Han tocat les vuit del vespre enming d'un silenci sepulcral que han trencat forts aplaudiments de ràbia i enuig. En una nit d'octubre molestament calurosa, plena a vessar, la Plaça de l'Església de Vila-seca ha acomiadat sentidament una veïna assassinada pel seu home. Aquest matí he conegut també la mort per malaltia de la mare del David, un amic de la universitat. Li he trucat i no trobava paraules de consol; les pèrdues inesperades et dobleguen l'ànima. És difícil sortir-se'n, però és qüestió de temps i voluntat, li he dit, i d'envoltar-se d'amics i deixar-se estimar en el sentit més ampli de la paraula.
Quanta injustícia en les dues morts, com en totes, sí, però en aquestes més perquè si la primera és repugnant : un covard que ha acabat amb la vida d'algú que no li pertany, la segona és tan o més greu fruït d'un diagnòstic mèdic poc acurat. Hem de viure entusiastament el que tenim per endavant, he pensat avui. Que no sabem si són minuts, hores, dies, anys... "Vivir adrede " de Mario Benedetti és un títol encertat per aplicar-lo a diari. I té passatges que no hauríem d'oblidar mai: "El mundo pasa sin interrupciones, con paisajes que llenan el contorno, alarmas con abismos, glorias inaccesibles, perdones que no pedimos y alborotos en la conciencia cerrada con candado. Hasta que en una noche inesperada, los párpados sucumben y ya no se levantan".
Al meu amic David li he dit que sigui fort i valent perquè el necessitem. Li he recomanat la lectura de "Lletra a Dolors" de Miquel Martí i Pol. L'haurà llegit mil cops però sé que aquest tindrà un sentit demoledor i d'ànim alhora: "...l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida i acréixer l'esperança i la bellesa (...) No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-se absent per sempre".
Prou de mort injustes i innecessàries. Que arribin quan toquin però sense trencar els drets de les persones.
No hay comentarios:
Publicar un comentario