Ferran Adrià

Ferran Adrià és un geni. No descobreixo la sopa d'all, sinó que més aviat em repeteixo. Tampoc he tingut ocasió de tastar el seu art culinari -però me'n moro de ganes i ara se'm complica la cosa amb l'anunci del tancament-, de manera que no m'ha guanyat per l'estòmac, sinó per la paraula, l'escrita. Em va deixar estratosfèricament glaçada la claredat i la visió de futur d'aquest senyor que fa pinta d'haver-s'ho guanyat a base de feina, feina i més feina.

Llegint l'entrevista que li fan a El Periódico aquesta setmana un pot entendre que l'èxit arriba als qui s'ho mereixen i a més són intel·ligents. Ningú no hauria vaticinat mai que la deconstrucció gastronòmica arribaria a la portada del Financial Times. Però amb Ferran Adrià el miracle es fa realitat.

El cas és que de l'entrevista em va sorprendre pràcticament tot, però en particular aquesta capacitat de Ferran Adrià de diferenciar-se de la resta, en les receptes culinàries per descomptat, però també en l'actitud i en els valors amb què embolcalla la professió. Posar passió a les coses és garantia de triomf, també. Diu que quan el Bulli reobri, el 2012, ja no serà un restaurant, sinó un espai que improvisarà el tipus de visita, la carta de plats, que tindrà un fort compromís social i de divulgació gastronòmica, i el que més m'agrada: que no patirà cap trauma per perdre les "michelin".

Penso que Adrià està molt per sobre de les etiquetes i dels convencionalismes. Ho ha demostrat sempre i ara més que mai que posa un punt i a part en la història del restaurant. Com si no ho hagués fet fins ara, el Bulli vol reinventar-se encara més, per adaptar-se a les noves demandes, a les expectatives de les noves generacions, que no ens enganyem, seran diferents. Les d'aquells que hem somiat en dinar-hi i les d'aquells que hi han dinat, i han somiat a l'hora.

L'aquí i l'ara

L'inici de l'any o la fi de l'anterior - segons ho mirem- és moment obligat de passar balanç, esmenar errors, reflexionar i fer nous propòsits.

Els balanços acostumen a tenir poc d'objectius perquè el que més ens pesa - bo o dolent - és allò que més a prop tenim en el temps o allò que la memòria encara aguarda amb amargor o dolçor. Els propòsits són sovint descafeïnats perquè ni són nous ni els acomplirem amb èxit si no ho hem fet ja abans, durant els 365 dies de l'any anterior.

Però posar-se metes i tenir en cartera nous reptes i projectes és la gràcia de la vida. Si no vivim il·lusionats en allò que ha de venir no vivim, o sí ? Perquè allò que realment importa és l'aquí i l'ara, viure'l apassionadament, però sovint ho oblidem.

Aquests dies que tots estem més tendres i dolços - serà per l'excés de sucre - i que fem volar la imaginació sense treva, sovint donem voltes a allò que voldríem i que encara no tenim. I oblidem que tenim el que tenim. Martí i Pol afegiria "Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca , i un minúscul territori per viure-la". I ja és molt. I no sabem la gran sort que tenim: salut per viure i llibertat per poder decidir.

I penso que som poc solidaris perquè ho obviem inconscientment a diari. Hem oblidat amb una rapidesa que fa por que hi ha tres cooperants segrestats a Mauritània i un director de Greenpeace injustament empresonat per manifestar-se a Copenhaguen i milers de persones que passen gana, i milers de refugiats, d'exiliats... De persones que amb prou feines poden viure l'ara, que estan privats de llibertat, que no poden decidir per ells mateixos.

La vida és plena d'injustícies, quin gran tòpic. El meu propòsit pel 2010 és que desapareguin i en el balanç de 2009, em pesa enormement un judici que tinc pendent. Bé, que té pendent un xinès boig que em va embestir a l'autopista a mi i a 10 conductors més, sortosament amb conseqüències greus però només amb danys materials: 2.000 euros de reparació del vehicle. Ja hi tornem, els diners, el materialisme... I l'aquí i l'ara ? Els valors que ens conjurem a prioritzar?

No hi ha motius

Ni l'escrit que els fills han fet arribar a Aminetu Haidar l'han fet desistir d'una protesta tan lícita com arriscada. Posar en joc la vida i no atendre el crit desesperat dels fills diu molt de l'activisme d'aquesta ciutadana saharauí a qui han vulnerat els drets fonamentals, justament aquells qui els han de garantir, els membres del Govern de Rabat.


Només des de la intuició puc mig endevinar el combat moral que assalta Haidar aquests dies: amb els seus fills apel·lant a la consciència de tots i reclamant-la de nou a casa, per una banda, i les seves conviccions, per l'altra. Confio que la debilitat física - apreciable lamentablement a la televisió - no hagi restat ni intel·ligència ni fermesa en la seva lluita. Segur que no, perquè es manté inamobible en la decisió presa. La seva és una protesta amb fonament, i no hi ha motius per tenir-la retinguda i no deixar-la tornar a casa.


Esperem que l'escrit dels fills d'Aminetu remogui la consciència d'aquells qui encara no s'han sentit al·ludits. Va per ells també, no només per als ciutadans i ciutadanes que ens commou la seva lluita. No sé on deuen tenir la sensibilitat alguns que han estat escollits per representar el poble i assegurar els seus drets. Que siguin prou valents per admetre que aquest combat humà no el poden guanyar. Que no hi vegin activisme polític, sinó necessitat humana en la petició de Haidar.


Si mor, com ha sentenciat el Nobel José Saramago "serem moralment més pobres".

Allà on Picasso ho va aprendre tot

Fa uns dies que vaig tornar de París amb les ganes de visitar el Museu Picasso. Em diran egoïsta perquè la cultura és inabastable a la capital francesa, però ni el Museu d'Orsay ni el Louvre em venien tan de gust, tot i que el primer em va fascinar, tant per l'antiga estació que l'acull com per la interminable llista de quadres impressionistes que són una meravella per als sentits i en particular un festival per a la vista.

El cas és que a la porta del Picasso, en ple barri de Marais, un trist paper a màquina traduït a l'anglès ni tan sols emanava disculpes pel tancament temporal. Suposo que el museu està immers en una profunda reforma perquè fins el 2012 si no recordo malament no reobrirà les seves portes. Em va indignar profundament no poder veure algunes de les pintures més emblemàtiques de Picasso i ràpidament em va assaltar no només la vena catalanista sinó el dubte innocent de si és viable traslladar part de l'obra -temporalment...- a Barcelona. Entenc que operativament és complicat i des del punt de vista polític difícilment justificable, però per nosaltres, els catalans, seria fantàstic rebre temporalment les pintures parisenques de Picasso, algunes d'elles les que el vinculen més estretament a Horta de Sant Joan, com aquesta que il·lustra el text: La Fàbrica, però també és a París La Bassa.

Deia Picasso "tot el que sé ho he après a Horta". Nosaltres sabem d'ell el que ens han explicat a l'escola, el que hem llegit als llibres, el que podem veure al Centre Picasso d'Horta o al Museu Picasso de Barcelona - que és un excel·lent centre de producció cultural perquè recupera fons tan interessants com desconeguts, un exemple són les estamples japoneses que s'exposen aquests dies - però en voldríem més... A Màlaga lògicament, però també a París i a Nova York es promociona la seva vasta obra pictòrica. Això és el que té ser un artista universal, però ara que catalans i madrilenys ens disputem el fons del fotògraf Centelles, m'assalta el dubte novament de si l'autor o millor , la seva obra, s'ha de quedar al país d'origen o ha de marxar fora per promocionar-se.

Jo apostaria per la primera però està clar que no sempre ha estat així i que l'art és universal. I com va dir Víctor Hugo abans de morir "estimar és actuar" per tant si estimem la cultura estem obligats a moure'ns per trobar-la.

La Dolce Vita

Llegeixo a la contra d'El País de dissabte "La crisis golpea a quines no la causaron". Ho afirma Helen Clarck, directora dels Programes per al Desenvolupament de Nacions Unides. Totalment d'acord, com allò que algun erudit ha popularitzat sobre la crisi i les seves conseqüències, mentre que en l'època de bonança es privatitzen els beneficis, en períodes de vaques flaques se socialitzen les pèrdues.

M'agrada el que llegeixo però em sobra el dinar d'arròs de llamàntol que periodista, entrevistada i acompanyant comparteixen perquè com tantes altres coses, menjar han de menjar, però èticament el preu que paguen és qüestionable. Parlar de la gana al món i de com les diferències s'han accentuat en els últims anys i de com el món subdesenvolupat és el primer que està patint els efectes del canvi climàtic -ja hi ha refugiats per culpa del clima!! - no pot provocar una bona digestió tot i la suposada suculència del plat.

També durant el cap de setmana he visitat l'exposició World Press Photo 2009 al CCCB. Per descomptat que m'han fascinat les imatges però m'ha disgustat 'disfrutar ' amb captures que immortalitzen moments tan sublims com tràgics, guerres i desastres naturals especialment. Valoro tant o més que el contingut de la fotografia, l'habilitat del fotògraf per retratar expressions, gestos, situacions límit que presuposem i tenim dibuixats a l'inconscient però que ens queden lluny en el món real. És una feina arriscada la seva i emocionalment dura, però totalment necessària per conscienciar-nos que el nostre món té parts molt fosques.

L'estranya condició humana fa que recuperem ràpidament el sentit de la 'dolce vita'. Oblidem amb facilitat les misèries. El que necessitem són motivacions, il·lusions, somnis. Possiblement per això l'inconscient m'ha fet triar una fotografia de passarel·la per resumir la visita a la World Press Photo per bé que m'assalten a cada moment les dels conflictes armats, la injustícia, la intolerància, el dolor... Deia Nietzsche que el món real és molt més petit que el món de la imaginació. Hi afegiria que també és molt més dolorós , per això ens refugiem més en el segon.

Confiança

Hi ha dies que no comencen amb grans expectatives i acaben cobrint-se amb escreix. M'ha passat avui. Arribo a casa d'una conferència a Alforja amb motiu dels 30 anys d'ajuntaments democràtics. Quan agafava el camí per tornar a Reus he rebut un mail que res té a veure amb l'acte i que m'ha emocionat sobtadament. No era sentimental. El cas és que no l'esperava i m'ha fet pensar que sempre hi ha algú que pensa en tu i mai ho endevinaries. Gràcies per la recomanació, la tindré a bé aquests dies.

El cas és que torno d'Alforja i puc dir allò que avui aniré a dormir sabent unes quantes coses més. En primer lloc vull donar fe que hi ha regidors - polítics- que treballen incansablement i desinteressadament per fer bé -molt bé - les coses, tot i la crisi i les seves derivades com la manca de recursos econòmics als ajuntaments, i els darrers episodis de corrupció coneguts que han afegit més tones de descrèdit i desprestigi a la política. N'hi ha que hi dediquen tantes hores - físiques i mentals - que per això només ja se'ls hauria d'aplaudir a cada gest i/o idea. I no reben res a canvi, l'únic que els omple les butxaques és la satisfacció de veure com el ciutadà té nous i millors serveis al seu abast. Però a banda de ser grans polítics (i gestors ) que viuen en l'anonimat -això és també un altre mèrit - són persones excel·lents que regalen un tracte immillorable a algú com jo a qui no coneixen pràcticament de res i que conviden a assistir a una conferència.

Capítol a banda mereix la intervenció del conferenciant. Andreu Mayayo ha glossat en un to volgudament informal els últims 30 anys d'història i el paper del municipalisme democràtic, que ha estat cabdal per assolir les quotes de desenvolupament i benestar que tenim al país i a cada poble i ciutat de Catalunya. Entre anècdotes sucoses i una memòria prodigiosa, ha recordat com els primers alcaldes de la democràcia van ser principalment homes, joves de 20 a 30 anys, de professió pagesa, i amb un denominador comú: la il·lusió. Mayayo pronostica que serà difícil de trobar en endavant aquesta esperança d'ara fa 30 anys perquè la precarietat econòmica dels ajuntaments i la corrupció ens distancien de la política. Però caldrà veure-ho, perquè em resisteixo a creure que hi ha poques Núria Parlon. Ella simbolitza millor que ningú aquests dies la regeneració política a Santa Coloma, un municipi tacat per la corrupció que no ho tindrà fàcil per rentar-se la cara. Però si aplica esforç, treball, dedicació i constància se'n sortirà segur, com ho van fer els primers alcaldes de la democràcia quan tot estava per fer "i tot era possible" remataria Martí i Pol. Coincideixo amb l'erudit Andreu Mayayo en què venen uns temps difícils, per als ajuntaments -perquè el finançament obligarà a redimensionar serveis i projectes-, per als polítics -perquè no tots són iguals i cal fer-ho visible -, però també per al conjunt dels ciutadans que ens qüestionem no l'estat democràtic sinó el seu funcionament.

Si pensem que ningú ens representa, no anem enlloc. Hem de superar com sigui aquesta etapa de desafecció i creure que un món millor i més just és possible. Ningú no ens pot demanar la confiança, però s'ha d'acabar recuperant. És cosa de tots. Ja sigui a través d'una una nova llei electoral o la millora del finançament municipal o la intolerància a la impunitat o la justa aplicació dels conceptes legalitat-moralitat, ja sigui una cosa o l'altra, la política ha d'acabar per guanyar el valor perdut. En aquests temps de pessimisme, no va malament tornar a Sèneca i recordar que "quan el sol s'eclipsa per desaparèixer es veu millor la seva grandesa".

La força és a l'esperit

La lluita per la igualtat home-dona ve de lluny però mai com ara la societat ha pres consciència dels reptes i de les oportunitats que porta afegides, de la mateixa manera que lamentem dels costos de no haver tingut prou en compte el paper determinant de la dona. Vivim en un món pensat per als homes, però cada cop menys. Continua sent això sí una utopia conciliar vida personal i laboral sense perdre l'ànim o caure en la desesperació i la histèria. Hem de treballar per aconseguir visualitzar els nostres actius - i el sisè sentit- i tenim les eines per fer-ho. Les noves tecnologies són , per exemple, una escletxa per fer-nos visibles i ens faciliten una àmplia projecció. El camí és llarg, però des de l'optimisme de la voluntat és fàcil veure-hi la llum, al final.

Reprodueixo a continuació les paraules que va pronunciar Josep Maria Solanes, director dels serveis territorials de Treball al Camp de Tarragona, per donar la benvinguda a les assistents a la sessió Àgora per a directives. Em sembla que és molt encertat el retrat del món poc igualitari en què vivim i evident la discriminació. Si ho llegiu veureu allà on som i els reptes que tenim per endavant. Amb la força de l'esperit ho aconseguirem !

El juny del 2007, la Directora General Sra. Berbel va dir, quan es va crear l’Àgora per a directives, que:

Les dones directives i emprenedores estan jugant un paper fonamental en la construcció del nostre país, d’un país modern i igualitari, i des del Departament de Treball pensem que és urgent posar-ho de relleu i donar-los-hi el reconeixement que es mereixen.

Aquest és un dels motius principals de la creació de ”Àgora per a directives”. Destacar el rol imprescindible que estan desenvolupant les dones a la nostra societat.

Aquest projecte continua endavant perquè encara s’han de produir molts avanços i per això tenim molta feina a fer.

Dades com que les dones guanyen un 17,4% menys que els homes a la Unió Europea, segons un estudi de l’Executiu Comunitari i que a la meitat dels casos, la diferencia es una discriminació directa, i que a Espanya, la diferència de salaris és encara superior, amb un 17,6% menys de mitjana, ens encoratja a seguir treballant.

Segons va dir el Comissari Europeu de Treball i Afers Socials, Vladimir Spidla "Es registren diferències a tots els països de la UE i no podem tolerar una situació en la qual les dones de la Unió Europea guanyen menys que els homes màxim si tenim en compte que el 60% dels llicenciats universitaris són dones. Necessitem una força de treball qualificada", va recordar. I va agregar que "les empreses han de treure les conseqüències d’això".

El Govern de la Generalitat, a traves del Departament de Treball esta combatin aquesta discriminació lluitant contra "la segregació laboral" de les dones i promocionant-les per a ocupar "llocs de responsabilitat" a les empreses, sobretot en temps de crisis, perquè la dona no pot ser una variable d’ajustament a la crisi.

El Departament de Treball de la Generalitat ha publicat l’anuari Dona i treball relatiu a l’any 2007. Aquest estudi va començar a elaborar-se a l’any 2005 i analitza mitjançant dades

estadístiques la situació laboral en què es troben les dones a Catalunya.

Segons les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) que mesuren la població en relació a l’activitat, la població potencialment activa a Catalunya, és a dir, aquella que té 16 anys o més, era de 6.049.100 persones, de les quals 3.070.800 eren dones, en el 2007. D’aquestes, 1.641.100 eren actives i estaven repartides entre 1.510.100 ocupades i 130.900 aturades. Les 1.429.800 restants van ser considerades inactives. Per tant, el 49,2% de les dones potencialment actives tenien una feina assalariada o eren empresàries en el 2007, mentre que el 4,3% estava a l’atur i que el 46,6% eren inactives. Les xifres representen una novetat, ja que s’ha trencat la tendència a la inactivitat laboral entre la majoria de les dones adultes Tot i això, aquesta població potencialment activa femenina a penes ha crescut un 1,9%, 56.500 dones, en relació al 2006.

Ara bé, si comparem la situació de les dones amb la dels homes, s’observa que els homes segueixen protagonitzant l’activitat i l’ocupació, mentre que les dones són majoria a l’atur i a la inactivitat. En aquest sentit, les dones representen només el 43,2% de la població activa i el 42,6% de la població ocupada, però, en canvi, el 52,0% de la població aturada i el 63,5% de la població inactiva. Es tracta d’unes dades que han variat poc des de 2006, cosa que posa de manifest que les desigualtats de gènere en el mercat de treball continuen vigents, tant a Catalunya com a Espanya o a Europa.

No obstant això, Catalunya presenta els nivells més elevats d’ocupació femenina, en comparació amb Espanya i Europa, pel que fa al col·lectiu de 16 a 64 anys. Ara bé, tot i l’optimisme d’aquestes dades, segueix quedant pendent el repte de l’atur femení. La taxa d’atur femení a Catalunya roman en el 8 %, molt per sobre de la taxa d’atur masculí, que és del 5,6%. A Espanya, la taxa d’atur femenina és més força més elevada, mentre que a Europa, la taxa d’atur femení és inferior a la catalana i a l’espanyola, situant-se en el 7,7%, per sota del 8% de Catalunya.

En èpoques de crisis econòmiques, com l’actual, conceptes com la igualtat d’oportunitats, economia social o responsabilitat social empresarial tendeixen a quedar relegats.
En aquest sentit s’ha d’assenyalar que la igualtat d’oportunitats entre homes i dones comporta majors nivells de cohesió social, de productivitat empresarial, de salut laboral i de qualitat de vida.

Sembla clar, per tant, que les polítiques socials i les econòmiques poden i tenen el deure de reforçar-se mútuament. De fet, hi cap afirmar que les polítiques socials i econòmiques es retroalimenten les unes a les altres. Aquesta és la causa de que els progressos en aconseguir la igualtat entre dones i homes hagin conduit a una extensió dels drets per als dos sexes, en definitiva a un major aprofitament del talent femení i una millora substancial en la cohesió social.

El Sr. Alfons Cornella, diu que les dones estan “Superformades, però subutilitzades”, frase que resumeix el malbaratament del talent femení en la gran empresa catalana.

Només el 8,8% dels càrrecs decisius estan ocupats per dones, una infraocupació que “ni el país ni la societat es poden permetre”. Sobradament preparades – ja hem dit que el 60% de les persones amb estudis superiors són dones-, però marcades pel “llast” de la maternitat.
Les empreses no treuen suc laboral a les dones més qualificades. No se les valora pels resultats, sinó per motius com “l’aparença”, com passa moltes vegades en el model masculí, lamenta Cornella. I tot aquest desaprofitament acaba costant a Catalunya el 0,5% del seu producte nacional brut, uns 1.000 milions d’euros anuals.

No es tracta d’una qüestió de quotes de gènere, sinó de negocis, però la tradicional estructura social pesa. El 52% de les dones “molt qualificades” deixa de treballar entre els 30 i 35 anys. No únicament pel desig de ser mares, sinó perquè busquen una feina millor que les permeti un major control de la seva vida i només el 40% d’elles torna a ocupar un lloc de treball a temps complet.

I això es una llàstima perquè les dones “lideren d’una manera més participativa”, “utilitzen de forma natural el lideratge transformacional que recalca la feina en equip, la cooperació, el networking i el suport interpersonal”.

Davant d’aquests prejudicis de les empreses vers la maternitat, hi ha estudis que demostren que després de ser mares, les dones incorporen noves habilitats funcionals, milloren la seva capacitat d’aprenentatge i la seva resistència a l’estrès, però encara avui, entre dos currículums iguals en els quals l’única diferència és tenir fills, el 70% de les empreses contracten les que no els tenen.

És per això per lo que tenim que continuar treballant amb accions com las que avui presentem que no es mes que una parta de la tasca que amb aquest sentit esta portant endavant el Govern de Catalunya a traves del Departament de Treball i de la Direcció General de Igualtat d’Oportunitats en el Treball.

Moltes gràcies a tots i a totes i que la jornada d’avui ens permeti continuar avançant en el bon camí.