miércoles, 14 de enero de 2009

L'estalvi, un deure del planeta


Després de llegir l'entrevista que adjunto a continuació -en recomano la lectura-, reflexiono en tot allò que malgasto (aigua ? llum ? però també temps ? diners ?...) i això que a casa m'han ensenyat sempre la importància de l'estalvi perquè els diners mai han abundat. Però els anys 90 -que han estat d'alegria i divertiment econòmic- potser m'ho han fet mig oblidar... El cas és que llegeixo a Rajendra Pachauri i penso que l'estalvi hauria de ser una obligació per a tots els qui habitem el planeta. Bé, per a totes i tots els qui creiem en el canvi climàtic, els negacionistes, ja ho diu l'expert, poden mudar-se a Plutó. Crec que les generacions futures ens ho agraïran eternament...
ENTREVISTA EL PAÍS: RAJENDRA PACHAURI Presidente del Panel Intergubernamental sobre Cambio Climático de la ONU

"Los escépticos deben irse del planeta"
GEORGINA HIGUERAS - Nueva Delhi - 12/01/2009

A sus 68 años, Rajendra Pachauri permanece al frente desde 2002 del Panel Intergubernamental sobre Cambio Climático de la ONU y dirige el Instituto de Recursos Naturales y Energía de India, en cuyo despacho, abarrotado de premios y medallas acumulados en su larga carrera en defensa del planeta y de los más pobres de la Tierra, recibe a EL PAÍS. El objetivo que persigue este economista indio es advertir al mundo sobre "los peligros que corre si no deja de abusar del planeta", para lo que prosigue una intensa agenda internacional, especialmente desde que le concedieron el Premio Nobel de la Paz (2007).

Pregunta. ¿Qué significa para usted desarrollo sostenible?
Respuesta. Lo primero es garantizar que los recursos naturales que hemos heredado no son dañados ni reducidos, de manera que la próxima generación los reciba en mejor situación que la nuestra. Esto incluye aire limpio, agua limpia, tierra y bosques sanos y biodiversidad. La otra dimensión del desarrollo sostenible es dar oportunidades a la gente. No se puede mantener un sistema que sólo piensa en los ricos. Finalmente, es necesario volver a las esencias de India, donde todo se reutilizaba, y crear una nueva filosofía que ponga fin al derroche, tanto de los recursos naturales como de la energía.

P. ¿Cree que esa filosofía es aplicable a todo el mundo?
R. Por supuesto. En el mundo actual las noticias viajan de un lado a otro con fluidez y si una parte vive de una forma desatará las aspiraciones de la otra. De ahí que debe haber una convergencia en los niveles de vida.

P. ¿Considera que Occidente aceptará limitar su consumo?
R. Sé que es difícil pero será peor si no lo hace porque no se puede tener un mundo dividido. La brecha conduciría al terrorismo, a la ira, al resentimiento de los países más pobres por las dramáticas consecuencias que sufrirán por un cambio climático que no han provocado. La huida de la sequía y de la hambruna provocaría millones de refugiados.

P. ¿Quiere decir que la unidad es imperativa?
R. Absolutamente, pero no significa que tenemos que renunciar a lo bueno obtenido a través del progreso económico. El reto es usar la tecnología y los precios, al tiempo que modificamos el estilo de vida. Ya hemos abusado demasiado de la naturaleza.

P. ¿Cuáles son las prioridades?
R. Hay que cambiar los valores y la filosofía de la vida. Para España, por ejemplo, lo importante es el agua por la escasez que padece. España es también un importador de energía, y ambos problemas deben acometerse a un tiempo. En otros países, lo más serio es la contaminación del aire. Las prioridades deben marcarlas los Gobiernos pero debemos unirnos en la búsqueda de un nuevo modelo de consumo y producción.

P. ¿Cree que Occidente está dispuesto a cambiar sus valores?
R. Pienso que sí. En los dos últimos años ha habido un enorme grado de concienciación entre los más jóvenes. Vamos en la buena dirección.

P. Usted culpa a la acción del hombre del desastre que padece la naturaleza. ¿Cómo puede reconvertirla?
R. Con el uso eficiente del agua y la energía de su entorno. No a las duchas de media hora; no a los desorbitados aires acondicionados y calefacción; no a desaprovechar la luz solar; no al uso continuo del coche. Éstas son acciones individuales o en familia. A nivel industrial, también existe un gran derroche que hay que cortar. No es cuestión de renunciar a la buena vida sino de valorar y respetar la naturaleza y de compartir con otros seres humanos los recursos más básicos.

P. Usted propone comer menos carne...
R. Sí. Es bueno para la salud del hombre y para la del planeta. Hay una gran emisión de gases de efecto invernadero en el proceso para comer un filete, que comienza con el alto consumo en pastos -lo que exige deforestación- y en agua que requiere criar una vaca y continúa por llevarla al matadero, guardar su carne en cámaras frigoríficas, transportarla y cocinarla.

P. Usted es vegetariano...
R. Sí, pero no hace falta ser vegetariano, sólo hay que comer menos carne de vaca.

P. ¿Es demasiado tarde para el cambio climático?
R. No es tarde para evitar la hecatombe. Soy optimista, pero tenemos muy poco tiempo para actuar.
P. ¿A que teme más?
R. A que si no hacemos nada para frenar el cambio climático, los más pobres, que serán los más damnificados, no perdonarán a los países ricos. Habrá convulsiones y guerras porque se agravará la lucha por los recursos naturales, incluidos los del Ártico.

P. Ante la actual crisis económica mundial ¿Dónde invertiría?
R. Si el mundo invierte lo suficiente en la investigación de las energías renovables se acabarían los problemas.

P. ¿Qué le pedirá a Obama el 21 de enero?
R. Que cumpla todas sus promesas electorales, como crear empleos ecológicos. Ha ofrecido un mensaje de esperanza; que lo cumpla, porque tendrá impacto en todo el mundo.

P. ¿Qué opina del acuerdo 20 - 20 - 20 de la UE (20% de reducción de emisiones de efecto invernadero y 20% de aumento en energías renovables en 2020)?
R. Es un buen comienzo, pero Europa puede hacer más. Los ricos deben pagar por el cambio climático porque son históricamente responsables de él.

P. ¿Cree que la respuesta china al cambio climático es adecuada?
R. Hasta ahora China se ha centrado en un crecimiento económico como el occidental, pero hoy hay una gran reevaluación. Creo que en los próximos años veremos grandes cambios en China, que probablemente incluirán el uso eficiente de la energía y de los recursos naturales, así como el apoyo al desarrollo rural en lugar de a la urbanización masiva.

P. ¿Es por la crisis o porque Pekín ha llegado a la conclusión de que el modelo occidental está acabado?
R. Al igual que en India, obedece a la demanda interna. Hace tres siglos estos dos países asiáticos eran las mayores economías, ahora parece que avanzamos hacia esa misma situación, pero hemos de hacerlo de forma responsable, sobre todo si hemos de servir de modelo a otros.

P. ¿A África?
R. África no puede seguir de ninguna de las maneras la senda de Occidente. Si sus condiciones siguen deteriorándose no habrá un Ejército capaz de impedir la avalancha de refugiados sobre España. El mundo desarrollado tiene la obligación de acometer la rehabilitación de África.

P. ¿Debe la ONU emitir una Declaración de los Derechos del Planeta?
R. Sin duda alguna. Ahora trabajamos en un acuerdo global sobre cambio climático que debería de estar listo a finales de año.

P. ¿Qué les diría a los que siguen negando este fenómeno?
R. Trabajamos con transparencia y elegimos a los mejores científicos del mundo. Nuestros informes son aceptados por todos los gobiernos. Los escépticos del cambio climático deberían mudarse a otro planeta.

sábado, 10 de enero de 2009

La desmemòria d'Israel


"¿Israel, hasta cuándo continuarás oprimiendo a tus hermanos? ¿Hasta cuándo continuarás sembrando la muerte, torturas y justificando lo injustificable para destruir al pueblo palestino? ¿Tienes la respuesta, o sólo escuchas la sordera de tu propia voz? Los pueblos no olvidan, guardan en su mente y corazón a sus seres queridos, el sufrimiento los fortalece en la resistencia, no se resignan a vivir sometidos y humillados y reclaman su derecho a existir, a ser libres y soberanos.
¿Israel olvidas tu propia historia de sufrimiento y resistencia? ¿Olvidas el horror del Holocausto y el dolor de tu pueblo. Olvidas a quienes dieron su vida por la libertad? No hagas a tu hermano lo que hicieron contigo. Es urgente, “desarmar la razón armada”, pero la razón no se desarma a ella misma, ni con otra razón más poderosa aún." Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau, tot l'articlea: http://www.hora25global.com/blog.aspx?id=742489

miércoles, 7 de enero de 2009

De ministres amb pantalons


El pentinat, el maquillatge i el vestuari de Carme Chacón el dia de la pàsqua militar i la ràpida recuperació de la ministra francesa Dati després de ser mare -només 5 dies ha trigat a tornar al ministeri !!- han estat notícia en aquestes últimes hores.

La primera ha rebut una allau de crítiques per part de la premsa més rància del país... No ho entenc, senzillament. El seu vestuari em sembla extremadament correcte i elegant: Per què no pot dur pantalons la ministra ? I sombra d'ulls, i un recollit diferent ? Perquè vivim en una societat profundament masclista i equivocadament superficial. Que les revistes del cor haguessin ressaltat la indumentària de la ministra Chacón no m'hauria sorprès -perquè és aquesta la seva missió-, però que en ple segle XXI els mundos i abc's s'hagin entretingut a qüestionar el seu vestuari em sembla ridícul, superflu i malintencionat. Perquè posats a qüestionar la idoneïtat de la vestimenta, la de la sra de Pedro J. Ramírez -que m'encanta, per cert- no està tampoc dins dels cànons que marca el protocol i bé que porta colors llampants i retalls de roba poc convencionals per anar a còctels o recepcions oficials...

Que la ministra Chacón tingui estil propi em sembla un signe de maduresa personal i professional. I no crec que ningú es pugui creure amb el dret moral de criticar i qüestionar l'elecció del pantaló i del color del maquillatge d'ulls. Fins i tot Pilar Rahola ha dit que estava guapíssima. No ho haurien fet d'una corbata o d'un bigoti. O sí, però hauria estat l'anècdota i no l'origen d'una polèmica estèril i inexistent, que en alguns casos obre la veda a desqualificacions.

I si aquests dies Carme Chacón ha estat durament criticada per la vestimenta i fa uns mesos per passar revista, embarassada, a les tropes, el ràpid retorn de Rachida Dati al ministeri francès de Justícia després de la maternitat ha sorprès a molts, entre els quals m'incloc. Ho he de reconèixer: 5 dies són tot un record !! Ara bé, alletar el bebè i mantenir reunions a l'Elisi no tenen perquè ser incompatibles. És un signe de fortalesa -física però sobretot emocional- i demostra que els temps canvien a una velocitat terrible. I jo que me n'alegro !!!

jueves, 1 de enero de 2009

Coses del Cap d'Any i de l'Any 9


Ja fa uns anys que celebrem el cap d'any amb les dues mans ocupades: el raïm en una i el tlfn mòbil a l'altra. Tot i que cada vegada més les felicitacions de bon any 9 arriben a mitja tarda per eviar el col·lapse, continua tenint més encant -i també més valor i coratge - fer-ho a les 12h de la nit que és com una missió impossible. Ahir en vaig rebre uns quants d'sms, que se sumen a les felicitacions escrites i enviades per correu ordinari - les més emotives , sens dubte -, als e-mails, a les trucades., al facebook... Està clar que algun dia no donarem a l'abast...


Vivim sens dubte en el món de la tecnologia, de la informació instantània, volem que tot arribi ràpid, aquí i ara, no hi ha temps per l'espera, per la contemplació, per la placidesa... Ho he pensat aquest matí quan tornava a Reus. Ahir em va molestar no trobar cap tren a mig matí que sortís de Flix i l'he anat a agafar a Móra. I el recorregut de Móra a Reus , en un vagó volgudament silenciós perquè la ressaca de cap d'any és dura , ha estat fantàstic: 45 minuts de lectura d'Anna Gavalda i ullades al paisatge i a les estacions que han anat perdent vida però continuen tenint encant... I arribo a Reus i ràpid cap a casa i mentre fem temps per dinar em connecto de nou, i en poca estona em poso al dia del que passa al món, avui que no hi ha diaris. I ja sé que la Laia és la primera nena nascuda a Catalunya, que a Mont-roig han mort un home a trets, que ja s'han apujat els preus de la llum, dels peatges, del tren i del correu, i he aprofitat també i m'he fet fan de Ferran Monegal i m'he sumat al grup Perquè torni la padrina i he tafanejat una mica al facebook (o no és aquesta la seva missió ?)...


Aiiixx, i mentre estic al facebook, obro el gmail i el hotmail i responc alguna felicitació de bon any, i l'ACN per si amplien més informació de la mort de Mont-roig, i el c'est la vie que és on estic ara i vull escriure alguna cosa, perquè tants canvis , a tanta velocitat... Hem de deixar constància escrita !


Que el 2009 sigui l'any de la recuperació dels vells i bons valors com la pau .-per cert llegeixo a El País Digital que l'ONU no ha aconseguit fins el moment cap consens sobre el conflicte a Gaza-. Però que la tecnologia continuï fent-nos fàcil la vida i les comunicacions...

domingo, 28 de diciembre de 2008

'El padrinet'

Pau Casals era més present que mai avui a la Vil·la Museu que porta el seu nom, al barri marítim de Sant Salvador, al Vendrell. Coincidint amb lel 132è aniversari del seu naixement, s'ha presentat la pel·lícula de l'homenatge que el Vendrell va dedicar al seu fill més il·lustre l'any 1927, recuperada gràcies a la incasable recerca dels professionals que hi treballen.

Se'l veu envoltat de vendrellencs i vendrellenques al balcó de l'Ajuntament, descobrint la placa del carrer que durà per sempre el seu nom, i aquí sí, eufòric i amb una vigorositat extrema, dirigint l'orquestra Pau Casals a la plaça. Un autèntic bany de masses per al mestre, que trenca el tòpic aquell que diu que el profeta no ho és mai a la seva terra. El Vendrell va tenir ocasions, diverses, de mostrar el seu afecte a Pau Casals. Però aquesta, la de l'homenatge, és única perquè està filmada -i és la més antiga filmació que es té de Casals- i la podran visionar moltes generacions futures. La imatge del film és bastant nítida i es distingeixen amb claredat els personatges que acompanyen Pau Casals en un dia tan significat, entre ells, l'alcalde de Tarragona.

La seva neboda, Enriqueta Casals, present avui a l'acte recordava més aviat vagament l'homenatge, i ha preferit centrar el seu discurs en les vivències personals al costat d'"el padrinet" que és com li deien, en família, al mestre.

Ha lamentat que els mitjans de comunicació es facin sempre ressó de la vida professional de Pau Casals, de les relacions que mantenia amb persones i personatges influents, i en canvi hagin oblidat sempre referir-se a la vida familiar, que va ser molt intensa i estreta. La comprenc i l'entenc. Sé però que reivindicar la família en un dia com avui -tenint en compte l'acte de Rouco i els seus amics a Madrid... és que no sabien com celebrar els innocents??!!- no és gaire apropiat, ara bé saber més de la quotidianitat dels grans artistes és una assignatura pendent que tan sols ens poden acostar familiars i amics com l'Enriqueta. Amb passió i devoció, el mite i la persona es fonen en el seu relat, i els oients ho agraïm i de quina manera. Les coses més banals adquireixen una rellevància inesperada...

Avui l'Enriqueta Canals ha satisfet l'interès que jo crec que era compartit entre tots els assistents de saber més del violoncelista Casals. Ha explicat que comprava jocs i joguines als nebots -doncs no va tenir fills-, però que els deixava a casa seva perquè hi anessin i n'aprenguessin jugant amb ell. Ho va fer amb el tennis, amb el ping-pong... I sempre els deia que "la persona que estima la música i practica l'esport, no pot ser dolenta".

I Casals va ser el gran defensor de la pau i la llibertat, de la bondat i de la igualtat, i les notes del seu violoncel van escampar aquest missatge per tot el món... I avui hi hem pensat tots a la Vil·la Museu, mentre que a la platja de Sant Salvador, la llevantada arrissava la mar i removia a un ritme frenètic la sorra...

jueves, 25 de diciembre de 2008

Per a tots els i les qui ho llegiu...


Us desitjo grans moments de felicitat, i molts somriures i bon rotllo pel 2009. Que la llum d'aquest estel us acompanyi en les estones més tristes i desagradables, que també existiran. Bones Festes !

sábado, 13 de diciembre de 2008

De la passió per la terra

Ens uneix un vincle amb la terra que sovint oblidem. És estret i carregat d'emocions. Ahir a Nulles vaig assistir a un interessant debat que em va fer reflexionar-hi. Els ponents:

-Álvaro Palacios (viticultor, Gratallops, Priorat)
-Xavier Safont-Tria (agricultor i regidor, Mataró, Maresme)
-Som lo que sembrem (col·lectiu d’agricultura ecològica, Balaguer, Noguera)

Si s'ha de buscar un denominador comú en les intervencions és sens dubte la passió amb què parlen de la terra i dels productes que dóna: el vi, l'horta, la fruita... La passió és la millor estratègia de màrqueting i venda: creure profundament en allò que fem i transmetre-ho als altres amb romanticisme. Sí, també són importants l'ambició, la formació, el suport social i institucional... Però la base està en els valors. Allò que tant hem perdut en els últims temps en què la moneda ho ha arrassat tot.

Apunto algunes de les idees que vaig retenir:

-La identitat amb la terra és gratuïta. Per què no la fomentem més?
-No sabem el que mengem. D'on venén els enciams i tomàquets del super?
-Hem de fomentar l'alimentació via territori - quilòmetre 0. Les 'celebrities' ho reclamen, nosaltres quan volem menjar bé, també. Busquem la qualitat.
-Compartir enlloc de competir. És una bona pràctica per fomentar el consum del producte local. Que els productors mirin de competir menys i cooperin més entre ells.
-A great classic wine. És el que Álvaro Palacios ha aconseguit amb Les Terrasses, l'Ermita i el Dofí. En el Priorat hi ha trobat la combinació perfecta: misticisme (Scala Dei), paisatge -costers d'accés complicat-, vinyes velles... I així ha pogut emular els vins de gamma alta que altres països com França i Itàlia ja tenien. Va fugir de les grans produccions de La Rioja on tenia un futur segurament assegurat per dur a terme un projecte personal que després de molts esforços ha acabat triomfant.
-El vi encèn l'ànim sobretot aquell que és net de qualsevol producte químic. Diu Palacios que un vi extret directament de la terra manté tots els sabors i olors del sòl, de la vinya, de la lluminositat, de l'aigua...

En definitiva, ahir a Nulles es va reivindicar la terra i els seus productes. Fa falta que s'obri un ampli debat sobre què volem per al sector alimentari, que és bàsic per a la nostra existència.