El dia que naixem comencem a morir.
Una veritat incòmoda, sentida en reiterades ocasions.
Som efímers. Imprescindibles. Vulnerables.
El drama del Japó ens ho fa avinent aquests dies.
Però una malaltia greu també.
I no en som prou conscients de les prioritats, fins que n'apareix una d'irrenunciable a combatre.
L'ataquem. Però no passa tot sovint.
Els nostres horitzons i metes són massa lluny.
L'ara no és prioritari.
Reptes a vegades inassolibles. Per excés de desig.
Ens entristim.
Quan nedo, tinc clar l'objectiu.
Però arribo al final i en cerco d'altres.
I no sóc conscient del plaer de cada braçada.
Del silenci.
De l'acolliment.
De l'esclat quan entra el braç a l'aigua. Quan es mouen els peus.
De la respiració que va, ara lenta ara ràpida.
De l'aigua que entra més enllà del llavi.
De la dificultat de les primeres braçades i de la dansa de cos i aigua, a les últimes.
Mullats.
Tornem a néixer. Però continuem sent fràgils.
Inconscients.
Arrisquem.
Fins que morim.
