periodístic de la presentació a Cannes de "Los abrazos rotos " i en va fer un post al seu bloc. De fet la "mala premsa" a Cannes va ser la gota que va colmar el got, perquè el cronista d'El País ja havia posat un pèl " a parir " la pel·lícula durant l'estrena nacional. El País no va dissimular la incomoditat que el to del bloc d'Almodóvar havia creat a la redacció - especialment a la secció de cultura - i va treure l'artilleria en un article extens i en una nota de defensa del comitè de redacció que venia a dir que el cineasta no accepta crítiques - tot i q són lliures-, i que han estat extremadament generosos amb ell per la molta publicitat que li han fet sempre a les seves pel·lícules. Això entre algun q altre atac més. Avui , Almodóvar hi torna : http://www.pedroalmodovar.es/PAB_ES_12_T.asp

Geir Lundestad, director de l'Institut Nobel de la Pau d'Oslo

Va ser el convidat estrella a l'acte de presentació de la Fundació SER el SER, ahir al Monestir de Santes Creus, Aiguamúrcia. Un marc incomparable -aneu-hi ! els esgrafiats de la plaça ja estan acabats i són magnífics -. Allà que es respira pau , una conferència sobre la pau adquireix més sentit que a cap altre lloc. Realment interessant descobrir en paraules de Lundestad com ha evolucionat i s'ha ampliat el concepte, fins incloure en la llista dels Nobel l'IPCC , els estudiosos del canvi climàtic que auguren un futur desastrós per a molts ciutadans si no ens comprometem totes i tots en la defensa del planeta.

Penso que la cultura de la pau té encara un llarg camí a recórrer, no som tant lluny de la guerra civil espanyola i ja hem viscut a casa episodis dramàtics fruït de noves formes de terrorisme -l'11 M - i a nivell global ja es produeixen exilis a conseqüència dels efectes del canvi climàtic. Aquells qui treballen en la defensa dels drets humans - que són, per sort, molts i amb moltes derivacions - mereixen una distinció com la del Nobel que té una llarga i reconeguda trajectòria, que és exemple per a molts i dignifica cada cop a més.

Magnífica portada i editorial d'El Periódico

2009-05-27T02:52:00.000-07:00

Avui és el gran dia. El dia marcat en vermell des que va començar la temporada, el dia en què es disputa el partit més esperat, el xoc més apassionant en molts anys, la final de la Champions entre el FC Barcelona i el Manchester United. La cita és a Roma, un escenari colossal que dóna encara més relleu a un partit que paralitzarà Barcelona, Catalunya i, per què no, el món sencer.El futbol s'ha convertit en el fenomen esportiu més mediàtic dels nostres dies. És un llenguatge --com va dir Pier Paolo Pasolini-- que combina la prosa de la combinació i l'estratègia amb l'esclat poètic del gol. És un espai comú en què es troben sensibilitats diferents i diverses cultures unides per l'equació de dues porteries i una pilota. Ho va dir un altre famós escriptor, que també va ser porter, el premi Nobel Albert Camus: "Tot el que sé sobre la condició humana ho vaig aprendre gràcies al futbol". I encara més. Aquesta vegada és una de les agudes reflexions del mític Bill Shakly, que va ser mànager del Liverpool: "Em pregunten si el futbol és una qüestió de vida o mort. No és així: és molt més important que tot això".El futbol és molt més i moltíssim menys que la vida. Aquí resideix el seu encant. Sense deixar de ser un joc, genera passions universals que ens transporten més enllà de la quotidianitat. Sense deixar de ser un atzar, les seves lleis --interpretades per excelsos executants-- generen una cosa molt semblant a la bellesa harmònica. I, al final, el que ens meravella, allò que ens sedueix, és que no deixa de ser, el futbol, aquell joc, aquell atzar que, sent nens, ens va captivar.Amb el futbol juguem a crear bellesa i aspirem que sigui immarcescible. Per això, el futbol també és memòria. En un partit com el d'avui, se senten les veus de l'Hongria de Puskas, Czibor i Kocsis; del Brasil de Pelé i Rivelino; del Torino de Mazzola perdut a la muntanya Superga; de tots els Barça llegendaris (amb Samitier, Kubala i Cruyff), del també llegendari Manchester de Bobby Charlton. Hi són tots --i molts més: Di Stefano, Maradona...-- per assistir al moment epifànic, a l'instant just en què el Déu del futbol decideixi estendre la mà per infondre la gràcia del joc al nou Adam del paradís de la pilota, a aquest Barça de Pep Guardiola cridat a les portes de la glòria.La interpretació que avui publica EL PERIÓDICO a la portada ens trasllada a la capella Sixtina, al fresc de La creació d'Adam, de Miquel Àngel Buonarroti. Per diverses raons. Aquesta és la sisena final de la màxima competició continental que disputa el Barça, i ho fa en un any que serà recordat com el dels sis gols al Santiago Bernabéu. I també perquè en aquesta capella, tan pròxima a l'Stadio Olimpico, es representa el moment sublim, únic, en què el verb transmet els seus dons a l'home. El Déu del futbol, en el nostre cas, s'acosta i insufla la màgia al Pep i al seu equip. És un instant gloriós, adàmic, primigeni. El viurem amb inusitada alegria, amb molta expectació, amb civilitat i amb els nervis a flor de pell. També amb la convicció que, passi el que passi aquesta nit, ja ha nascut --neix avui a Roma-- aquell que ens ve a descobrir les raons fonamentals d'aquest esport. Un Barça que ens transmet plaer, ens dóna consol i ens omple de vida.

De grans poetes

2009-05-23T10:05:00.000-07:00

Jorge Drexler i Mario Benedetti comparteixen molt més que el país d'origen, l'Uruguai. Són poetes en majúscules. El sentiment traspua cada paraula escrita. És emocionant llegir-los perquè fins i tot les síl·labes commouen. Mai em cansaré de les cançons i dels poemes que han signat. La música i la literatura de Drexler i Benedetti són sublims, sense excepció alguna.

Aquesta setmana ens ha deixat Benedetti, el món de les lletres ha quedat orfe d'un dels grans escriptors de la història, però perviurà per sempre més a través dels seus poemes i escrits, i altres en prendran el relleu. O el reescriuran o el recitaran... M'emociona pensar que Drexler pugui musicar algun dia l'obra de Benedetti. Si prepara disc, que m'escolti, per Déu !!! De tota manera, em consola pensar que hi haurà noves cançons - o millor dit, nous poemes - amb patent de l'Uruguai i lírica benedettiana... No es pot demanar més.

"Se aprende en la cuna, se aprende en la cama, se aprende en la puerta de un hospital. Se aprende de golpe, se aprende de a poco y a veces se aprende recién al final. Toda la gloria es nada. Toda vida es sagrada " Jorge Drexler

"Después de todo, la muerte es solo un síntoma de que hubo vida" Mario Benedetti

Ja en tinc 30 !

2009-05-11T09:58:00.000-07:00

Hi he arribat (fa uns dies ) gairebé sense adonar-me'n, però és un plaer fer anys, i a cada any ho serà més. Penso que viure és quelcom que no apreciem justament perquè vivim. Quina contradicció! Celebrem els bons moments però no els valorem fins que arriben els dolents... O quan ens aturem a pensar-hi, com ara.

La vida passa massa depressa i oblidem que la felicitat està feta de petits moments que sempre són irrepetibles, que mai més tornaran, que s'esmunyen com la sorra entre els dits... Petits plaers.

Si faig la vista enrere hi trobo bons i mals moments, però potser pel meu optimisme momentani ara mateix recordo més els bons. I és un luxe poder dir que els he tingut gràcies a la família i/o els amics, que són pocs, però excel·lents.

I començo a pensar (seran els 30 ? ) que hem de donar gràcies per tot allò que tenim. Moltes persones no ho tindran mai... Ni família, ni amics, ni una vida digna, ni salut... Per tant em proposo d'ara en endavant a apreciar-ho una mica més tot, des dels punts horaris de la ràdio que m' interrompen els somnis cada matí al diumenge de festa que plou i que em trenca els plans per anar a la platja... Busquem en aquests moments també la bellesa de viure. Hi és, però cal saber-la trobar.

Més que poemes

2009-05-07T13:28:00.000-07:00

Avui el nou lehendakari del País Basc, Patxi López, ha sorprès a tots renunciant al discurs posterior a la presa de possessió i substituint-lo, molt encertadament, per la lectura de dos poemes.

De contingut i forma senzills, però de bellesa extrema i interessada simbologia. El segon, que reprodueixo a continuació, recorda que cada instant és únic i cada persona irrepetible. El respecte per la diferència és fonamental per construir qualsevol societat i més encara la basca.

El canvi ha arribat a Euskadi i avui ja s'ha manifestat amb les formes que han estat exquisides:

Nada dos veces, de Wislawa Szymborska

Nada sucede dos veces
Y es lo que determina
Que nazcamos sin destreza
Y muramos sin rutina
Ningún día se repite,
Ni dos noches son iguales
Ni dos besos parecidos,
Ni dos citas similares
Entre sonrisas y abrazos
Verás que la paz se fragua
Aunque seamos distintos
Cual dos gotas de agua

http://www.elpais.com/articulo/espana/Patxi/Lopez/promete/cargo/lehendakari/respeto/ley/elpepuesp/20090507elpepunac_1/Tes

Nasser

2009-04-25T13:15:00.000-07:00

Hi ha històries que commouen i persones que són realment d'admirar. De Vallmoll , avui, me n'he endut una.

He quedat captivada pel petit Nasser. Magribí de 18 mesos, somriure fàcil i mirada produnda, pell bruna i poques paraules. És fill adoptiu, el setè d'una parella de mitjana edat del poble que no escatimava en carícies i gestos d'afecte. La vida ha fet que no tinguin fills biològics he intuït, però d'adoptius 7, de moment. L'adopció però és temporal fins que els pares biològics els reclamen o bé estan preparats per assumir la tutela del nen. En Nasser aviat tornarà amb la seva mare, ara que ha complert els 18 anys, i també amb la seva àvia, de només 33 !!!

Els pares adoptius temen que arribi el dramàtic dia D, però es mostren profundament satisfets d'haver donat a en Nasser més d'un any i mig de felicitat, a Vallmoll. En aquest petit poble de l'Alt Camp ha viscut des de la primera setmana de vida, hi va arribar al poc de néixer, directe del bressol de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona.

A en Nasser l'he vist feliç, i el sentit comú em diu que millor que on és ara no ho serà enlloc. Però la llei - l'escrita - l'obliga a tornar amb la mare biològica, i els pares adoptius s'han de consolar amb el record d'haver-lo fet créixer sense esperar res a canvi a partir del moment que el retornaran. M'admira aquesta parella que passarà en breu pel drama de perdre un fill sense saber si mai m'és el tornarà a veure. Què els empeny a ser tan feliços per poc de temps, sabent que ho perdran tot després ? Deu ser quelcom molt fort que no puc entendre, però que admiro profundament.

Amb persones com ells, la vida és molt més bella.

Spain is different

2009-04-13T10:33:00.000-07:00

Crec que ens pot costar suor i llàgrimes superar el vell tòpic dels toros i el flamenc. Spain is different, tots ho sabem. I està clar que el tòpic no l'esborra d'un plomall una campanya publicitària sinó la seva societat a mesura que es modernitza, s'actualitza i se sap vendre a l'exterior. Tot i amb això, discrepo profundament de l'article que ens regala The Economist. Si el president Obama ens va posar com a exemple per l'avenç de les energies renovables a Espanya, per què no podem pretendre aportar el nostre know how empresarial per desenvolupar l'economia verda i la indústria tecnològica dels EUA en l'anomenat Pla Obama ? Els articles de la premsa nord-americana no m'agraden, estan escrits des d'una prepotència excloent massa rancia !!! Ens acusen d'ambiciosos, limiten les nostres possibilitats i ens qüestionen la capacitat de superació. Espero que el quart article que ens regalin -ja en van tres en els últims temps i a quin més decepcionant- sigui més just i més solidari. Les coses en temps de crisi no van bé, però n'hi ha que funcionen i que són modèliques, a veure si les troben.

Big in America?

Apr 8th 2009 MADRID From The Economist print editionSpanish firms hope to benefit from America’s stimulus plan

AMERICAN companies are not the only ones hoping for a boost from Barack Obama’s economic stimulus plan. Spanish firms are also positioning themselves to benefit from what they call el Plan Obama. Other foreign companies are jostling for some of the $317 billion of intended spending, but Spain is the only country to have built a campaign around it.

The country’s golden couple, crown prince Don Felipe and his wife Letizia, launched a “Made in/Made by Spain” campaign in New York last month to put Spanish firms on the map. The scale of the opportunity is “extraordinary”, says Spain’s industry minister, Miguel Sebastian. He reckons Spanish firms are eligible for at least $71 billion of contracts. That is as much as Spain is spending on its own €50 billion ($67 billion) stimulus package, which has failed to prevent unemployment from topping 15%. The figure is expected to hit 20% as the country suffers a painful comedown from its construction-led boom. Spanish officials hope extra business in America will help make up for a lack of growth at home.

Spanish companies think they are especially well-placed to benefit from the American stimulus because two of the scheme’s main pillars are spending on renewable energy and infrastructure—industries in which Spain is particularly strong. America aims to double the production of energy from renewable sources in the next three years. Iberdrola, Spain’s largest power company, is a world leader in wind power and the second-biggest wind operator in America after Florida Power and Light. Two other big Spanish firms, Acciona and Abengoa, are also active in this field.
Mr Obama’s plan to invest in infrastructure, such as airports and high-speed trains, sits neatly with another of Spain’s strengths. Of the ten biggest construction firms specialising in transport, six are Spanish. Spanish firms, including Ferrovial, ACS, OHL and FCC, have pioneered public-private partnerships in the construction and operation of infrastructure in Florida, Illinois, Texas and other states, some of which already benefit from federal funding.

The timing is right for other reasons. Spain’s relations with the previous American administration became strained after Spain withdrew its troops from Iraq in 2004. The arrival of Mr Obama represents something of a clean slate—though Spain’s recent unilateral withdrawal of soldiers from Kosovo, without warning, has not gone down too well in Washington.

Despite the optimism, however, Spain should probably not pin too much hope on el Plan Obama. Even if Spanish firms win some big contracts, most of the jobs will go to Americans, not Spaniards, and they will pay taxes in America. Any profits will either be reinvested by the Spanish companies or paid in dividends to shareholders, some of whom are foreign. Going in too strong also carries other risks, including a protectionist backlash. The stimulus package already includes “Buy American” provisions requiring some materials, such as steel, to be sourced in America.

There is also scepticism about whether Spain’s marketing campaign can really do much to change stereotypes of bullfighting and flamenco. “Efforts to promote a country brand are expensive and of doubtful effectiveness,” says Mauro Guillen, a professor at the Wharton School of business. At least the latest campaign, organised by the Instituto Español de Comercio Exterior, is a more targeted affair than previous efforts. It will showcase specific companies and industries in a few big American cities.

Although some companies are happy to let Spain lobby on their behalf, others are reluctant to fly the flag. Often they are competing fiercely with fellow Spaniards for contracts. And some Spanish giants prefer to be seen as global firms with a local presence in America. They would rather emphasise their expertise in a specific industry and play down their nationality.

There is a widespread lack of knowledge about Spain in America, notes Javier Noya of the Real Instituto Elcano, a think-tank in Madrid. His organisation recently conducted a survey which found that 40% of Americans believe Placido Domingo, a famous Spanish opera singer, is Italian. In that context, getting Americans to recognise the technological prowess of Spanish companies looks a little ambitious.

http://www.economist.com/business/PrinterFriendly.cfm?story_id=13447445

Desbordats pel 2.0?

2009-04-11T04:38:00.000-07:00

Les possibilitats que ens ofereixen les eines 2.0 són immenses, jo diria que incalculables encara. El que és evident és que ens fan més fàcil la vida tant la personal com la laboral. És igual l'on, el quan i el com, el web 2.0 assegura un contacte permanent i immediat amb els qui tenim lluny i els qui no tant. Els usuaris freqüents d'internet estem "viciats" -és a dir, usem - alguna de les eines 2.0 com el facebook, però en l'estadi més bàsic, sense aprofitar totes les potencialitats perquè ningú ens les ha ensenyades, som autodidactes d'internet. I per això quan aquest matí llegeixo al 3cat24 la llarga llista d'eines 2.0 que existeixen al mercat online i que reprodueixo a continuació, m'agafa vertigen! Com podrem absorvir tanta informació ? I com la gestionarem ? Tindrem temps per consultar allò que ens interessa ? Per penjar escrits ? Per escriure'ls ? Per pujar imatges? Per assegurar-nos que ho reben els nostres contactes... El 2.0 ens pot arribar a desbordar? Que algú m'ho expliqui !!!

Font: http://www.3cat24.cat/noticia/363790/altres/Ajudans-a-descobrir-eines-20

Tots coneixem Facebook, YouTube, Twitter, MySpace o Flickr a títol individual per penjar les nostres fotos, comunicar-nos amb els amics, ensenyar els vídeos del cap de setmana o publicar el CV professional. Són eines 2.0, molt útils per promocionar-nos a internet i donar-nos a conèixer.

Aquí n'anem fent la llista:

Researchgate és un espai 3.0 per connectar, descobrir i col·laborar. L'usuari diu que va més enllà del Linkedin i del Facebook.

Ning és una xarxa social on els membres tenen blogs, comparteixen fòrums, pugen arxius... Es tracta d'una versió gratuïtat amb publicitat no gaire invasiva, o de pagament sense publicitat i amb més configurabilitat.

Ipernity permet pujar fitxers de vídeo i àudio, amb una limitació de 200 Mb acumulatius. La interfície està traduïda al català i molts idiomes més i permet compartir documents de tota mena i enllaçar-los, per exemple, al blog.

RefWordks serveix per gestionar bibliografia i informació automàtica on-line. També disposa d'opcions per compartir les teves fonts amb altres desenvolupadors "ref share", o opció "off-line" per si vas a la "muntanya". Tot exportable a Open Office o a MS Office. N'hi ha una versió gratuïta de 30 dies.

Go2web20 és una col·lecció d'eines i aplicacions 2.0 per compartir vídeos, crear comunitats virtuals o penjar fotos, entre d'altres opcions.

Balzac.tv, un lloc per a veure vídeos d'uns deu minuts d'entrevistes amb temàtica d'últimes tendències sociològiques i innovació social i tecnologia. En qualsevol moment l'usuari pot penjar opinions i comentaris sobre el que està veient i qui veu el vídeo alhora pot llegir els comentaris que n'han fet els altres usuaris.

Adrive et deixa emmagatzemar gratuïtament 50 GB i després es poden recuperar els arxius des qualsevol ordinador amb internet.

LogMeIn et permet un accés remot als teus ordinador mitjançant un lloc web, una programació espectacular amb accés gratuït.

Netvibe és una eina que us facilita la creació d'un portal públic i un de privat, on tot es pot compartir, funciona per "serveis" que ens faciliten tercers, com ara portals, diaris, correu electrònic, publicacions científiques, meteorologia, astronomia, etc.

eSnips, un lloc on crear una xarxa social, pujar vídeos, àudios, compartir documents... També et permet tenir una "playlist" de música i participar en diferents fòrums, entre altres coses.

Pmfiles, un programa de gestió de projectes mitjançant el qual es podeu controlar tots els documents, tasques, contactes, calendari de projectes... de la vostra empresa.

Woices, un servei gratuït a internet que permet als seus usuaris crear, compartir i reproduir registres d'àudio.

Vi.sualize.us, una eina molt similar a Delicious però amb imatges. Hi pots trobar fotografies de tota mena.

11870.com et permet buscar diferents coses com restaurants, cases rurals, lleure, cultura... a qualsevol ciutat d'Espanya i la resta del món.

Twitxr, que està en català i et permet compartir fotos des del teu telèfon mòbil, publicar-les de forma automàtica a les teves xarxes socials, dir als teus amics on ets i què estàs fent.

PIMPAMPUM, amb unes eines anomenades "mashups" pots generar tires de còmic, il·lustrar frases, jugar a jocs de memòria personalitzats, escriure llibres il·lustrats, etc.

Hootsuite, on pots gestionar diferents comptes de Twitter. El més útil és actualitzar el teu estat al Twitter i al Facebook d'una forma programada.

Flock, un navegador que integra les eines 2.0 més utilitzades com el YouTube, el Myspace, el Facebook o el Flickr en una sola finestra.

StumbleUpon et permet veure webs, blogs, fotoblogs o videoblogs que més s'adapten als teus gustos a partir d'un registre previ.

Spotify, una eina per escoltar la música que vulguis, dels anys i dels autors que més t'agraden.

Delicious permet emmagatzemar els teus enllaços favorits des de qualsevol ordinador i recuperar-los allà on siguis, entre altres coses.

D'imatges, personatges i memòria històrica

2009-04-04T02:05:00.000-07:00

Al G-20 tots els caps d'Estat i primers ministres han buscat la foto amb Obama. Berlusconi ho ha fet deliveradament i ha aconseguit arravassar-li el protagonisme. Les tertúlies radiofòniques d'aquest dissabte coincidien a assenyalar que el triomfador de la cimera no ha estat ni Brown, ni Sarkozy, ni tampoc Obama... sinó l'italià Berlusconi per aquesta imatge. Les seves propostes sobre l'abordatge de la crisi mundial no les hem llegit ni escoltat. Tampoc ha deixat caure cap grolleria, com és habitual i motiu pel qual acostuma a ser notícia. Però això sí, ha arrancat el riure a més d'un i no precisament a aquells que el tenen fàcil. I les càmares ho han captat. No sé si la fotografia és encertada per il·lustrar una cimera on s'han de prendre decisions davant la greu situació econòmica mundial, a mi em sembla més de comiat de solter.

En fi, qüestions d'imatge al marge, sembla que els membres del G-20 han acostat posicions i això és prou important donat el punt de partida inicial amb Obama per un costat i Merkel i Sarkozy per l'altre. El resultat és un text que diu que s'ha de passar a l'acció i apel·la a les possibilitats reals de combatre la crisi amb 20 poders públics units per una mateixa causa. Els resultats els veurem properament http://ciberarchivo.blogspot.com/2009/04/g-20-conclusiones-documento-integro-el.html

La setmana del G-20 ha coincidit amb la celebració dels 30 anys dels ajuntaments democràtics i amb l'estrena al Teatre Bartrina de Reus, de "La nit més freda" una producció del CAER i el TNC que ens situa a l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, ara fa 70 anys. Els qui encara no arribem als trenta ho hem tingut molt fàcil, no hem conegut sinó la democràcia. Vivim i ens expressem lliurement i pensem que aquesta normalitat ha existit sempre. Els nostres avis sí que ho van tenir complicat. D'ells en guardo històries explicades a cau d'orella -a vegades escoltades amb desinterès, ho he de reconèixer, però ara donaria el que fos per tornar-les a sentir...- del dia que els franquistes van entrar a Riba-roja, de com s'amagaven a casa tement l'ira dels soldats, de la cruesa de la Batalla de l'Ebre, dels amics i coneguts morts al front... I dijous al vespre totes aquestes confessions em retornaven amb dolor i un pèl d'angoixa, i pensava que per entendre-ho tothom hauria d'haver viscut una guerra encara que només fossin uns minuts. Per evitar-la. "La nit més freda" és una mescla d'excel·lents interpretacions, de textos d'erudits i personalitats polítiques exiliades a contracor, de música profunda i amarga d'acordió, d'històries reals explicades en primera persona i projectades en una pantalla que, amb la ficció teatral, adquireixen més cruesa encara. La recuperació de la memòria és una assignatura ja no tan pendent perquè les persones sensates saben que les ferides només es poden tancar sabent del cert què i com va passar, i assenyalant qui en va tenir la culpa. Aquesta obra hi contribueix decidament : http://www.tv3.cat/videos/1128089/Homenatge-als-catalans-exiliats .

Va de vins

2009-03-28T01:24:00.001-07:00

Un MARGE 2005 de la DOQ Priorat a la copa. El provem durant el sopar de divendres i penso que, sense buscar-ho intencionadament, aquesta setmana va de vins, i no només a la copa. La millor de les notícies és sens dubte el programa que ha penjat al Facebook Pili Muntané i que ja m'he descarregat i no em puc resistir a comentar. Anuncia les delícies que es preparen per la 14a Fira del Vi de Falset. Maridatge de vins amb gastronomia, amb cultura (lectures, música, classes magistrals), amb enoturisme... El millor aparador de la DOQ Priorat i DO Montsant el degustarem el primer cap de setmana de maig a Falset. Ningú no s'ho pot perdre!!! http://www.firadelvi.org/downloads/flyerfiravi.pdf.

També al Facebook, Isaac Albesa ha penjat les imatges de l'última sessió dels Tastos amb Història organitzats per la DO Tarragona, a la qual vaig assistir dimecres. Conferència volgudament didàctica de l'enòloga Montse Nadal sobre l'evolució de les vinyes, des de la fil·loxera fins a l'actualitat. Hem perdut hectàrees però es manté la producció; la viticultura del nou mil·leni és la de la homogeneïtzació del procés de producció i la de l'ampliació del cultiu de la vinya al "nou món" a països com Urugai, Nova Zelanda, Austràlia, Brasil, Xile i Argentina; el segle XXI és el del reconeixement de la qualitat dels vins -VQPRD !!-, la comercialització i la diversificació del producte...

Em sembla una iniciativa excel·lent per fer memòria, i per promocionar una DO i uns vins que no tenen res a envejar als del Priorat. És cert que molts restaurants del Camp els tenen a la carta però no els hem prestat l'atenció que mereixen, tot i la seva llarga vida. Ipsis, Mas Vicenç... Us animo a tastar-los perquè sorprenen gratament: http://www.dotarragona.cat/. La feina de l'amic Isaac és garantia d'èxit. Estic convençuda que amb aquesta i noves accions que preparen posicionaran la DO Tarragona tal com volen.

Penso que no ens ho creiem prou. Tenim un potencial enorme amb els vins, amb l'oli, amb els productes IGP com el calçot, l'avellana... Aquesta setmana ho deia en una entrevista Salvador Anton, director de l'Escola Universitària de Turisme i Oci de la URV, "el foment dels productes de la terra és l'assignatura pendent del comerç de la costa daurada" i del Camp de Tarragona, afegiria jo. Sort que ja ens n'hem adonat i estem posant fil a l'agulla. A Reus, per exemple, tindrem ocasió de ser capital del vi els propers 12 i 13 de juny, reunint les sis DO en una fira que pinta molt bé i que ha de ser el punt de partida per a la promoció i la comercialització. "Reus Viu el Vi" s'està promocionant al Facebook de la mà de Pragma amb un logo que 'enamora' i que donarà peu a un web.

Són tan importants les noves tecnologies per difondre el missatge i per arribar lluny. Aprofitem-ho perquè els productes locals i el territori s'ho mereixen.

De refugiats climàtics

2009-03-21T12:17:00.000-07:00

Em pregunto què no haurem fet bé durant molts anys perquè el model energètic que tenim a l'Estat sigui tan poc modern i innovador i tan poc sostenible i per què hem trigat tant a considerar la importància de l'estalvi i l'eficiència energètica. Ja hauríem pogut aprofitar la pedagogia del reciclatge que tan eficaçment ha arrelat a les aules per mostrar a les futures generacions de polítics i empresaris -i ciutadans en definitiva- que la viabilitat del planeta passa per la implicació de tothom: que tan important és desconnectar els aparells elèctrics, com estalviar-se un 4x4 o omplir la banyera, com posar un molí de vent a la muntanya més verda o plaques solars en un pavelló per escalfar l'aigua.

Estem a anys llum de països com Dinamarca que l'any 1985 va rebutjar -ho van fer els diputats al Parlament- l'energia nuclear i van concentrar tots els esforços en les renovables -l'eòlica i la biomassa principalment - i en la investigació aplicada a les energies netes. Nosaltres en canvi ens entretenim tirant-nos la caballeria per sobre quan es reobre el debat sobre la instal·lació d'un magatzem de residus nuclears. Que hi ha de ser, sigui on sigui. La memòria deu fallar a molts perquè el Congrés dels Diputats ja va aprovar el 2004 que se n'ha de construir un i amb l'acord de tots els grups parlamentaris. Per què no ens deixem de debats estèrils -s'ha de construir i prou !- i assumim el que som i el que tenim i treballem per un futur més innovador que ens estalviï haver-ne de construir un segon?

Estem en un moment de crisi i de canvi de paradigma. Ser verd ja no és només una moda, és una oportunitat de negoci que pocs han sabut valorar fins el moment. L'eco, l'slow i els seus derivats són adjectius que han d'agafar el valor del substantiu. Els hem d'exprémer al màxim perquè d'ells en depèn la generació de nous llocs de treball i assegurar la sostenibilitat del planeta. Em commou pensar que hi ha territoris subdesenvolupats que ja tenen refugiats climàtics, perquè el malbaratement que hem fet en els últims anys ha contribuït decididament a deixar-los sense recursos NATURALS per viure, amb la qual cosa han de mudar d'espai vital. L'exili és tremendament cruel, i si no hi posem remei, la situació amenaça d'estendre's a tot el planeta més enllà dels països pobres. Actuar ja és una emergència que cal abordar amb valentia i responsabilitat. No pot ser que els més dèbils paguin per la irresponsabilitat del món desenvolupat, potser si ho haguerem pagat nosaltres abans, ja s'haurien pres abans cartes en l'assumpte.

De xifres i dates sorprenents

2009-03-15T11:07:00.000-07:00

La data que més m'ha sorprès en les últimes setmanes és el 14 de novembre. Fins aquest dia no es va recollir el raïm de la finca de Robert Parker d'on surt la meravella de l'Espectacle: Garnatxa 100% collida al mirador del Priorat: la Figuera. No he tingut el plaer de provar-lo però intueixo que l'olor i el gust d'aquest vi deuen ser més que excel·lents. No en và costa 95 euros l'ampolla... I no en và l'expert vinícola més reconegut que tenim a les nostres comarques va arriscar i fins el novembre no va veremar la finca, el dia que anunciaven pluges per l'endemà i que el raïm tenia -des de finals d'agost - el punt més òptim perquè a l'ampolla fos sublim. Els viticultors van passar segur unes setmanes horribilis resant a Déu Pare Nostre perquè Parker no errés en els seu pronòstic, no és qüestió de perdre-ho tot per l'excentricitat d'un gurú.

Aquesta tarda he sentit que les trufes -l'or negre - costen 600 euros el quilo. Déu me'n guard! Boníssimes segur, però trobo que són excessivament cares i em sorgeix la reflexió que hi ha plaers gastronòmics que mai podran estar a l'abast de tothom. Democratitzar-los també hauria de ser possible. Fins i tot un dret recollit a la Constitució !!!

900.000 euros és el pressupost de la falla que cremarà a València en les properes hores -o en els propers dies si hi ha sort perquè com a mínim l'hauran pogut fruir més ulls. Quin malbaratament ! Sí, sí, la construcció és una meravella, una gran obra d'art, que la tradició porta a la foguera sense haver fet mal a ningú. Però tantes hores de feina i tants diners cremats em posen els pèls de punta. No els podríem invertir en comprar trufes per a tots ?

En fi, acabo, l'última xifra que m'ha impactat aquest diumenge són els 1.200 euros dels vestits que li feia el sastre al sr Camps, president de la Generalitat Valenciana. D'això se'n diu contenció a l'administració pública, perquè tenint en compte tot l'entramat que està sortint a la llum, dubto molt que abonés de la seva butxaca -de fina tela importada - els diners que li costaven els vestits que lluia des de Nova York a l'audiència amb el Papa, on per cert el protocol l'obligava a portar armilla i li fan fer exprés. En fi, no ho entenc. El món és boig i molts se n'aprofiten. Sort que ara en temps de vaques flaques si no és per convicció personal serà per necessitat que individus com aquest hauran de reduir la talla, del vestit, perquè la moral sempre l'han tingut molt baixa.

Entre tots construïm el futur

2009-03-06T09:39:00.000-08:00

Hem d'estar orgullosos del nostre territori, del Camp de Tarragona. Orgullosos dels avenços assolits en els últims anys en el terreny econòmic, però sobretot a nivell social, perquè les polítiques socials avançades han assegurat la cohesió en un territori que ha experimentat un augment demogràfic insòlit -157.000 nous habitants en els últims 6 anys, una nova ciutat !!-. Totes les comarques i tots els ciutadans sumen i valen igual per al projecte comú. Tots hem de defensar, cuidar i mimar la nova identitat del Camp de Tarragona, i parlar en plural: els bons projectes repercuteixen més enllà de la ciutat on es construeixen.

Bé, doncs aquestes van ser algunes de les idees sobre les quals el delegat del Govern a Tarragona va invitar a reflexionar en la conferència pronunciada al paranimf de la URV, el dilluns 2 de març. Una " presentació impecable" o "conferència xula" com va destacar un mitjà escrit que els més de 170 assistents van gaudir jo diria que amb escasses ullades al rellotge i cap badall silenciat.

Hem sentat les bases d'una nova forma de comunicar: un discurs ben explicat -en això de l'oratòria el delegat hi té la mà trencada-, sense papers, ocupant l'escenari amb el cos i la paraula, apel·lacions constants a l'auditori, i una presentació digital realment suggerent. I va ser un èxit perquè el missatge va arribar com mai. Fons i forma van quadrar a la perfecció.

I ho vull deixar per escrit, perquè em sento orgullosa d'haver participat en aquest 'petit' projecte que ens ha portat feina, però que ha estat il·lusionant. I també em sento orgullosa perquè he descobert que hi ha polítics que, per la seva dilatada trajectòria i sense necessitat d'haver de demostrar més, ho fan a diari, i arrisquen saberdors que és imprescindible actualitzar-se a cada instant. I és per aquesta actitud que aconsegueixen ser un referent, ser imprescindibles per a molts.

www.gencat.cat/vicepresidencia/delegacio-tarragona

DO's de luxe, al Camp

2009-03-02T08:35:00.000-08:00

Segons el crític de vins Robert Parker, un 25% dels 100 millors vins espanyols són catalans
Les Denominacions d’Origen amb més vins seleccionats són la Montsant, amb 10; la Priorat, amb 7; i la Terra Alta, amb 5

Per l’INCAVI, aquesta notícia demostra la gran qualitat dels vins catalans i la bona acceptació que tenen en mercats com el nord-americà

The Wine Advocate, la revista que dirigeix el conegut crític de vins nord americà Robert Parker, acaba de publicar per Internet la llista Spain’s Top 100 Wine Values. En aquesta llista apareixen els vins espanyols catats i puntuats amb més de 90 punts per l’equip de Robert Parker i, dels 113 vins publicats, 28 són vins catalans i, la DO catalana amb més presència és la DO Montsant, amb 10 vins; seguida per la DOQ Priorat, amb 7; la DO Terra Alta, amb 5, la DO Cava, amb 4; la DO Empordà, amb 1; i la DO Costers del Segre, amb 1 vi.

Per primera vegada, Robert Parker ha publicat la llista dels vins espanyols que tenen un preu de menys de 25 dòlars al mercat dels Estats Units i, es preveu que, en pocs mesos, es publiqui la llista de vins espanyols de més de 25 dòlars. Aquesta notícia és positiva perquè, fins ara, només es publicava anualment una sola llista de vins espanyols i, vist l’increment de vendes de vins espanyols als Estats Units, la revista The Wine Advocate ha decidit publicar dues llistes anuals.

Des de l’Institut Català de la Vinya i el Vi, el director general Joan Aguado es mostra molt satisfet per aquests resultats, “fet que demostra la gran qualitat dels vins catalans i la bona acceptació que tenen en mercats com el nord americà”. Un altre fet remarcable és la molt bona relació qualitat-preu que tenen els vins catalans i que, davant la situació econòmica actual, es preveuen que són els vins que més es comercialitzaran ja que, el consumidor demana un vi d’alta qualitat, però a un preu acceptable.

Els vins catalans puntuats amb més de 90 punts segons la revista The Wine Advocate són:

DO Montsant

Acustic 2007, d’Acustic
Costers del Gravet 2006, del Celler de Capçanes
Mas Donis Barrica 2007, del Celler de Capçanes
Falset Old Wines, de la Cooperativa Falset-Marçà
Latria 2006, del Celler Malondro
Malondro 2006, del Celler Malondro
Les Sorts Blanc 2007, del Celler el Masroig
Sycar Les Sorts 2007, del Celler el Masroig
Brunus Rosé 2008, del Portal del Montsant
Solpost 2005 del Cellers Sant Rafel

DOQ Priorat

Finca Mirador 2006, del Celler Bartolomé
Black Slate 2007, del Celler Cal Pla
Marge 2007, del Celler de l’Encastell
Los 800 2005, de la bodega Los 800
Barranc dels Closos 2006, de Mas Igneus
Nita 2007, de Nita
Vega Escal 2006, de Viticultors del Priorat

DO Terra Alta

Las colinas del Ebro 2008, del Celler de Batea
Plan B 2006, del Celler La Bollidora
Ludovicus 2008, del Celler Vins Piñol
Portal negre 2007, del Celler Vins Piñol
Portal blanc 2008, del Celler Vins Piñol

DO Cava

Reserva Brut 2005, d’Agustí Torelló Mata
Rosat-Trepat Reserva Brut 2006, d’Agustí Torelló i Mata
Llopart Brut Rosé 2006, de Cava Llopart
Naveran Dama 2006, de Naveran

DO Empordà

Martí Fabra Selecció Vinyes Velles, 2005, del Celler Martí Fabra

DO Costers del Segre

Saó Blanc 2006, de Mas Blanch i Jové

Paradoxes

2009-02-28T06:52:00.000-08:00

Costa actuar amb criteris d'estalvi i eficiència però ara més que mai és urgent fer-ho. Fins ara ho practicaven els absolutament convençuts que el creixement exponencial dels ritmes de consum s'estaven 'carregant' el planeta. Pensàvem que no existien límits, però la realitat ha demostrat que sí.

Tot creixement té un punt d'inflexió i el de la societat voraç i materialista ha tocat sostre ja fa mesos. Estem en temps de crisi. I ara per necessitat i a marxes forçades hem de revisar la nostra relació amb el planeta, que ha estat totalment pecaminosa. El cost de no actuar seria més car encara.

La paret d'aquest edifici -que costa endevinar, ho reconec - és una mostra clara de les paradoxes de la vida: Com és que hem trigat tant de temps a aprofitar els recursos naturals i hem perdut tants anys gastant-los ? A la imatge conviuen harmònicament finestres i plaques solars.

De vins i notícies estranyes i increïbles

2009-02-14T01:45:00.000-08:00

Setmana intensa la que deixem enrere, de notícies i successos estranys i increïbles, des dels dos cavalls que se li escapen a un particular i obliguen a tallar l'autopista AP-7 a Cambrils -no desitjaria haver-me'ls trobat, quin mal tràngol!- o la suposada -cada cop més real segons els autos judicials- màfia que alguns càrrecs electes del PP han teixit amb empresaris afins i amb pocs escrúpols.

Això per no parlar de la mort d'Eluana i de com un Govern, l'italià, pot acusar els seus pares d'haver-la assassinat, si portava 17 anys clínicament morta! O la foto del ministre de Justícia i el jutge Garzón, de caça. Té ironia! Els populars intenten justificar amb la imatge que hi ha conxorxa entre el poder executiu i judicial i, per això, dia sí dia també són imputats -o ells o els seus amics- per assumptes tèrbols d'adjudicacions i contractes a dit. No saben que l'organitzador de la cita privada cinegètica és un regidor del PP?

Realment, això de conspirar se'ls dóna molt bé a alguns. I si no vaig equivocada aquesta ja és la segona conspiració que s'inventen després de la trama de l'11-M. En fi, que trobo molt trist fer-se la víctima i no reconèixer els errors. Així és complicat recuperar la confiança del ciutadà. I també ho és si no es resolen els seus problemes i ara mateix està clar que l'atur és el principal. Em preocupa que en una situació econòmica com l'actual, el PP no faci costat al Govern. Per quin estrany motiu no volen abordar conjuntament la crisi i millorar en la mesura que sigui possible les condicions de vida dels ciutadans? Serà que hi ha eleccions al País Basc i Galícia? Serà que no volen que el país avanci ? No poden continuar sent els abanderats del NO.

Acabo amb un article d'Empar Moliner publicat ahir a l'Avui sobre vins. Comparteixo la seva tesi sobre la modernitat dels vins catalans. I penso que és un concepte que podem identificar amb el tarannà de les catalanes i dels catalans, no només als nostres productes:

http://paper.avui.cat/article/serveisioci/154528/vins/catalans.html

I recomano també la lectura del reportatge publicat a El Punt sobre com la crisi pot afectar els cellers del Priorat:

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3524908

En destaco per oportunes i molt encertades les paraules de Sal·lustià Àlvarez, president de la DOQ Priorat: "És molt difícil fer una previsió acurada del que passarà en els pròxims mesos (...) el que està clar és que cal continuar treballant per evitar que la bola es vagi fent cada cop més gran i la imatge del Priorat es vegi afectada".

Treball, dedicació i esforç són la recepta per aquests propers mesos.

Obama apel·la a l'esperança i a la responsabilitat

2009-01-20T14:07:00.001-08:00

M'impressiona la persona, però encara més el verb. Quin gran discurs! Quina gran dicció! Barack Hussein Obama és un gran orador, promet. Té qualitats innegables per dirigir el país més influent del món: connecta, insinua senzillesa i honestedat, ni rastre d' arrogància i demostra interès i preocupació pels grans problemes que amenacen el planeta i aquells que l'habitem. S'enceta una nova era marcada per l'esperança en la qual tots serem responsables del futur. I Barack Obama és com el director d'orquestra que ens ha de dirigir. Necessita temps i esforç perquè tots els instruments estiguin afinats i la música soni tan fantàstica com la veu d'Aretha Franklin http://www.youtube.com/watch?v=aM9xeUeXUdQ .

DISCURS ÍNTEGRE

Queridos conciudadanos:
Me presento aquí hoy humildemente consciente de la tarea que nos aguarda, agradecido por la confianza que habéis depositado en mí, conocedor de los sacrificios que hicieron nuestros antepasados. Doy gracias al presidente Bush por su servicio a nuestra nación y por la generosidad y la cooperación que ha demostrado en esta transición.
Son ya 44 los estadounidenses que han prestado juramento como presidentes. Lo han hecho durante mareas de prosperidad y en aguas pacíficas y tranquilas. Sin embargo, en ocasiones, este juramento se ha prestado en medio de nubes y tormentas. En esos momentos, Estados Unidos ha seguido adelante, no sólo gracias a la pericia o la visión de quienes ocupaban el cargo, sino porque Nosotros, el Pueblo, hemos permanecido fieles a los ideales de nuestros antepasados y a nuestros documentos fundacionales. Así ha sido. Y así debe ser con esta generación de estadounidenses.
Es bien sabido que estamos en medio de una crisis. Nuestro país está en guerra contra una red de violencia y odio de gran alcance. Nuestra economía se ha debilitado enormemente, como consecuencia de la codicia y la irresponsabilidad de algunos, pero también por nuestra incapacidad colectiva de tomar decisiones difíciles y preparar a la nación para una nueva era. Se han perdido casas; se han eliminado empleos; se han cerrado empresas. Nuestra sanidad es muy cara; nuestras escuelas tienen demasiados fallos; y cada día trae nuevas pruebas de que nuestros usos de la energía fortalecen a nuestros adversarios y ponen en peligro el planeta.
Estos son indicadores de una crisis, sujetos a datos y estadísticas. Menos fácil de medir pero no menos profunda es la destrucción de la confianza en todo nuestro territorio, un temor persistente de que el declive de Estados Unidos es inevitable y la próxima generación tiene que rebajar sus miras. Hoy os digo que los problemas que nos aguardan son reales. Son graves y son numerosos. No será fácil resolverlos, ni podrá hacerse en poco tiempo. Pero debes tener clara una cosa, América: los resolveremos.
Hoy estamos reunidos aquí porque hemos escogido la esperanza por encima del miedo, el propósito común por encima del conflicto y la discordia. Hoy venimos a proclamar el fin de las disputas mezquinas y las falsas promesas, las recriminaciones y los dogmas gastados que durante tanto tiempo han sofocado nuestra política.
Seguimos siendo una nación joven, pero, como dicen las Escrituras, ha llegado la hora de dejar a un lado las cosas infantiles. Ha llegado la hora de reafirmar nuestro espíritu de resistencia; de escoger lo mejor que tiene nuestra historia; de llevar adelante ese precioso don, esa noble idea, transmitida de generación en generación: la promesa hecha por Dios de que todos somos iguales, todos somos libres, y todos merecemos una oportunidad de buscar toda la felicidad que nos sea posible.
Al reafirmar la grandeza de nuestra nación, sabemos que esa grandeza no es nunca un regalo. Hay que ganársela. Nuestro viaje nunca ha estado hecho de atajos ni se ha conformado con lo más fácil. No ha sido nunca un camino para los pusilánimes, para los que prefieren el ocio al trabajo, o no buscan más que los placeres de la riqueza y la fama. Han sido siempre los audaces, los más activos, los constructores de cosas -algunos reconocidos, pero, en su mayoría, hombres y mujeres cuyos esfuerzos permanecen en la oscuridad- los que nos han impulsado en el largo y arduo sendero hacia la prosperidad y la libertad.
Por nosotros empaquetaron sus escasas posesiones terrenales y cruzaron océanos en busca de una nueva vida. Por nosotros trabajaron en condiciones infrahumanas y colonizaron el Oeste; soportaron el látigo y labraron la dura tierra. Por nosotros combatieron y murieron en lugares como Concord y Gettysburg, Normandía y Khe Sahn. Una y otra vez, esos hombres y mujeres lucharon y se sacrificaron y trabajaron hasta tener las manos en carne viva, para que nosotros pudiéramos tener una vida mejor. Vieron que Estados Unidos era más grande que la suma de nuestras ambiciones individuales; más grande que todas las diferencias de origen, de riqueza, de partido.
Ése es el viaje que hoy continuamos. Seguimos siendo el país más próspero y poderoso de la Tierra. Nuestros trabajadores no son menos productivos que cuando comenzó esta crisis. Nuestras mentes no son menos imaginativas, nuestros bienes y servicios no son menos necesarios que la semana pasada, el mes pasado ni el año pasado. Nuestra capacidad no ha disminuido. Pero el periodo del inmovilismo, de proteger estrechos intereses y aplazar decisiones desagradables ha terminado; a partir de hoy, debemos levantarnos, sacudirnos el polvo y empezar a trabajar para reconstruir Estados Unidos.
Porque, miremos donde miremos, hay trabajo que hacer. El estado de la economía exige actuar con audacia y rapidez, y vamos a actuar; no sólo para crear nuevos puestos de trabajo, sino para sentar nuevas bases de crecimiento. Construiremos las carreteras y los puentes, las redes eléctricas y las líneas digitales que nutren nuestro comercio y nos unen a todos. Volveremos a situar la ciencia en el lugar que le corresponde y utilizaremos las maravillas de la tecnología para elevar la calidad de la atención sanitaria y rebajar sus costes. Aprovecharemos el sol, los vientos y la tierra para hacer funcionar nuestros coches y nuestras fábricas. Y transformaremos nuestras escuelas y nuestras universidades para que respondan a las necesidades de una nueva era. Podemos hacer todo eso. Y todo lo vamos a hacer.
Ya sé que hay quienes ponen en duda la dimensión de mis ambiciones, quienes sugieren que nuestro sistema no puede soportar demasiados grandes planes. Tienen mala memoria. Porque se han olvidado de lo que ya ha hecho este país; de lo que los hombres y mujeres libres pueden lograr cuando la imaginación se une a un propósito común y la necesidad al valor.
Lo que no entienden los escépticos es que el terreno que pisan ha cambiado, que las manidas discusiones políticas que nos han consumido durante tanto tiempo ya no sirven. La pregunta que nos hacemos hoy no es si nuestro gobierno interviene demasiado o demasiado poco, sino si sirve de algo: si ayuda a las familias a encontrar trabajo con un sueldo decente, una sanidad que puedan pagar, una jubilación digna. En los programas en los que la respuesta sea sí, seguiremos adelante. En los que la respuesta sea no, los programas se cancelarán. Y los que manejemos el dinero público tendremos que responder de ello -gastar con prudencia, cambiar malos hábitos y hacer nuestro trabajo a la luz del día-, porque sólo entonces podremos restablecer la crucial confianza entre el pueblo y su gobierno.
Tampoco nos planteamos si el mercado es una fuerza positiva o negativa. Su capacidad de generar riqueza y extender la libertad no tiene igual, pero esta crisis nos ha recordado que, sin un ojo atento, el mercado puede descontrolarse, y que un país no puede prosperar durante mucho tiempo cuando sólo favorece a los que ya son prósperos. El éxito de nuestra economía ha dependido siempre, no sólo del tamaño de nuestro producto interior bruto, sino del alcance de nuestra prosperidad; de nuestra capacidad de ofrecer oportunidades a todas las personas, no por caridad, sino porque es la vía más firme hacia nuestro bien común.
En cuanto a nuestra defensa común, rechazamos como falso que haya que elegir entre nuestra seguridad y nuestros ideales. Nuestros Padres Fundadores, enfrentados a peligros que apenas podemos imaginar, elaboraron una carta que garantizase el imperio de la ley y los derechos humanos, una carta que se ha perfeccionado con la sangre de generaciones. Esos ideales siguen iluminando el mundo, y no vamos a renunciar a ellos por conveniencia. Por eso, a todos los demás pueblos y gobiernos que hoy nos contemplan, desde las mayores capitales hasta la pequeña aldea en la que nació mi padre, os digo: sabed que Estados Unidos es amigo de todas las naciones y todos los hombres, mujeres y niños que buscan paz y dignidad, y que estamos dispuestos a asumir de nuevo el liderazgo.
Recordemos que generaciones anteriores se enfrentaron al fascismo y el comunismo no sólo con misiles y carros de combate, sino con alianzas sólidas y convicciones duraderas. Comprendieron que nuestro poder no puede protegernos por sí solo, ni nos da derecho a hacer lo que queramos. Al contrario, sabían que nuestro poder crece mediante su uso prudente; nuestra seguridad nace de la justicia de nuestra causa, la fuerza de nuestro ejemplo y la moderación que deriva de la humildad y la contención.
Somos los guardianes de este legado. Guiados otra vez por estos principios, podemos hacer frente a esas nuevas amenazas que exigen un esfuerzo aún mayor, más cooperación y más comprensión entre naciones. Empezaremos a dejar Irak, de manera responsable, en manos de su pueblo, y a forjar una merecida paz en Afganistán. Trabajaremos sin descanso con viejos amigos y antiguos enemigos para disminuir la amenaza nuclear y hacer retroceder el espectro del calentamiento del planeta. No pediremos perdón por nuestra forma de vida ni flaquearemos en su defensa, y a quienes pretendan conseguir sus objetivos provocando el terror y asesinando a inocentes les decimos que nuestro espíritu es más fuerte y no podéis romperlo; no duraréis más que nosotros, y os derrotaremos.
Porque sabemos que nuestra herencia multicolor es una ventaja, no una debilidad. Somos una nación de cristianos y musulmanes, judíos e hindúes, y no creyentes. Somos lo que somos por la influencia de todas las lenguas y todas las culturas de todos los rincones de la Tierra; y porque probamos el amargo sabor de la guerra civil y la segregación, y salimos de aquel oscuro capítulo más fuertes y más unidos, no tenemos más remedio que creer que los viejos odios desaparecerán algún día; que las líneas tribales pronto se disolverán; y que Estados Unidos debe desempeñar su papel y ayudar a iniciar una nueva era de paz.
Al mundo musulmán: buscamos un nuevo camino hacia adelante, basado en intereses mutuos y mutuo respeto. A esos líderes de todo el mundo que pretenden sembrar el conflicto o culpar de los males de su sociedad a Occidente: sabed que vuestro pueblo os juzgará por lo que seáis capaces de construir, no por lo que destruyáis. A quienes se aferran al poder mediante la corrupción y el engaño y acallando a los que disienten, tened claro que la historia no está de vuestra parte; pero estamos dispuestos a tender la mano si vosotros abrís el puño.
A los habitantes de los países pobres: nos comprometemos a trabajar a vuestro lado para conseguir que vuestras granjas florezcan y que fluyan aguas potables; para dar de comer a los cuerpos desnutridos y saciar las mentes sedientas. Y a esas naciones que, como la nuestra, disfrutan de una relativa riqueza, les decimos que no podemos seguir mostrando indiferencia ante el sufrimiento que existe más allá de nuestras fronteras, ni podemos consumir los recursos mundiales sin tener en cuenta las consecuencias. Porque el mundo ha cambiado, y nosotros debemos cambiar con él.
Mientras reflexionamos sobre el camino que nos espera, recordamos con humilde gratitud a esos valerosos estadounidenses que en este mismo instante patrullan desiertos lejanos y montañas remotas. Tienen cosas que decirnos, del mismo modo que los héroes caídos que yacen en Arlington nos susurran a través del tiempo. Les rendimos homenaje no sólo porque son guardianes de nuestra libertad, sino porque encarnan el espíritu de servicio, la voluntad de encontrar sentido en algo más grande que ellos mismos. Y sin embargo, en este momento -un momento que definirá a una generación-, ese espíritu es precisamente el que debe llenarnos a todos.
Porque, con todo lo que el gobierno puede y debe hacer, a la hora de la verdad, la fe y el empeño del pueblo norteamericano son el fundamento supremo sobre el que se apoya esta nación. La bondad de dar cobijo a un extraño cuando se rompen los diques, la generosidad de los trabajadores que prefieren reducir sus horas antes que ver cómo pierde su empleo un amigo: eso es lo que nos ayuda a sobrellevar los tiempos más difíciles. Es el valor del bombero que sube corriendo por una escalera llena de humo, pero también la voluntad de un padre de cuidar de su hijo; eso es lo que, al final, decide nuestro destino.
Nuestros retos pueden ser nuevos. Los instrumentos con los que los afrontamos pueden ser nuevos. Pero los valores de los que depende nuestro éxito -el esfuerzo y la honradez, el valor y el juego limpio, la tolerancia y la curiosidad, la lealtad y el patriotismo- son algo viejo. Son cosas reales. Han sido el callado motor de nuestro progreso a lo largo de la historia. Por eso, lo que se necesita es volver a estas verdades. Lo que se nos exige ahora es una nueva era de responsabilidad, un reconocimiento, por parte de cada estadounidense, de que tenemos obligaciones con nosotros mismos, nuestro país y el mundo; unas obligaciones que no aceptamos a regañadientes sino que asumimos de buen grado, con la firme convicción de que no existe nada tan satisfactorio para el espíritu, que defina tan bien nuestro carácter, como la entrega total a una tarea difícil.
Éste es el precio y la promesa de la ciudadanía.
Ésta es la fuente de nuestra confianza; la seguridad de que Dios nos pide que dejemos huella en un destino incierto.
Éste es el significado de nuestra libertad y nuestro credo, por lo que hombres, mujeres y niños de todas las razas y todas las creencias pueden unirse en celebración en este grandioso Mall y por lo que un hombre a cuyo padre, no hace ni 60 años, quizá no le habrían atendido en un restaurante local, puede estar ahora aquí, ante vosotros, y prestar el juramento más sagrado.
Marquemos, pues, este día con el recuerdo de quiénes somos y cuánto camino hemos recorrido. En el año del nacimiento de Estados Unidos, en el mes más frío, un pequeño grupo de patriotas se encontraba apiñado en torno a unas cuantas hogueras mortecinas a orillas de un río helado. La capital estaba abandonada. El enemigo avanzaba. La nieve estaba manchada de sangre. En un momento en el que el resultado de nuestra revolución era completamente incierto, el padre de nuestra nación ordenó que leyeran estas palabras:
"Que se cuente al mundo futuro... que en el más profundo invierno, cuando no podía sobrevivir nada más que la esperanza y la virtud... la ciudad y el campo, alarmados ante el peligro común, se apresuraron a hacerle frente".
América. Ante nuestros peligros comunes, en este invierno de nuestras dificultades, recordemos estas palabras eternas. Con esperanza y virtud, afrontemos una vez más las corrientes heladas y soportemos las tormentas que puedan venir. Que los hijos de nuestros hijos puedan decir que, cuando se nos puso a prueba, nos negamos a permitir que se interrumpiera este viaje, no nos dimos la vuelta ni flaqueamos; y que, con la mirada puesta en el horizonte y la gracia de Dios con nosotros, seguimos llevando hacia adelante el gran don de la libertad y lo entregamos a salvo a las generaciones futuras.
Gracias, que Dios os bendiga, que Dios bendiga a América.

VÍDEO: http://www.elpais.com/multigalerias/elpgal/Gran_Dia_Obama/20090120elpepuint_1/Zes

L'estalvi, un deure del planeta

2009-01-14T09:28:00.000-08:00

Després de llegir l'entrevista que adjunto a continuació -en recomano la lectura-, reflexiono en tot allò que malgasto (aigua ? llum ? però també temps ? diners ?...) i això que a casa m'han ensenyat sempre la importància de l'estalvi perquè els diners mai han abundat. Però els anys 90 -que han estat d'alegria i divertiment econòmic- potser m'ho han fet mig oblidar... El cas és que llegeixo a Rajendra Pachauri i penso que l'estalvi hauria de ser una obligació per a tots els qui habitem el planeta. Bé, per a totes i tots els qui creiem en el canvi climàtic, els negacionistes, ja ho diu l'expert, poden mudar-se a Plutó. Crec que les generacions futures ens ho agraïran eternament...

ENTREVISTA EL PAÍS: RAJENDRA PACHAURI Presidente del Panel Intergubernamental sobre Cambio Climático de la ONU

"Los escépticos deben irse del planeta"
GEORGINA HIGUERAS - Nueva Delhi - 12/01/2009

A sus 68 años, Rajendra Pachauri permanece al frente desde 2002 del Panel Intergubernamental sobre Cambio Climático de la ONU y dirige el Instituto de Recursos Naturales y Energía de India, en cuyo despacho, abarrotado de premios y medallas acumulados en su larga carrera en defensa del planeta y de los más pobres de la Tierra, recibe a EL PAÍS. El objetivo que persigue este economista indio es advertir al mundo sobre "los peligros que corre si no deja de abusar del planeta", para lo que prosigue una intensa agenda internacional, especialmente desde que le concedieron el Premio Nobel de la Paz (2007).

Pregunta. ¿Qué significa para usted desarrollo sostenible?
Respuesta. Lo primero es garantizar que los recursos naturales que hemos heredado no son dañados ni reducidos, de manera que la próxima generación los reciba en mejor situación que la nuestra. Esto incluye aire limpio, agua limpia, tierra y bosques sanos y biodiversidad. La otra dimensión del desarrollo sostenible es dar oportunidades a la gente. No se puede mantener un sistema que sólo piensa en los ricos. Finalmente, es necesario volver a las esencias de India, donde todo se reutilizaba, y crear una nueva filosofía que ponga fin al derroche, tanto de los recursos naturales como de la energía.

P. ¿Cree que esa filosofía es aplicable a todo el mundo?
R. Por supuesto. En el mundo actual las noticias viajan de un lado a otro con fluidez y si una parte vive de una forma desatará las aspiraciones de la otra. De ahí que debe haber una convergencia en los niveles de vida.

P. ¿Considera que Occidente aceptará limitar su consumo?
R. Sé que es difícil pero será peor si no lo hace porque no se puede tener un mundo dividido. La brecha conduciría al terrorismo, a la ira, al resentimiento de los países más pobres por las dramáticas consecuencias que sufrirán por un cambio climático que no han provocado. La huida de la sequía y de la hambruna provocaría millones de refugiados.

P. ¿Quiere decir que la unidad es imperativa?
R. Absolutamente, pero no significa que tenemos que renunciar a lo bueno obtenido a través del progreso económico. El reto es usar la tecnología y los precios, al tiempo que modificamos el estilo de vida. Ya hemos abusado demasiado de la naturaleza.

P. ¿Cuáles son las prioridades?
R. Hay que cambiar los valores y la filosofía de la vida. Para España, por ejemplo, lo importante es el agua por la escasez que padece. España es también un importador de energía, y ambos problemas deben acometerse a un tiempo. En otros países, lo más serio es la contaminación del aire. Las prioridades deben marcarlas los Gobiernos pero debemos unirnos en la búsqueda de un nuevo modelo de consumo y producción.

P. ¿Cree que Occidente está dispuesto a cambiar sus valores?
R. Pienso que sí. En los dos últimos años ha habido un enorme grado de concienciación entre los más jóvenes. Vamos en la buena dirección.

P. Usted culpa a la acción del hombre del desastre que padece la naturaleza. ¿Cómo puede reconvertirla?
R. Con el uso eficiente del agua y la energía de su entorno. No a las duchas de media hora; no a los desorbitados aires acondicionados y calefacción; no a desaprovechar la luz solar; no al uso continuo del coche. Éstas son acciones individuales o en familia. A nivel industrial, también existe un gran derroche que hay que cortar. No es cuestión de renunciar a la buena vida sino de valorar y respetar la naturaleza y de compartir con otros seres humanos los recursos más básicos.

P. Usted propone comer menos carne...
R. Sí. Es bueno para la salud del hombre y para la del planeta. Hay una gran emisión de gases de efecto invernadero en el proceso para comer un filete, que comienza con el alto consumo en pastos -lo que exige deforestación- y en agua que requiere criar una vaca y continúa por llevarla al matadero, guardar su carne en cámaras frigoríficas, transportarla y cocinarla.

P. Usted es vegetariano...
R. Sí, pero no hace falta ser vegetariano, sólo hay que comer menos carne de vaca.

P. ¿Es demasiado tarde para el cambio climático?
R. No es tarde para evitar la hecatombe. Soy optimista, pero tenemos muy poco tiempo para actuar.

P. ¿A que teme más?
R. A que si no hacemos nada para frenar el cambio climático, los más pobres, que serán los más damnificados, no perdonarán a los países ricos. Habrá convulsiones y guerras porque se agravará la lucha por los recursos naturales, incluidos los del Ártico.

P. Ante la actual crisis económica mundial ¿Dónde invertiría?
R. Si el mundo invierte lo suficiente en la investigación de las energías renovables se acabarían los problemas.

P. ¿Qué le pedirá a Obama el 21 de enero?
R. Que cumpla todas sus promesas electorales, como crear empleos ecológicos. Ha ofrecido un mensaje de esperanza; que lo cumpla, porque tendrá impacto en todo el mundo.

P. ¿Qué opina del acuerdo 20 - 20 - 20 de la UE (20% de reducción de emisiones de efecto invernadero y 20% de aumento en energías renovables en 2020)?
R. Es un buen comienzo, pero Europa puede hacer más. Los ricos deben pagar por el cambio climático porque son históricamente responsables de él.

P. ¿Cree que la respuesta china al cambio climático es adecuada?
R. Hasta ahora China se ha centrado en un crecimiento económico como el occidental, pero hoy hay una gran reevaluación. Creo que en los próximos años veremos grandes cambios en China, que probablemente incluirán el uso eficiente de la energía y de los recursos naturales, así como el apoyo al desarrollo rural en lugar de a la urbanización masiva.

P. ¿Es por la crisis o porque Pekín ha llegado a la conclusión de que el modelo occidental está acabado?
R. Al igual que en India, obedece a la demanda interna. Hace tres siglos estos dos países asiáticos eran las mayores economías, ahora parece que avanzamos hacia esa misma situación, pero hemos de hacerlo de forma responsable, sobre todo si hemos de servir de modelo a otros.

P. ¿A África?
R. África no puede seguir de ninguna de las maneras la senda de Occidente. Si sus condiciones siguen deteriorándose no habrá un Ejército capaz de impedir la avalancha de refugiados sobre España. El mundo desarrollado tiene la obligación de acometer la rehabilitación de África.

P. ¿Debe la ONU emitir una Declaración de los Derechos del Planeta?
R. Sin duda alguna. Ahora trabajamos en un acuerdo global sobre cambio climático que debería de estar listo a finales de año.

P. ¿Qué les diría a los que siguen negando este fenómeno?
R. Trabajamos con transparencia y elegimos a los mejores científicos del mundo. Nuestros informes son aceptados por todos los gobiernos. Los escépticos del cambio climático deberían mudarse a otro planeta.

La desmemòria d'Israel

2009-01-10T12:16:00.000-08:00

"¿Israel, hasta cuándo continuarás oprimiendo a tus hermanos? ¿Hasta cuándo continuarás sembrando la muerte, torturas y justificando lo injustificable para destruir al pueblo palestino? ¿Tienes la respuesta, o sólo escuchas la sordera de tu propia voz? Los pueblos no olvidan, guardan en su mente y corazón a sus seres queridos, el sufrimiento los fortalece en la resistencia, no se resignan a vivir sometidos y humillados y reclaman su derecho a existir, a ser libres y soberanos.

¿Israel olvidas tu propia historia de sufrimiento y resistencia? ¿Olvidas el horror del Holocausto y el dolor de tu pueblo. Olvidas a quienes dieron su vida por la libertad? No hagas a tu hermano lo que hicieron contigo. Es urgente, “desarmar la razón armada”, pero la razón no se desarma a ella misma, ni con otra razón más poderosa aún." Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau, tot l'articlea: http://www.hora25global.com/blog.aspx?id=742489

De ministres amb pantalons

2009-01-07T12:47:00.000-08:00

El pentinat, el maquillatge i el vestuari de Carme Chacón el dia de la pàsqua militar i la ràpida recuperació de la ministra francesa Dati després de ser mare -només 5 dies ha trigat a tornar al ministeri !!- han estat notícia en aquestes últimes hores.

La primera ha rebut una allau de crítiques per part de la premsa més rància del país... No ho entenc, senzillament. El seu vestuari em sembla extremadament correcte i elegant: Per què no pot dur pantalons la ministra ? I sombra d'ulls, i un recollit diferent ? Perquè vivim en una societat profundament masclista i equivocadament superficial. Que les revistes del cor haguessin ressaltat la indumentària de la ministra Chacón no m'hauria sorprès -perquè és aquesta la seva missió-, però que en ple segle XXI els mundos i abc's s'hagin entretingut a qüestionar el seu vestuari em sembla ridícul, superflu i malintencionat. Perquè posats a qüestionar la idoneïtat de la vestimenta, la de la sra de Pedro J. Ramírez -que m'encanta, per cert- no està tampoc dins dels cànons que marca el protocol i bé que porta colors llampants i retalls de roba poc convencionals per anar a còctels o recepcions oficials...

Que la ministra Chacón tingui estil propi em sembla un signe de maduresa personal i professional. I no crec que ningú es pugui creure amb el dret moral de criticar i qüestionar l'elecció del pantaló i del color del maquillatge d'ulls. Fins i tot Pilar Rahola ha dit que estava guapíssima. No ho haurien fet d'una corbata o d'un bigoti. O sí, però hauria estat l'anècdota i no l'origen d'una polèmica estèril i inexistent, que en alguns casos obre la veda a desqualificacions.

I si aquests dies Carme Chacón ha estat durament criticada per la vestimenta i fa uns mesos per passar revista, embarassada, a les tropes, el ràpid retorn de Rachida Dati al ministeri francès de Justícia després de la maternitat ha sorprès a molts, entre els quals m'incloc. Ho he de reconèixer: 5 dies són tot un record !! Ara bé, alletar el bebè i mantenir reunions a l'Elisi no tenen perquè ser incompatibles. És un signe de fortalesa -física però sobretot emocional- i demostra que els temps canvien a una velocitat terrible. I jo que me n'alegro !!!

Coses del Cap d'Any i de l'Any 9

2009-01-01T04:42:00.001-08:00

Ja fa uns anys que celebrem el cap d'any amb les dues mans ocupades: el raïm en una i el tlfn mòbil a l'altra. Tot i que cada vegada més les felicitacions de bon any 9 arriben a mitja tarda per eviar el col·lapse, continua tenint més encant -i també més valor i coratge - fer-ho a les 12h de la nit que és com una missió impossible. Ahir en vaig rebre uns quants d'sms, que se sumen a les felicitacions escrites i enviades per correu ordinari - les més emotives , sens dubte -, als e-mails, a les trucades., al facebook... Està clar que algun dia no donarem a l'abast...

Vivim sens dubte en el món de la tecnologia, de la informació instantània, volem que tot arribi ràpid, aquí i ara, no hi ha temps per l'espera, per la contemplació, per la placidesa... Ho he pensat aquest matí quan tornava a Reus. Ahir em va molestar no trobar cap tren a mig matí que sortís de Flix i l'he anat a agafar a Móra. I el recorregut de Móra a Reus , en un vagó volgudament silenciós perquè la ressaca de cap d'any és dura , ha estat fantàstic: 45 minuts de lectura d'Anna Gavalda i ullades al paisatge i a les estacions que han anat perdent vida però continuen tenint encant... I arribo a Reus i ràpid cap a casa i mentre fem temps per dinar em connecto de nou, i en poca estona em poso al dia del que passa al món, avui que no hi ha diaris. I ja sé que la Laia és la primera nena nascuda a Catalunya, que a Mont-roig han mort un home a trets, que ja s'han apujat els preus de la llum, dels peatges, del tren i del correu, i he aprofitat també i m'he fet fan de Ferran Monegal i m'he sumat al grup Perquè torni la padrina i he tafanejat una mica al facebook (o no és aquesta la seva missió ?)...

Aiiixx, i mentre estic al facebook, obro el gmail i el hotmail i responc alguna felicitació de bon any, i l'ACN per si amplien més informació de la mort de Mont-roig, i el c'est la vie que és on estic ara i vull escriure alguna cosa, perquè tants canvis , a tanta velocitat... Hem de deixar constància escrita !

Que el 2009 sigui l'any de la recuperació dels vells i bons valors com la pau .-per cert llegeixo a El País Digital que l'ONU no ha aconseguit fins el moment cap consens sobre el conflicte a Gaza-. Però que la tecnologia continuï fent-nos fàcil la vida i les comunicacions...

'El padrinet'

2008-12-28T07:32:00.000-08:00

Pau Casals era més present que mai avui a la Vil·la Museu que porta el seu nom, al barri marítim de Sant Salvador, al Vendrell. Coincidint amb lel 132è aniversari del seu naixement, s'ha presentat la pel·lícula de l'homenatge que el Vendrell va dedicar al seu fill més il·lustre l'any 1927, recuperada gràcies a la incasable recerca dels professionals que hi treballen.

Se'l veu envoltat de vendrellencs i vendrellenques al balcó de l'Ajuntament, descobrint la placa del carrer que durà per sempre el seu nom, i aquí sí, eufòric i amb una vigorositat extrema, dirigint l'orquestra Pau Casals a la plaça. Un autèntic bany de masses per al mestre, que trenca el tòpic aquell que diu que el profeta no ho és mai a la seva terra. El Vendrell va tenir ocasions, diverses, de mostrar el seu afecte a Pau Casals. Però aquesta, la de l'homenatge, és única perquè està filmada -i és la més antiga filmació que es té de Casals- i la podran visionar moltes generacions futures. La imatge del film és bastant nítida i es distingeixen amb claredat els personatges que acompanyen Pau Casals en un dia tan significat, entre ells, l'alcalde de Tarragona.

La seva neboda, Enriqueta Casals, present avui a l'acte recordava més aviat vagament l'homenatge, i ha preferit centrar el seu discurs en les vivències personals al costat d'"el padrinet" que és com li deien, en família, al mestre.

Ha lamentat que els mitjans de comunicació es facin sempre ressó de la vida professional de Pau Casals, de les relacions que mantenia amb persones i personatges influents, i en canvi hagin oblidat sempre referir-se a la vida familiar, que va ser molt intensa i estreta. La comprenc i l'entenc. Sé però que reivindicar la família en un dia com avui -tenint en compte l'acte de Rouco i els seus amics a Madrid... és que no sabien com celebrar els innocents??!!- no és gaire apropiat, ara bé saber més de la quotidianitat dels grans artistes és una assignatura pendent que tan sols ens poden acostar familiars i amics com l'Enriqueta. Amb passió i devoció, el mite i la persona es fonen en el seu relat, i els oients ho agraïm i de quina manera. Les coses més banals adquireixen una rellevància inesperada...

Avui l'Enriqueta Canals ha satisfet l'interès que jo crec que era compartit entre tots els assistents de saber més del violoncelista Casals. Ha explicat que comprava jocs i joguines als nebots -doncs no va tenir fills-, però que els deixava a casa seva perquè hi anessin i n'aprenguessin jugant amb ell. Ho va fer amb el tennis, amb el ping-pong... I sempre els deia que "la persona que estima la música i practica l'esport, no pot ser dolenta".

I Casals va ser el gran defensor de la pau i la llibertat, de la bondat i de la igualtat, i les notes del seu violoncel van escampar aquest missatge per tot el món... I avui hi hem pensat tots a la Vil·la Museu, mentre que a la platja de Sant Salvador, la llevantada arrissava la mar i removia a un ritme frenètic la sorra...

Per a tots els i les qui ho llegiu...

2008-12-25T11:22:00.000-08:00

Us desitjo grans moments de felicitat, i molts somriures i bon rotllo pel 2009. Que la llum d'aquest estel us acompanyi en les estones més tristes i desagradables, que també existiran. Bones Festes !

De la passió per la terra

2008-12-13T12:03:00.000-08:00

Ens uneix un vincle amb la terra que sovint oblidem. És estret i carregat d'emocions. Ahir a Nulles vaig assistir a un interessant debat que em va fer reflexionar-hi. Els ponents:

-Álvaro Palacios (viticultor, Gratallops, Priorat)
-Xavier Safont-Tria (agricultor i regidor, Mataró, Maresme)
-Som lo que sembrem (col·lectiu d’agricultura ecològica, Balaguer, Noguera)

Si s'ha de buscar un denominador comú en les intervencions és sens dubte la passió amb què parlen de la terra i dels productes que dóna: el vi, l'horta, la fruita... La passió és la millor estratègia de màrqueting i venda: creure profundament en allò que fem i transmetre-ho als altres amb romanticisme. Sí, també són importants l'ambició, la formació, el suport social i institucional... Però la base està en els valors. Allò que tant hem perdut en els últims temps en què la moneda ho ha arrassat tot.

Apunto algunes de les idees que vaig retenir:

-La identitat amb la terra és gratuïta. Per què no la fomentem més?
-No sabem el que mengem. D'on venén els enciams i tomàquets del super?
-Hem de fomentar l'alimentació via territori - quilòmetre 0. Les 'celebrities' ho reclamen, nosaltres quan volem menjar bé, també. Busquem la qualitat.
-Compartir enlloc de competir. És una bona pràctica per fomentar el consum del producte local. Que els productors mirin de competir menys i cooperin més entre ells.
-A great classic wine. És el que Álvaro Palacios ha aconseguit amb Les Terrasses, l'Ermita i el Dofí. En el Priorat hi ha trobat la combinació perfecta: misticisme (Scala Dei), paisatge -costers d'accés complicat-, vinyes velles... I així ha pogut emular els vins de gamma alta que altres països com França i Itàlia ja tenien. Va fugir de les grans produccions de La Rioja on tenia un futur segurament assegurat per dur a terme un projecte personal que després de molts esforços ha acabat triomfant.
-El vi encèn l'ànim sobretot aquell que és net de qualsevol producte químic. Diu Palacios que un vi extret directament de la terra manté tots els sabors i olors del sòl, de la vinya, de la lluminositat, de l'aigua...

En definitiva, ahir a Nulles es va reivindicar la terra i els seus productes. Fa falta que s'obri un ampli debat sobre què volem per al sector alimentari, que és bàsic per a la nostra existència.

Stop crisi

2008-11-30T08:07:00.001-08:00

Estic farta de sentir per tot arreu que estem en temps de crisi. Reconec que la situació econòmica és delicada i que el nombre de persones aturades ha augmentat significativament en els últims mesos, la qual cosa comporta seriosos problemes econòmics a moltes famílies. Però en aquesta situació, no val confiar-ho tot a la sort per tornar a tenir feina, sinó i especialment el que val és la voluntat, l'esforç, la dedicació, el reciclatge... La formació constant i continuada. La gent amb empenta se n'ensurt. En situacions de crisi, també.

Hem de ser optimistes i positius i creure que hi ha possibilitats de recuperació econòmica si hi posem de la nostra part. Perquè la iniciativa privada i l'administració fan esforços a diari per contribuir a dinamitzar l'economia, que és bàsic i fonamental perquè el nostre sigui un país cohesionat. Els cicles econòmics són això, cicles, oscil·lacions a l'alça i a la baixa, i després d'uns anys de bonança no tocava altra cosa que anar avall... Ens queden encara uns mesos, segons els experts, per acabar de tocar fons. I després, la corba començarà a remuntar.

Vull ser optimista i pensar que amb treball i patiment superarem les dificultats. La feina m'ha permès aquesta última setmana constatar que tenim un territori viu i dinàmic, emprenedor, i com a ciutadans hem d'estar a l'alçada de les circumstàncies i adaptar-nos als temps difícils que corren i que ens esperen. Sense tant de lament i sense la perplexitat que alguns ens adjectiven immerescudament. Amb esforç. El mateix que cada dia durant prop de 40 anys ha posat el meu pare per anar a treballar a la construcció. I ara és a l'atur. Des d'aquí l'animo a fer-se valer perquè la societat i jo especialment el necessitem.

Del 'Yes We Can' al 'Hope'

2008-11-05T12:44:00.000-08:00

S'inicia una nova era al món amb Barack Obama com a primer president afroamericà dels EUA. La victòria del demòcrata és històrica perquè és el primer negre que arriba a la Casa Blanca, mèrit que fins i tot el patètic Bush s'ha dignat a reconèixer (ja està bé que faci alguna cosa ben feta abans de plegar...). També és històrica perquè ha aconseguit els millors resultats del partit en els últims 40 anys, perquè té una oratòria tan brillant com envejable i una capacitat insultant d'emocionar.

Era fàcil preveure la victòria d'Obama des de fa mesos. Tècnicament ho sabíem per les enquestes, que sempre li han fet costat, i a la pràctica per com ha connectat amb la gent. I al llarg de la interminable campanya, Obama ha demostrat tenir un magnetisme especial per captivar i unir a la seva causa públics molt diversos, més enllà del seu discurs i del seu programa. Crec que el món sencer està avui d'enhorabona i després del Yes We Can s'obre ara una nova etapa marcada pel Hope. L'esperança. Els nord-americans particularment i els ciutadans del món en general estem expectants i tenim confiança perquè s'acompleixin una a una -i no valen excuses- les promeses d'Obama, des de la retirada progressiva de les tropes a l'Iraq, als plans estatals per pal·liar i sortir de la crisi financera més dramàtica de la històrica, compliar amb la paraula d'assegurar la igualtat d'oportunitats i el benestar a tots els ciutadans i territoris dels EUA, potenciar les energies renovables perquè la primera potència mundial no pot estar al marge dels programes d'estalvi i eficiència en l'era post-Kyoto...

Estarem expectants, i amb una particular il·lusió per veure com un president jove i preparat aborda totes aquestes qüestions. Assaborim mentrestant el moment, l'ara i l'avui, que és indubtablement fruït de la intensa lluita que moltes persones anònimes i d'altres de més emblemàtiques com Martin Luter King han fet al llarg de la història. Avui el seu I have a dream agafa més sentit que mai. "Mentre respirem, hi ha esperança..." ha dit Obama. Doncs això, que tot està per fer i que tot és possible com diria Miquel Martí i Pol. Treballar des de l'optimisme és certament gratificant!

Discurs de Barack Obama:

http://www.elpais.com/articulo/internacional/discurso/victoria/Obama/elpepuint/20081105elpepuint_10/Tes

Per aquest camí no anem bé

2008-10-23T03:37:00.000-07:00

Recomano la lectura d'aquest article que avui publiquen l'Òscar Messeguer i l'Ester Valcárcel a l'edició tarragonina d'El Punt. Em sembla inversemblant que en ple segle XXI continuem amb batalletes que semblen del XIX. La millor frase: "Ja hi som, amb les visions municipalistes. Quan tothom s'omple la boca que la tendència metropolitana del Camp de Tarragona és el que realment sembla irreversible"

El nom no fa la cosa

Les discrepàncies per batejar la futura estació del sud de l'aeroport mostren, un cop més, que la històrica i anacrònica rivalitat entre Tarragona i Reus encara no s'ha superat

Semblava que les discrepàncies entre Tarragona i Reus s'havien deixat enrere amb l'objectiu d'abordar els reptes urbanístics i infraestructurals amb una visió conjunta del territori, però les propostes per batejar la futura estació del sud de l'aeroport de Reus, on confluiran els trens d'alta velocitat, el ferrocarril convencional i el tramvia del Camp en un nucli intermodal ferroviari de gran importància, han tornat a posar de manifest que la històrica rivalitat entre les dues ciutats encara no està superada. Després de les discrepàncies entre els dos alcaldes –i això que ara tots dos són socialistes– per incorporar o no el nom de Tarragona o de Reus a la denominació de la futura terminal, ahir va arribar el torn de la Cambra de Comerç reusenca, que va atiar encara més el petit incendi i va anunciar que el nom més indicat és Reus Costa Daurada, tant per a la nova estació com per a l'aeroport. El president de la Cambra, Isaac Sanromà, considera que aquesta és «la millor opció per situar geogràficament aquestes dues instal·lacions». «La marca Costa Daurada té una forta implantació en l'àmbit turístic», manifestava Sanromà, que va afegir que el nom de Reus «és irreversible» perquè els dos equipaments es troben al terme municipal d'aquesta ciutat. Ja hi som, amb les visions municipalistes. Quan tothom s'omple la boca que la tendència metropolitana del Camp de Tarragona és el que realment sembla irreversible i que, per tant, s'ha de pensar i actuar en clau supramunicipal, només cal que un d'ells –Ballesteros va obrir el foc– digui blanc, perquè l'altre digui negre.

BATALLA ENTRE CAMBRES El president de la Cambra de Reus assegurava que aquesta proposta, la seva, s'ha consensuat amb diversos ajuntaments i associacions empresarials i que es continuarà buscant suports, però de moment, per si de cas, ja diu que el nom de Reus és innegociable i, a més a més, s'ha oblidat de comentar la seva iniciativa a la Cambra de Comerç de Tarragona, que més que valorar el nom proposat per la Cambra reusenca va denunciar que aquesta «hagi anunciat el nom d'una infraestructura tan important i que ens afecta a tots de manera unilateral». El president de la Cambra de Tarragona, Albert Abelló, va avançar que pròximament anunciaran la seva proposta, tot i que va deixar clar que aquesta infraestructura «no és únicament de Reus i ens ha d'identificar a distància». És a dir, que les tres cambres de comerç del territori han fet pinya a l'hora de pressionar el govern per demanar infraestructures, però ara resulta que les de Tarragona i Reus són irreconciliables, no per la situació d'una estació de tren que ha de ser clau sinó pel seu nom.

VA COMENÇAR BALLESTEROS Estació Costa Daurada-Tarragona és el nom que l'alcalde tarragoní, Josep Fèlix Ballesteros, vol per a l'estació i la primera proposta que ha exercit de detonant de la guerra de nomenclatures. Les intencions de Ballesteros, expressades en una conferència a Tribuna Barcelona, han fet que les autoritats de Reus sortissin en defensa de la seva ciutat. L'aposta de Ballesteros va agafar de sorpresa l'alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez, que va reconèixer que encara no tenia cap nom pensat, al·legant que s'està treballant «en altres qüestions de major importància», tot i que no es va saber estar de dir que «a ningú se li escapa que l'estació ha de portar el nom del topònim del terme municipal en què està instal·lada».

COSTA DAURADA I PUNT Veient el panorama, el grup municipal de CiU de Reus es va posar les piles per formar part de la nova polèmica i dilluns passat enviaven un comunicat proposant que el nou equipament es digui Ciutat de Reus. La proposta dels convergents reusencs, però, no coincideix amb la dels seus companys de partit de Tarragona, que tot i que encara no s'han parat a pensar un nom per a la nova estació, el seu portaveu, Joan Aregio, manifestava ahir que la denominació hauria de ser «més senzilla» i que amb Costa Daurada n'hi hauria d'haver prou per anomenar el nou equipament.El que sembla clar és que no s'ha escrit l'últim capítol de la polèmica. A més a més, és d'aquelles qüestions en què tothom, i això vol dir tothom, hi pot dir la seva. El nom no fa la cosa, però potser hi ajuda.

Miró i els títols

2008-10-19T12:54:00.000-07:00

Avui he visitat la Fundació Joan Miró, a Barcelona, i he quedat captivada un cop més per l'obra del genial pintor. De Joan Miró en vaig parlar en un post anterior per l'oportunitat única que vaig tenir fa uns mesos de visitar la masia de Mont-roig on hi va passar llargues estades. Alguns dels quadres amb paisatges de Mont-roig com a protagonista els he pogut veure aquest matí. El seu vincle amb el Camp de Tarragona és constant entre anades i vingudes a París i influències artístiques diverses, i així queda reflectit en l'exposició. A la Fundació s'exposen fins i tot retrats de Miró a les platges de Mont-roig en plena efervescència artística, traçant a la sorra dibuixos indesxifrables.

La pintura de Miró dels últims anys, però, és la que més m'agrada. Les dones i els ocells com a motiu i com a inspiració. I els estels. Blaus, vermells i grocs -colors purs- sobre negre i sobre teles interminables. Em fascinen les pintures que a vegades semblen simples i infantils, però que amaguen múltiples interpretacions i lectures a ull de qui les observa.

Al cap ara mateix hi tinc gravada alguna pintura, però cap amb total claredat. En canvi, no he pogut oblidar dos títols, tots dos colpidors per emotiu l'un i per enginyós l'altre: El somriure d'una llàgrima i Cabell perseguit per dos planetes -a la imatge-. Només un gran artista és capaç de fer una obra genial i titolar-la encara amb més genialitat.

La Berta

2008-10-11T05:01:00.000-07:00

La Berta ja ha nascut. Va ser dimecres, 10 minuts abans de les 8 del matí. El part, ni fàcil ni ràpid , però tot va anar bé, que és el que compta. Vaig sentir sonar el mòbil personal sobre les 9 i en veure "Carles Puig " a la pantalla no vaig dubtar gaire: el seu pare -el meu cosí germà- m'anunciava que ja era aquí !! Tinc una nova responsabilitat, però aquesta és la que més em satisfà i més m'omple d'orgull: fer-li de padrina. Espero estar a l'alçada. Dimecres em va emocionar tenir-la als braços i en el mateix moment vaig entendre que això de ser padrina no és tant qüestió d'experiència sinó de voluntat i sentiments. A cada instant penso en com dorm, en com plora, en com mama, en com viu... I en com podré ajudar-la d'ara en endavant a ser feliç... Això de ser padrina és molt gran!

Drexler m'apassiona

2008-10-04T12:02:00.000-07:00

Per reflexionar, per emocionar-se, per apassionar-se... Sempre Drexler... Avui l'he recuperat de l'arxiu. El cedé sona al portàtil i em trasllada al Palau de la Música on el vaig sentir per primer cop en directe. La seva música va directa a la vena, un esclat d'emocions que no he experimentat amb cap altre cantautor... Entre les meves preferides:

En un sistema cerrado, nada se crea, nada se destruye, TODO SE TRANSFORMA... Tu beso se hizo calor, luego el calor, movimiento, luego gota de sudor que se hizo vapor, luego viento que en un rincón de La Rioja movió el aspa de un molino mientras se pisaba el vino que bebió tu boca roja. Tu boca roja en la mía, la copa que gira en mi mano, y mientras el vino caía supe que de algún lejano rincón de otra galaxia, el amor que me darías, transformado, volvería un día a darte las gracias. Cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da, nada es más simple, no hay otra norma: nada se pierde, todo se transforma. El vino que pagué yo, con aquel euro italiano que había estado en un vagón antes de estar en mi mano, y antes de eso en Torino, y antes de Torino, en Prato, donde hicieron mi zapato sobre el que caería el vino. Zapato que en unas horas buscaré bajo tu cama con las luces de la aurora, junto a tus sandalias planas que compraste aquella vez en Salvador de Bahía, donde a otro diste el amor que hoy yo te devolvería...... Cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da, nada es más simple, no hay otra norma: nada se pierde, todo se transforma.

Més a http://www.jorgedrexler.com/.

Terra de genis

2008-09-27T07:00:00.000-07:00

Gaudí, Miró i Casals tenen un denominador comú més enllà del seu talent mundialment reconegut: el Camp de Tarragona. L'altre dia de camí a Madrid amb el TGV llegia en un article sobre aquesta coincidència que no deu ser casual, perquè la inspiració al geni no li ve del no res. Està clar que Gaudí, Miró i Casals van néixer grans artistes, però el seu entorn -que és el nostre- els va influir de manera determinant en la realització de les seves obres.

Miró va reproduir en els seus quadres els impressionants paisatges que observava des de la masia de Mont-roig. Fa pocs mesos vaig tenir el plaer de visitar-la amb la filla dels masovers que convivien amb Miró. Emocionada ens mostrava cada racó de la casa on l'empremta del pintor era més present que mai: la bata blanca esquitxada de blau, vermell i groc; la correspondència oberta procedent de França; els dibuixos a llapis intactes sobre les parets del taller... I tantes altres coses que s'haurien de posar en valor...

Gaudí, en canvi, és a l'altre costat de la balança. A Reus, malauradament, no en tenim cap obra, però sí un museu que li ret homenatge i està a l'alçada del fill il·lustre més universal. L'arquitectura de Gaudí reprodueix a la perfecció les formes diverses de la natura, la que va contemplar des del mas de Riudoms on tantes hores va dedicar a l'observació. El Gaudí Centre em va descobrir l'arquitectura genial de Gaudí i la persona avançada als seus temps que va ser, preocupat com estava per l'estalvi i la recuperació de l'aigua (al Parc Güell), de la llum i de la ventilació natural a edificis notables. Hi vaig anar dissabte, al Gaudí centre, perquè era imperdonable que encara no l'hagués visitat i perquè després de veure el palau que va construir per al Marquès de Comillas (a Cantàbria), tenia ganes de més.

Em queda aprofundir en l'obra de Pau Casals i espero visitar properament la Casa Museu, però estic convençuda que en la seva música universal també hi va tenir molt a veure el mar pacífic de Coma-ruga.

És el nostre un territori atractiu i potent culturalment que ha donat a la història figures irrepetibles com Gaudí, Miró i Casals, però també altres com Fortuny i el general Prim... per citar-ne dos i de Reus.

Llegim diaris?

2008-09-11T12:42:00.000-07:00

Els periodistes que hem estudiat a la UAB coneixem bé el “kioskiero”. Hi anàvem a comprar el diari tocades les 12 i amb grans remordiments de consciència després que algun professor – i ja quasi era costum – pronunciés la frase més repetida del curs “ perquè avui, quants de vosaltres heu comprat el diari?”. Era pesat escoltar-ho, però la cançoneta tenia i té la seva importància. Llegir ens fa més independents i més lliures, ens fa crítics, ens dota d’arguments sòlids, ens permet interpretar millor les coses que passen al nostre voltant... Resulta que sempre eren pocs els que cada dia llegien la premsa, i això que estudiàvem periodisme i que erem universitaris. En Tresserres segur que era d’aquests professors que feien la pregunta maleïda i ara molt encertadament anuncia com a conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació una campanya perquè els joves que aquest any en fan 18 tinguin subscripció gratuïta a una publicació. La conselleria ha seleccionat 65 mitjans, entre ells, les edicions locals d’ El Punt i d’El 3 de Vuit, tots dos amb difusió a les comarques de Tarragona, cosa que també celebro.

És cert que tant la ràdio com la televisió han guanyat la batalla a la premsa escrita i són mitjans amb més atractiu per als joves, per això cal que tant l'administració com les publicacions en facilitin l'accés, els primers democratitzant el producte i els segons reiventant-se. Està demostrat que quan el producte s'ajusta a la demanda i als temps que corren n'augmenta el consum, com passa amb els diaris digitals. Ara bé, l'encant del diari escrit i la facilitat de lectura en suport paper són incomparables, sobretot quan tenim temps de llegir i ganes !

L'Ebre

2008-09-09T12:35:00.000-07:00

L'Ebre transcorre majestuós i sense pressa pel nord de la Rioja. És sensacional veure com baixa de tranquil al seu pas pel poble de Briñas o endevinant-lo des del castell de Davalillo, a centenars de quilòmetres de la desembocadura. El vaig descobrir aquest estiu en una curta escapada i vaig pensar que tenia sort de formar part d'un paisatge tan evocador, entre les vinyes verdes i amb el rerafons de la serra de Cantàbria. També és un luxe per a l'Ebre desembocar al Delta, travessar els camps d'arròs, vorejar els canyissars i protegir les colònies de flamencs (que són tan cares de veure !!!).

Fins que no he descobert aquests paisatges, he pensat que l'Ebre era trist i adormit (també les grans avingudes d'aigua i les inundacions a Miravet les vaig descobrir i "patir" més tard com a periodista). Trist i adormit. És el que pensava del riu en veure'l de petita des del cotxe quan viatjàvem entre Riba-roja i Reus, amb certa freqüència. Em resultava poc encisador quan passàvem per Ascó, per Flix... el riu al costat de la indústria.

Ara ja sé que és molt més agradable des d'altres perspectives i òptiques, com tot, i que no és el mateix observar-lo des de la finestreta del cotxe que des de dins seu, fent un passeig en barca per exemple, al Delta, deixant-se portar per la corrent fins arribar a la frontera amb el mar. Incomparable! Com dirien les guies turístiques "un plaer pels sentits".

Els inicis

2008-09-06T07:58:00.000-07:00

Els inicis sempre són difícils. Però la barreja de vertigen i il·lusió amb un punt d'inconsciència sempre acaba resultant. En això estic ara mateix. Començant un camí llargament volgut però sense saber ben bé quin ha de ser el recorregut. C'est la vie és com aquell diari escrit d'adolescent que fa mandra anar omplint, però que en realitat necessitem per deixar constància dels fets, de les vivències i de les experiències, les que tenim cada dia. El traçat del llapis sobre paper pren ara una altra forma al teclat de l'ordinador. Els temps canvien i a un ritme excessivament ràpid...