D'estrelles, estrellats i Setmana Santa

Per convicció o per necessitat, ens havien dit fins ara. Des de ja, hi podem afegir una altra raó de pes i molt més suggerent, per poder veure en el futur les estrelles i seguir somiant. El canvi climàtic l'hem de mitigar entre tots i per humil i local que sigui la nostra acció en pro de l'estalvi i l'eficiència energètica, el planeta ho agraïrà. Interessant entrevista que ahir publicava El Periódico a Joan Pujol, responsable del COU d'Àger - poso a continuació l'enllaç-, un centre d'observació de l'univers que ha de ser una meravella visitar, a Llavorsí vaig descobrir una nit d'estiu el cel més teixit d'estrelles del planeta , entenc que a Àger deuen patir la mateixa bona sort: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=701248&idseccio_PK=1477&h=.

La Setmana Santa va començar amb una apagada de llums mundial promoguda per la Fundació ecologista WWF. Simbòlica, cert, però se'n va parlar tant que alguns ens sentim culpables de no haver-la pogut seguir - què fas si estàs al carrer quan toca apagar els llums ? L'èxit del seguiment no hauria de deixar-nos indiferents i si ho podem fer una hora, per què no ens ho apliquem tots a diari ? Incís: No em va agradar que la Prioral de Sant Pere no secundés la iniciativa, quan altres emblemàtics monuments del territori com la Muralla de Tarragona sí que ho van fer. Per alimentar el vell i cansat debat i aprofundir en el prosaiquisme que per alguns és la Setmana Santa, està clar que en aquest cas ens van guanyar la partida a Tarragona.

Seguint amb la Setmana Santa, he de dir que ens hem emborratxat sense voler-ho amb la Saloufest i el gens agradable "turisme de borratxera". Comparteixo l'editorial d'ahir dissabte d'El Periódico: pa per avui, gana per demà. Ens fa un flac favor acollir aquest tipus de turistes a la Costa Daurada per molts milions que s'hi deixin - se'n pot dir turistes ? - però ha de quedar clar que la responsabilitat primera és de cada adolescent britànic que hi participa i de qui els envia. Tenim un potencial cultural, gastronòmic, natural i una oferta de sol i platja increïble a tota la Costa Daurada amb 5 milions de turistes anuals; els 5.000 que aquest dia han estat notícia són un reducte. Tenim un problema a resoldre, tots, cadascú des de la seva responsabilitat començant per la primera que insisteixo és la individual d'aquests joves que educació i dignitat l'hauran deixat a casa. Avui a El País ja s'apunta en algun article que la solució per bé que complexa potser haurà de passar per l'ecotaxa. Al final, ho acabarem pagant tot, com si no ho féssim ja ara. Amb els nostres impostos estem finançant comes etíl·lics i agents de seguretat.

Espero que d'aquesta Setmana Santa els creients retinguin la bellesa dels passos i la solemnitat de les processons, la passió i l'entrega dels cofrares i els més agnòstics, el delit de qualsevol activitat contemplativa, cultural o social - recomano ja que ho estic fent també la lectura de la intel·liget " L'elegància de l'eriçó" de Muriel Barbery -. No cal recrear-se més en les imatges de joves incívics de comportaments reprobables, estrellats per l'alcohol en qualsevol carrer d'una població que alguns d'ells no sé si situarien bé al mapa.

Esperem que la Setmana Santa de 2011 sigui menys heavy i més pura. El cos i l'esperit d'alguns ho agraïrà.

No és victimisme, és la realitat

El que he dit a Reus aquest vespre a l'inici de la taula rodona que he moderat sobre "Sexisme i mitjans de comunicació", convidada per la Sectorial de la Dona del PSC:

Bona tarda a totes i a tots,

Les dones només som protagonistes d’una de cada 5 notícies dels informatius de TV (22%). Aquesta és una dada injusta, perquè tenim un major pes a la societat i no el veiem reflectit als mitjans de comunicació.

Si estem fent aquest acte avui amb motiu del Dia Internacional de les Dones dilluns, és perquè no existeix la plena igualtat. Encara lluitem per allò que els països nòrdics pregonaven als seixanta i setanta: La meitat del món per les dones, la meitat de la casa pels homes.

Estic segura que moltes de vostès han vist com en els últims 30 anys, hem assolit, les dones, moltes fites: el vot, l’accés a la universitat, decidim per nosaltres mateixes… Sí, tenim independència en l’esfera privada (ja no depenem dels pares ni dels marits i/o companys), però no a la pública.

Hi ha un llarg camí encara a recórrer: l’atur femení és més elevat – a Catalunya sortosament no és així-, ocupem encara pocs llocs de responsabilitat a les empreses i /o administracions, cobrem menys de la meitat que els homes per una mateixa feina. I en combatre aquestes desigualtats ens hi hem d’implicar tots: governs, empresaris, sindicats, entitats, mitjans de comunicació. Dones, i homes, també és cosa d’homes. I avui aquí en veig molt pocs ¿????

No em vull allargar gaire més per presentar la taula rodona “Sexisme i mitjans de comunicació”, només posar tres exemples relativament recents i prou evidents del tracte discriminatori envers la dona als mitjans de comunicació :

1- La recent elecció de president permanent del Consell Europeu i l’alta representant de política exterior de la UE. Tots dos desconeguts sense gaire projecció, però només ella va haver-se de defensar perquè l’acusaven de ser la quota de paritat en el nou govern d’Europa. Catherine Ashton ha de justificar la seva vàlua professional, Herman van Rompuy NO, tot i que per a la majoria de nosaltres era igualment desconegut

2- Maspujols aquest estiu, el cartell que anunciava el festival de música electrònica era el d’una dona, una barbie despullada, que va portar polèmica. A ningú se li va acudir posar com a reclam el Ken

3- Recordaran la portada de la princesa Letizia i Carla Bruni, primera dama de França, a tots els diaris. De cul i amb cròniques d’aquest estil :

a. Es sin duda una muy buena fotografía. Tiene movimiento, elegancia e intensidad. Y desde luego se hace mirar. Muestra la silueta de dos atractivas mujeres, la princesa Letizia y la primera dama francesa, Carla Bruni, subiendo una escalera en estudiada simetría: idéntico peinado, parecido vestuario, idénticos torsos cimbreantes. Una imagen con mucho glamour y suave erotismo, de esas que suelen gustar a la prensa rosa. Pero esa foto no aparecía en una revista del corazón, sino en la portada del diario EL PAÍS

Ningú en deu recordar cap de Zapatero i Sarkozy de portada ?

Bé, són tres experiències a nivell europeu, local i nacional que ens demostren que els MC reprodueixen missatges sexistes que hem de superar. Perquè vivim al segle XXI que és el segle de les transformacions econòmica, cultural i social … i això vol dir també reconèixer el lideratge i el talent femení i cal que aquest sigui visible als mitjans de comunicació, amb la presència que li pertoca. Perquè no ens podem permetre les dones, cobrar el mateix que un home treballant un mes i mig més segons ha publicat un estudi europeu recentment.

Sense resposta

Una nit d'estiu de fa uns quants anys, un molt bon amic, immers en un mar de dubtes existencials i incapaç d'albirar l'horitzó - entre d'altres coses perquè era de nit -, em va dir mentre se li esmunyien entre els dits els grans de sorra de la platja on érem : "Sempre hi haurà preguntes sense resposta, perquè quan trobem una resposta, apareixen nous interrogants".

És cert que sempre hi ha qüestions pendents i que vivim amb el dubte i la incertesa a sobre. Molt sovint són una càrrega, però hi ha qui sap treure ferro a la incertesa i respondre amb saviesa el que vol sentir a la incrèdula espècie humana.

No és per tant nou dir que vivim en un permanent interrogant, des del moment del part fins que perdem la consciència per sempre més. Sense saber del cert per què som aquí, quan de temps hi serem, i què passarà després. Fa uns dies escoltava Eduard Punset - quin gran geni !- i dèia que no morim, sinó que això que anomenem mort és una descohesió d'àtoms crec recordar, i res més. Em va deixar ben tranquil·la ! Una incògnita més resolta !!! Va afegir Punset que és més interessant saber si hi ha vida abans de la mort, que trencar-se la closca pensant què hi ha després d'aquesta.

Aixó doncs, què fem perdent temps pensant en el demà? Intentant resoldre dubtes que no tenen resposta ? Ja deien els nostres avantpassats In dubito, pro reo. Doncs això, que sempre hi haurà interrogants i sinó sempre hi haurà savis que respondran intel·ligentment a favor de l'interès de l'espècie humana , o d'aquells qui intencionadament pensem amb el cor i no amb la raó. Perquè la raó no té resposta per a tot.

Ferran Adrià

Ferran Adrià és un geni. No descobreixo la sopa d'all, sinó que més aviat em repeteixo. Tampoc he tingut ocasió de tastar el seu art culinari -però me'n moro de ganes i ara se'm complica la cosa amb l'anunci del tancament-, de manera que no m'ha guanyat per l'estòmac, sinó per la paraula, l'escrita. Em va deixar estratosfèricament glaçada la claredat i la visió de futur d'aquest senyor que fa pinta d'haver-s'ho guanyat a base de feina, feina i més feina.

Llegint l'entrevista que li fan a El Periódico aquesta setmana un pot entendre que l'èxit arriba als qui s'ho mereixen i a més són intel·ligents. Ningú no hauria vaticinat mai que la deconstrucció gastronòmica arribaria a la portada del Financial Times. Però amb Ferran Adrià el miracle es fa realitat.

El cas és que de l'entrevista em va sorprendre pràcticament tot, però en particular aquesta capacitat de Ferran Adrià de diferenciar-se de la resta, en les receptes culinàries per descomptat, però també en l'actitud i en els valors amb què embolcalla la professió. Posar passió a les coses és garantia de triomf, també. Diu que quan el Bulli reobri, el 2012, ja no serà un restaurant, sinó un espai que improvisarà el tipus de visita, la carta de plats, que tindrà un fort compromís social i de divulgació gastronòmica, i el que més m'agrada: que no patirà cap trauma per perdre les "michelin".

Penso que Adrià està molt per sobre de les etiquetes i dels convencionalismes. Ho ha demostrat sempre i ara més que mai que posa un punt i a part en la història del restaurant. Com si no ho hagués fet fins ara, el Bulli vol reinventar-se encara més, per adaptar-se a les noves demandes, a les expectatives de les noves generacions, que no ens enganyem, seran diferents. Les d'aquells que hem somiat en dinar-hi i les d'aquells que hi han dinat, i han somiat a l'hora.

L'aquí i l'ara

L'inici de l'any o la fi de l'anterior - segons ho mirem- és moment obligat de passar balanç, esmenar errors, reflexionar i fer nous propòsits.

Els balanços acostumen a tenir poc d'objectius perquè el que més ens pesa - bo o dolent - és allò que més a prop tenim en el temps o allò que la memòria encara aguarda amb amargor o dolçor. Els propòsits són sovint descafeïnats perquè ni són nous ni els acomplirem amb èxit si no ho hem fet ja abans, durant els 365 dies de l'any anterior.

Però posar-se metes i tenir en cartera nous reptes i projectes és la gràcia de la vida. Si no vivim il·lusionats en allò que ha de venir no vivim, o sí ? Perquè allò que realment importa és l'aquí i l'ara, viure'l apassionadament, però sovint ho oblidem.

Aquests dies que tots estem més tendres i dolços - serà per l'excés de sucre - i que fem volar la imaginació sense treva, sovint donem voltes a allò que voldríem i que encara no tenim. I oblidem que tenim el que tenim. Martí i Pol afegiria "Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca , i un minúscul territori per viure-la". I ja és molt. I no sabem la gran sort que tenim: salut per viure i llibertat per poder decidir.

I penso que som poc solidaris perquè ho obviem inconscientment a diari. Hem oblidat amb una rapidesa que fa por que hi ha tres cooperants segrestats a Mauritània i un director de Greenpeace injustament empresonat per manifestar-se a Copenhaguen i milers de persones que passen gana, i milers de refugiats, d'exiliats... De persones que amb prou feines poden viure l'ara, que estan privats de llibertat, que no poden decidir per ells mateixos.

La vida és plena d'injustícies, quin gran tòpic. El meu propòsit pel 2010 és que desapareguin i en el balanç de 2009, em pesa enormement un judici que tinc pendent. Bé, que té pendent un xinès boig que em va embestir a l'autopista a mi i a 10 conductors més, sortosament amb conseqüències greus però només amb danys materials: 2.000 euros de reparació del vehicle. Ja hi tornem, els diners, el materialisme... I l'aquí i l'ara ? Els valors que ens conjurem a prioritzar?

No hi ha motius

Ni l'escrit que els fills han fet arribar a Aminetu Haidar l'han fet desistir d'una protesta tan lícita com arriscada. Posar en joc la vida i no atendre el crit desesperat dels fills diu molt de l'activisme d'aquesta ciutadana saharauí a qui han vulnerat els drets fonamentals, justament aquells qui els han de garantir, els membres del Govern de Rabat.


Només des de la intuició puc mig endevinar el combat moral que assalta Haidar aquests dies: amb els seus fills apel·lant a la consciència de tots i reclamant-la de nou a casa, per una banda, i les seves conviccions, per l'altra. Confio que la debilitat física - apreciable lamentablement a la televisió - no hagi restat ni intel·ligència ni fermesa en la seva lluita. Segur que no, perquè es manté inamobible en la decisió presa. La seva és una protesta amb fonament, i no hi ha motius per tenir-la retinguda i no deixar-la tornar a casa.


Esperem que l'escrit dels fills d'Aminetu remogui la consciència d'aquells qui encara no s'han sentit al·ludits. Va per ells també, no només per als ciutadans i ciutadanes que ens commou la seva lluita. No sé on deuen tenir la sensibilitat alguns que han estat escollits per representar el poble i assegurar els seus drets. Que siguin prou valents per admetre que aquest combat humà no el poden guanyar. Que no hi vegin activisme polític, sinó necessitat humana en la petició de Haidar.


Si mor, com ha sentenciat el Nobel José Saramago "serem moralment més pobres".

Allà on Picasso ho va aprendre tot

Fa uns dies que vaig tornar de París amb les ganes de visitar el Museu Picasso. Em diran egoïsta perquè la cultura és inabastable a la capital francesa, però ni el Museu d'Orsay ni el Louvre em venien tan de gust, tot i que el primer em va fascinar, tant per l'antiga estació que l'acull com per la interminable llista de quadres impressionistes que són una meravella per als sentits i en particular un festival per a la vista.

El cas és que a la porta del Picasso, en ple barri de Marais, un trist paper a màquina traduït a l'anglès ni tan sols emanava disculpes pel tancament temporal. Suposo que el museu està immers en una profunda reforma perquè fins el 2012 si no recordo malament no reobrirà les seves portes. Em va indignar profundament no poder veure algunes de les pintures més emblemàtiques de Picasso i ràpidament em va assaltar no només la vena catalanista sinó el dubte innocent de si és viable traslladar part de l'obra -temporalment...- a Barcelona. Entenc que operativament és complicat i des del punt de vista polític difícilment justificable, però per nosaltres, els catalans, seria fantàstic rebre temporalment les pintures parisenques de Picasso, algunes d'elles les que el vinculen més estretament a Horta de Sant Joan, com aquesta que il·lustra el text: La Fàbrica, però també és a París La Bassa.

Deia Picasso "tot el que sé ho he après a Horta". Nosaltres sabem d'ell el que ens han explicat a l'escola, el que hem llegit als llibres, el que podem veure al Centre Picasso d'Horta o al Museu Picasso de Barcelona - que és un excel·lent centre de producció cultural perquè recupera fons tan interessants com desconeguts, un exemple són les estamples japoneses que s'exposen aquests dies - però en voldríem més... A Màlaga lògicament, però també a París i a Nova York es promociona la seva vasta obra pictòrica. Això és el que té ser un artista universal, però ara que catalans i madrilenys ens disputem el fons del fotògraf Centelles, m'assalta el dubte novament de si l'autor o millor , la seva obra, s'ha de quedar al país d'origen o ha de marxar fora per promocionar-se.

Jo apostaria per la primera però està clar que no sempre ha estat així i que l'art és universal. I com va dir Víctor Hugo abans de morir "estimar és actuar" per tant si estimem la cultura estem obligats a moure'ns per trobar-la.