La cuina violeta: Humus {un aperitiu}

La cuina violeta: Humus {un aperitiu}: Diuen que els cigrons són una font de l’hormona de la felicitat i que ajuden a alliberar-nos del colesterol, entre altres propieta...

Mi primera bodega con huella de carbono

Fin de semana de enoturismo en Madrid. Para los que lo dudan, decirles que la oferta es más que amplia. Vinos de Madrid es además de interesante, sorprendente.

Qubel por ejemplo. Recomendación de Manel Colmenero, de Ocio Vital. En Pozuelo del Rey, una pequeña y carismática bodega se alza con más de un trofeo. Sus vinos, el respeto al medio ambiente, un elegante y acogedor centro de enoturismo y sus dueños.

A Estrella Ortí no llegamos a conocerla por motivos profesionales. A Carlos Gosálbez, sí. Un gran anfitrión, de origen valenciano. Tan atento y didáctico como apasionado por su trabajo.
Creo que no cambiaría por nada ni por nadie esos viñedos a 777 metros de altitud que no vimos - q lástima- ni por un Boeing, a pesar de ser piloto de profesión y estar a punto de emprender el vuelo en un ambicioso proyecto de investigación medioambiental por el Círculo Polar Ártico. Luego lo cuento.

Qubel empieza a comercializar sus caldos en 2002. Son vinos ecológicos muy correctos
que cada paladar deberá valorar por él mismo. A mi me apasiona tanto o más que
la cata de sus vinos, la historia de la pareja que emprende un proyecto nuevo y que se desvive por dar a conocer lo que dan sus viñedos madrileños. Con Carlos entender los principios
de la viticultura de calidad es fácil. Es apetecible. Demuestra grandes
conocimientos (algo le ayudarán a pesar que él lo niegue sus estudios de ingeniería química) y queda claro que en cada gesto que interviene en el proceso de producción y
elaboración de sus caldos, están presentes sus principios.

Aprendemos de él. Mucho.

Sobre la variedad Malvar, autóctona de Madrid.

Sobre la vinificación de variedades por separado.

Sobre lo que hay detrás de la expresión “vino acostumbrado, pan variado”.

Sobre la importancia de dar complejidad al proceso.

Para conseguir ese vocablo tan de moda “tipicidad” y tan reivindicado en tiempos
complejos como los de hoy para la comercialización.

Para que la copa nos descubra cosas distintas y particulares, luego.

En Qubel aprendemos de viticultura, de trato humano y de enoturismo.

Un centro acogedor y repleto de artículos vinculados al mundo del vino está a disposición
del visitante, a pocos metros de la bodega. Hasta velas con aromas a
variedades. El mundo del vino no tiene límites. Y una cata excelentemente
organizada. Blanco – ese q tanto jaleo da a Carlos en el proceso de elaboración
– y dos tintos uno de ellos crianza. Agradan. Y en ellos se descubren aromas y
gustos desconocidos, y algo más.

Sin percibirlo, a los que no necesitamos que nos digan lo que estamos en deuda con el planeta, nos emociona descubrir que es la primera bodega con la distinción de huella de carbono de AENOR, concedida al vino joven Qubel. Calculadas sus emisiones en el proceso de elaboración y distribución, éstas ascienden a 4 tonelades, 1,6kg de CO2 por botella. Un sello que además de eficiencia y transparencia demuestra el compromiso de la bodega con el planeta.

Y creo que esta certificación tendrá que ir ganando protagonismo puesto que como
en otros productos, es un sello de calidad que al consumidor no de debería dejar indiferente.

Y lo del viaje al Ártico, sigan @arktko y verán que proyecto se lleva Carlos
entre manos. Vuelos + investigación + cambio climático + información instantánea = Sostenibilidad y emprendeduría. Suerte y que el despegue sea plácido y amable como los vinos.

vino y poesia: Haikus del Priorat

vino y poesia: Haikus del Priorat: ¡Hola, bienvenido todo el mundo al blog Vino y Poemas! Soy Paloma San José Folgueiras, una periodista y poetisa especializada en el mundo ...

Lo vermut de Falset

Qualsevol hora és bona per anar al bar Calders, ben a prop del mercat de Sant Antoni, a Barcelona. Hi fem cap al migdia, amb la Montse. Ens hem de posar al dia de tantes coses! I ves per on que trobem taula, tot i que van molt buscades. No fa encara tres mesos que han obert però ja han fidelitzat la clientela i han estat referenciats als suplements dels principals diaris del país. I ens fa goig seure un matí de dissabte molt assoleiat a la terrassa del Calders, per fer-nos confidències i explicar-nos xafarderies. Amb ulleres de sol i ventall en mà. I ens sembla que som en una plaça parisenca, perquè la decoració podríem conveni que és naïf?

Molt xula! Convida a la conversa i a passar-hi estones llargues. Una cambrera molt amable ens porta la carta que té un disseny molt atractiu. L’ha fet un periodista –ho sabrem més tard- però ja d’entrada la mirem amb atenció! Com que som lectores àvides de qualsevol text que ens cau a les mans i aquesta carta pinta molt bé, la repassem de dalt a baix i descobrim a les últimes ratlles –i no per això menys importants- lo vermut de Falset!

Ens entusiasma la idea de poder tastar-lo al cor de Barcelona. Trobar un producte singular del territori a 100 quilòmetres de casa és una experiència sovint gratificant. I per descomptat que el demanem i, mentre l’anem assaborint i anem xerrant, el rellotge avança quasi al ritme que es fonen els gels, molt ràpid. El vermut, molt aromàtic per les 120 herbes amb què es prepara i ben fresc, anima la conversa i fa aflorar els somriures. I surt a tomb més d’un cop Falset i el Cafè del poble on és típic anar a fer el vermut els diumenges. Un costum molt estès també per Barcelona, ara amb l’agradable sorpresa de poder-ho fer amb un producte de la Cooperativa Falset Marçà. Exactament el mateix que fan tastar al celler just abans de la visita teatralitzada, elaborat segons la la recepta original del 1919 i fermentat en tines de fusta gairebé centenàries.

“Una joia del Priorat. Suau i lleugerament dolç”, segons convida a tastar la carta del bar Calders, on el serveixen ben fresc, amb gel i una rodantxa de taronja. Una experiència única que repetirem, oi Montse? Que ens van quedar moltes hores de conversa…

Una garrofa genial

Fa pocs dies vaig tenir el privilegi de ser en un racó del Baix Camp ple d’història i d’art, farcit d’objectes -alguns naturals - com aquesta garrofa que ara habita casa meva, posant una nota de distinció al disseny minimalista que volgudament tenim.

Espero tornar-hi algun dia no només per recollir-ne d’altres, sinó per empapar-me novament d’emocions, les que sorprenentment desperten rajoles de múltiples colors, maletes de cuir marró que ja no viatgen, tocadors des d’on s’enviaven cartes a París… I un paisatge que en una altra època va ser font d’inspiració per a un dels artistes més universals que hem tingut al territori. Una masia, una finestra… Un esclat de llum, color i natura. Quadres.

I tot just quan recupero aquesta garrofa, llegeixo la frase molt sàvia que Elena Juncosa escriu a Facebook, dita de Miró a Picasso: “Actua exactament com si esperessis el metro: s’hi ha de fer cua, espera que et toqui el teu torn”.

Genial.

Relat que volia anar a concurs

Va ser a Sant Miquel? Al Santuari de Puigcerver? O bé a Sant Antoni? Tenia un record molt vague de l’on. Poca cosa més li havia quedat gravada que el contrast de la pell calenta fregant una i altra vegada amb un segon cos, encès, i una superfície de pedra agradablement freda. O era marbre? Havia passat massa temps. I a aquelles hores, ja no anava fina. Era negra nit i el so d’orquestra havia quedat enrere. Estels grocs il•luminaven el cel i l’alcohol li feia veure fileres de llums. Milers, que es creuaven. Com una pluja d’estels. I, per algun lloc, s’imposava repetidament una lluna plena. Però era distant, també freda. Res a veure amb el sol que a mitja tarda de l’endemà l’ofegava. Li queia a sobre, com la suor. I l’únic record clar d’aquella nit eren els gemecs. Nítidament també recordava les batusses de mans i cames i peus, i els llavis que es desvivien per besar-se. Suor. Sort de la pedra. O era marbre? – mai en treuria l’aigua clara. Pressa. Crits. Excitació. Gairebé com l’última nit de festa major d’un poble petit, camí de la muntanya. Coets de colors que anuncien la fi. No recordaria mai el lloc prohibit. La lluita del cos a cos d’aquella nit, per sempre, la va guardar precisa. Com també que s’havia llepat abans els dits, al Sopar del Pataco. No li hauria passat mai per alt un nom curiós com aquest. De la mà d’una amiga s’hi va plantar per passar els últims dies de festa major. Però després mai més en va saber res, d’ella. Camins que un dia es deixen de fer plegats. D’ell, tampoc. Després d’aquella nit no en va venir cap altra. De real. D’imaginades, moltes. Cada cop que havia estat entre un altre cos calent i un superfície freda. No sovintejaven. Però quan succeia, sempre la portaven als focs d’artifici i a la pluja d’estels que no va ser. I ara hi havia tornat, tot i ser lluny en quilòmetres i anys, i malgrat estar sola. Un dia de calor insuportable. A ple bat de sol va buscar refugi. Humitat, olor a encens i paraules amb to de sermó. L’espai no li era del tot aliè. Va seure a sentir missa, però el subconscient la duia a la piscina. Nadava a poc a poc. Els peus li anaven intencionadament lents i la meta cada cop s’intuïa més lluny. Als braços els costava entrar a l’aigua, ho feien amb dificultat i el ritme de les respiracions era pausat. Molt lent. No hi havia cap altre moviment a banda del seu. El marcador digital era un aliat del silenci. En vermell, l’hora. I la temperatura. Alta. S’hi va fixar en treure momentàniament el cap de l’aigua per agafar aire. I quan es va capbussar de nou va despertar. Obre els ulls i la cursa en solitari l’ha dut a l’altar, a prendre la comunió. Començava a percebre coses. L’espai que va habitar per una nit. Es va esvanir. I va tocar la mateixa pedra freda de marbre que l’havia fet frissar tota una vida… I ja no va despertar més. Amb el dubte d’on havia trobat vida abans de la mort. Fotografia extreta de: llibres artesans (www.llibres-artesans.com)

Estoy aquí de paso, Yo soy un pasajero...

El dia que naixem comencem a morir.

Una veritat incòmoda, sentida en reiterades ocasions.

Som efímers. Imprescindibles. Vulnerables.

El drama del Japó ens ho fa avinent aquests dies.

Però una malaltia greu també.

I no en som prou conscients de les prioritats, fins que n'apareix una d'irrenunciable a combatre.

L'ataquem. Però no passa tot sovint.

Els nostres horitzons i metes són massa lluny.

L'ara no és prioritari.

Reptes a vegades inassolibles. Per excés de desig.

Ens entristim.

Quan nedo, tinc clar l'objectiu.

Però arribo al final i en cerco d'altres.

I no sóc conscient del plaer de cada braçada.

Del silenci.

De l'acolliment.

De l'esclat quan entra el braç a l'aigua. Quan es mouen els peus.

De la respiració que va, ara lenta ara ràpida.

De l'aigua que entra més enllà del llavi.

De la dificultat de les primeres braçades i de la dansa de cos i aigua, a les últimes.

Mullats.

Tornem a néixer. Però continuem sent fràgils.

Inconscients.

Arrisquem.

Fins que morim.