Lo vermut de Falset

Qualsevol hora és bona per anar al bar Calders, ben a prop del mercat de Sant Antoni, a Barcelona. Hi fem cap al migdia, amb la Montse. Ens hem de posar al dia de tantes coses! I ves per on que trobem taula, tot i que van molt buscades. No fa encara tres mesos que han obert però ja han fidelitzat la clientela i han estat referenciats als suplements dels principals diaris del país. I ens fa goig seure un matí de dissabte molt assoleiat a la terrassa del Calders, per fer-nos confidències i explicar-nos xafarderies. Amb ulleres de sol i ventall en mà. I ens sembla que som en una plaça parisenca, perquè la decoració podríem conveni que és naïf?

Molt xula! Convida a la conversa i a passar-hi estones llargues. Una cambrera molt amable ens porta la carta que té un disseny molt atractiu. L’ha fet un periodista –ho sabrem més tard- però ja d’entrada la mirem amb atenció! Com que som lectores àvides de qualsevol text que ens cau a les mans i aquesta carta pinta molt bé, la repassem de dalt a baix i descobrim a les últimes ratlles –i no per això menys importants- lo vermut de Falset!

Ens entusiasma la idea de poder tastar-lo al cor de Barcelona. Trobar un producte singular del territori a 100 quilòmetres de casa és una experiència sovint gratificant. I per descomptat que el demanem i, mentre l’anem assaborint i anem xerrant, el rellotge avança quasi al ritme que es fonen els gels, molt ràpid. El vermut, molt aromàtic per les 120 herbes amb què es prepara i ben fresc, anima la conversa i fa aflorar els somriures. I surt a tomb més d’un cop Falset i el Cafè del poble on és típic anar a fer el vermut els diumenges. Un costum molt estès també per Barcelona, ara amb l’agradable sorpresa de poder-ho fer amb un producte de la Cooperativa Falset Marçà. Exactament el mateix que fan tastar al celler just abans de la visita teatralitzada, elaborat segons la la recepta original del 1919 i fermentat en tines de fusta gairebé centenàries.

“Una joia del Priorat. Suau i lleugerament dolç”, segons convida a tastar la carta del bar Calders, on el serveixen ben fresc, amb gel i una rodantxa de taronja. Una experiència única que repetirem, oi Montse? Que ens van quedar moltes hores de conversa…

Una garrofa genial

Fa pocs dies vaig tenir el privilegi de ser en un racó del Baix Camp ple d’història i d’art, farcit d’objectes -alguns naturals - com aquesta garrofa que ara habita casa meva, posant una nota de distinció al disseny minimalista que volgudament tenim.

Espero tornar-hi algun dia no només per recollir-ne d’altres, sinó per empapar-me novament d’emocions, les que sorprenentment desperten rajoles de múltiples colors, maletes de cuir marró que ja no viatgen, tocadors des d’on s’enviaven cartes a París… I un paisatge que en una altra època va ser font d’inspiració per a un dels artistes més universals que hem tingut al territori. Una masia, una finestra… Un esclat de llum, color i natura. Quadres.

I tot just quan recupero aquesta garrofa, llegeixo la frase molt sàvia que Elena Juncosa escriu a Facebook, dita de Miró a Picasso: “Actua exactament com si esperessis el metro: s’hi ha de fer cua, espera que et toqui el teu torn”.

Genial.

Relat que volia anar a concurs

Va ser a Sant Miquel? Al Santuari de Puigcerver? O bé a Sant Antoni? Tenia un record molt vague de l’on. Poca cosa més li havia quedat gravada que el contrast de la pell calenta fregant una i altra vegada amb un segon cos, encès, i una superfície de pedra agradablement freda. O era marbre? Havia passat massa temps. I a aquelles hores, ja no anava fina. Era negra nit i el so d’orquestra havia quedat enrere. Estels grocs il•luminaven el cel i l’alcohol li feia veure fileres de llums. Milers, que es creuaven. Com una pluja d’estels. I, per algun lloc, s’imposava repetidament una lluna plena. Però era distant, també freda. Res a veure amb el sol que a mitja tarda de l’endemà l’ofegava. Li queia a sobre, com la suor. I l’únic record clar d’aquella nit eren els gemecs. Nítidament també recordava les batusses de mans i cames i peus, i els llavis que es desvivien per besar-se. Suor. Sort de la pedra. O era marbre? – mai en treuria l’aigua clara. Pressa. Crits. Excitació. Gairebé com l’última nit de festa major d’un poble petit, camí de la muntanya. Coets de colors que anuncien la fi. No recordaria mai el lloc prohibit. La lluita del cos a cos d’aquella nit, per sempre, la va guardar precisa. Com també que s’havia llepat abans els dits, al Sopar del Pataco. No li hauria passat mai per alt un nom curiós com aquest. De la mà d’una amiga s’hi va plantar per passar els últims dies de festa major. Però després mai més en va saber res, d’ella. Camins que un dia es deixen de fer plegats. D’ell, tampoc. Després d’aquella nit no en va venir cap altra. De real. D’imaginades, moltes. Cada cop que havia estat entre un altre cos calent i un superfície freda. No sovintejaven. Però quan succeia, sempre la portaven als focs d’artifici i a la pluja d’estels que no va ser. I ara hi havia tornat, tot i ser lluny en quilòmetres i anys, i malgrat estar sola. Un dia de calor insuportable. A ple bat de sol va buscar refugi. Humitat, olor a encens i paraules amb to de sermó. L’espai no li era del tot aliè. Va seure a sentir missa, però el subconscient la duia a la piscina. Nadava a poc a poc. Els peus li anaven intencionadament lents i la meta cada cop s’intuïa més lluny. Als braços els costava entrar a l’aigua, ho feien amb dificultat i el ritme de les respiracions era pausat. Molt lent. No hi havia cap altre moviment a banda del seu. El marcador digital era un aliat del silenci. En vermell, l’hora. I la temperatura. Alta. S’hi va fixar en treure momentàniament el cap de l’aigua per agafar aire. I quan es va capbussar de nou va despertar. Obre els ulls i la cursa en solitari l’ha dut a l’altar, a prendre la comunió. Començava a percebre coses. L’espai que va habitar per una nit. Es va esvanir. I va tocar la mateixa pedra freda de marbre que l’havia fet frissar tota una vida… I ja no va despertar més. Amb el dubte d’on havia trobat vida abans de la mort. Fotografia extreta de: llibres artesans (www.llibres-artesans.com)

Estoy aquí de paso, Yo soy un pasajero...

El dia que naixem comencem a morir.

Una veritat incòmoda, sentida en reiterades ocasions.

Som efímers. Imprescindibles. Vulnerables.

El drama del Japó ens ho fa avinent aquests dies.

Però una malaltia greu també.

I no en som prou conscients de les prioritats, fins que n'apareix una d'irrenunciable a combatre.

L'ataquem. Però no passa tot sovint.

Els nostres horitzons i metes són massa lluny.

L'ara no és prioritari.

Reptes a vegades inassolibles. Per excés de desig.

Ens entristim.

Quan nedo, tinc clar l'objectiu.

Però arribo al final i en cerco d'altres.

I no sóc conscient del plaer de cada braçada.

Del silenci.

De l'acolliment.

De l'esclat quan entra el braç a l'aigua. Quan es mouen els peus.

De la respiració que va, ara lenta ara ràpida.

De l'aigua que entra més enllà del llavi.

De la dificultat de les primeres braçades i de la dansa de cos i aigua, a les últimes.

Mullats.

Tornem a néixer. Però continuem sent fràgils.

Inconscients.

Arrisquem.

Fins que morim.

Quan el vel i la túnica negra donen seguretat

A Occident, un vel i una túnica negres incomoden i alguna cosa més. La societat intercultural cap a on caminem té encara moltes assignatures pendents, de fet estem a l'estadi de l'acceptació de les diferències. Després ja vindrà el mestissatge i l'enriquiment cultural i social compartit. Vagi per davant que no en justifico el seu ús però sí penso que s'ha de valorar en el seu context.

A l'Afganistan, un vel i una túnica negres donen seguretat. La periodista catalana Mònica Bernabé les usa a diari per viure amb "normalitat" en un país conflictiu, on ha fixat la seva residència. "Més enllà dels talibans" és el títol de la conferència que dilluns va pronunciar al Caixafòrum de Tarragona, en què va puntualitzar algunes informacions que ens arriben sovint esviaixades a través dels mitjans de comunicació. El vel no és el principal problema de les dones afganes, assegura. No ho ha estat mai. Ni tan sols d'aquelles que es revolten contra els talibans i que encapçalen manifestacions contra el Govern dels homes de la guerra. Tampoc és a l'agenda política de les diputades, que representen un 25% del Parlament afganès.

Les prioritats i preocupacions són altres, i ella ajuda a combatre-les. A les dones els violen sistemàticament els seus drets fonamentals. És tan greu que no puguin viure soles - ser independents, com es diu aquí- com que siguin obligades a casar-se per conveniència, per diners vaja. Han de patir, a més, uns serveis sanitaris pèssims en moments de vital importància com el part, i viuen en una situació d'extrema pobresa - com el conjunt de la població, està clar, en un país on la producció d'opi és la principal font de riquesa.

L'Afganistan encapçala el malaurat rànquing d'estadístiques de mortalitat que elabora anualment l' ONU, a conseqüència de la pobresa i la mortalitat infantil, al part. Es registren més morts derivades dels grans dèficits socials que dels conflictes bèl·lics existents, que no són per altra banda, pocs, ni hem de menystenir, està clar.

La inestabilitat política del país, la inoperativitat i corrupció del Govern, la mala gestió nord-americana de la guerra amb els talibans i la poca destressa de la comunitat internacional fan de l'Afganistan un país indesitjable on la petjada de la reconstrucció a càrrec de les ONG comença a visualitzar-se però tèbiament. A ulls dels mitjans de comunicació només és notícia quan el drama es fa encara més present. Mònica Bernabé és l'única periodista de l'Estat espanyol que hi treballa, al costat de colegues nord-americans i britànics, principalment.

No ho té fàcil en el dia a dia, però sobreviu i ho explica. I és lloable que ho faci perquè quan l'escoltes parla amb passió i amb ganes de canviar el món amb les seves cròniques, però sobretot de canviar la injusta vida de les dones afganes, que ja es revolten, però els falta conquerir les llibertats i els drets bàsics, més enllà de la túnica i el vel.

Del llimoner que no creix

És algun centímetre més rodona que una avellana - o millor dit, que una ametlla, perquè és allargada- però jo esperava que a aquestes alçades ja hagués assolit el tamany d'un ou. Res. Plantada en una torreta que no fa justícia a la seva elegància, resta impassible al combat diari del vent i la pluja, al vol ras dels coloms que busquen amagatall i en ocasions al raig de sol del migdia, persistent i encès, malgrat l' hivern.

No hi ha manera d,apreciar-hi canvis, de veure com se li estira la pell rugosa. Tímidament n'apareixen de noves, però són minúsculs embrions d'un color entre rosa i morat que despista. Ningú no diria que de grans seran ben grogues.

El frec a frec amb les fulles verdes deixa olor fresca però fugissera als dits. L'olor és nítida i evoca ràpid al gust àcid que li trobem en boca.

Però malgrat la bellesa de les fulles i del fruit amagat, no creix i una que la resegueix cada dia, és impacient. Rega amb la regularitat que li pertoca, perquè vol veure'l vestit. Compren que la natura és sàvia, que es pren el seu temps i, com a la vida mateixa, quan més ho desitges més lenta es fa l'espera. Té clar que seguirà sent constant i que més aviat que tard, percebrà canvis: el llimoner creixerà o morirà. Una no decideix el final, per molt que hi posi ganes i fe.