Un regal

Descobriràs en els 30 molts sentiments, emocions i sensacions noves, perquè a cada edat la vida es viu amb una intensitat diferent.

Espero que siguin totes bones i positives, t’ho mereixes més que ningú. I desitjo que les compartim, perquè com diu Miquel Martí i Pol, la nostra és








Una amistat compartida,
On és el principi?
On és el camí?
Ajuda’m, el vull seguir
Encara que no tingui fi.

Potser som com dos núvols
Que s’han creuat.
Lleugeres, fugaces,
Sense camí marcat.

(...)

Te n’has adonat?
La nostra amistat,
Tot just ha començat.

Contradiccions

La vida és plena de contradiccions. És un tòpic vell i gastat, ho reconec, però amaga una gran veritat. En veiem cada dia, però l'última que he sentit m'ha deixat tocada ...

La reducció de sinistralitat -que òbviament és una molt bona notícia tal i com estaven els últims anys de disparades les estadístiques de mortalitat a la carretera-, resulta que està alentint i/o retardant els transplantaments, una operació tan urgent com esperada per a qui li va la vida.

El cas és que menys accidents = menys gent jove que perd la vida a la carretera -sortosament !! perquè cada vida és un drama familiar i més encara quan qui es mor s'ha separat de fa poc de la L - i conseqüentment menys òrgans sans per poder salvar vides a homes i dones que 'malviuen' connectades a màquines de diàlisi - si esperen un ronyó- o bé a un aparell extern connectat permanentment al cos humà i que batega fora d'on ha de fer-ho -del qual en desconec el nom.

M'ha sorprès i m'ha preocupat aquesta contradicció humana, perquè l'espera d'un òrgan imagino que ha de ser agònica, pendent d'una trucada que no se sap mai si es produirà. Ja és prou difícil arribar a entendre que la pèrdua d'una vida en pot salvar una altra, perquè ara aquell qui espera ser transplantat hagi de maleir el seu pensament per haver desitjat una mort i tenir més probabilitat de seguir viu. Sona macabre, perquè l'egoisme arriba a tal punt que és èticament reprobable, però moralment comprensible.

El centre de Marràqueix

Djema el Fna és La Place, l'Square, la Plaça,... el centre multicultural on es fusionen necessitats , sentiments, i aromes de Marràqueix. És plena de vida, per les parades de queviures, pels espectacles de petit format, per la gent que hi transita... És un punt de trobada infalible al qual residents i visitants hi fan cap volgudament o no, després de perdre's pel laberint que és la ciutat en especial els 'zocos'.

Marràqueix és una ciutat encantadora, d'una bellesa ocre enyoradissa, té carisma especialment de nit, quan baixa la temperatura i s'encenen els llums que a través dels fanals i les làmpares de ferro forjat es trenquen en mil colors.

Una aproximació al viatge podria ser aquestahttp://www.tv3.cat/videos/574629. Però n'hi ha tantes com viatges es fan.

Reus Viu el Vi

Estic convençuda que les millors idees i els grans projectes no s'han parit -permeteu-me el col·loquialisme - en un despatx després d'hores de discussió, debat, i reflexions interminables, entre algun que altre badall o gest de cansament, i ànsia de treure pit.

Un cafè a primera hora del matí - o de la tarda, tant se val - entre bons amics pot ser l'origen d'una gran idea, com la fira Reus Viu el Vi. Així m'ho confessaven l'altre dia Josep Baiges i Isaac Albesa, grans professionals i bons amics, amb qui he tingut el gust de compartir professió. Em revelaven que l'un va proposar a l'altre que s'havia d'aprofitar el gran interès ciutadà que desperten els vins de les 5 DO del territori per promocionar-los. La comercialització és el gran repte del segle XXI. No s'ho van pensar gaire ni la Cambra de Comerç ni l'Ajuntament. Amb sensatesa i voluntat de fer país, plegats van posar fil a l'agulla i vet aquí el certamen.

La Plaça de la Llibertat és un bullici des d'ahir a la tarda. Un mosaic d'estands que deleiten amb els millors vins, els nostres : els de la DO Montsant, DOQ Priorat, DO Tarragona, DO Terra Alta i DO Conca de Barberà. El vi, aquest producte de la terra que aboca al misticisme, al romanticisme, i traspua lleugeresa, sensibilitat... ocupa un espai, la plaça de la Llibertat, que anys enrere, amb una enyorada fesomia més rural, inspirava el mateix. Quants records i quina il·lusió que el paisatge i el vi s'hagin fusionat, com a mínim, a la meva memòria.

Devoris Causa

Una nova vessant de la tendresa de les verdures la vaig descobrir ahir al vespre al nou espectacle d'Escarlata Circus als Jardins del Teatre Metropol. Devoris Causa és una mescla sentimental i histriònica d'esbergínies, pastanagues, espàrrecs, col i ceba. Verdures que donen vida a un personatge de circ que combina frescor, divertiment i fragilitat.

L'espectador de Devoris Causa té tanta empatia amb ell -o ella, perquè la col és femenina i és la part central del cos del personatge- que sense adonar-se'n, se la menja en un cucurutxo de paper que li ofereixen a l'inici de l'espectacle. Però això és al principi i sense saber de què es tracta...

Abans hem quedat meravellats pel moviment lent i delicat, el gest acompasat, les plomes de colors que l'adornen per transmetre això que és el circ - pur divertimento -, les veles i bengales que l'il·luminen sobre un taulell de cuina ara convertit en cabaret, després en trituradora. Mare meva quants ganivets, i a quina velocitat la destrueixen...

Tot això més la magistral interpretació i acompanyament de Bet Miralta i Jordi Aspa - vells coneguts per als reusencs a qui devem tot l'èxit del Trapezi - fa que l'espectacle de petit format, totament innovador i en una carpa de circ tan acollidora com ben decorada, esdevingui gran com qualsevol representació a la sala gran del TNC. I això que parlem de circ i no teatre, però Devoris Causa és una barreja de tot.

És diferent, és el circ del segle XXI. Pur sentimentalisme a base de verd. Un privilegi per a l'espectador que comença tip i a poc a poc se sent responsable de la carnisseria i la desaparició de la tendresa.

http://www.escarlata.com/

M'interessa

L'ànalisi de la victòria del Barça a la premsa catalana :

L'Avui socialitza l'èxit del Barça "Tots som campions "

La Vanguardia recull l'agraïment dels aficionats a l'equip "Un millón de gracias"

El País sense grans escarafalls apunta a la multitud "Una mara humana recibe a los tricampeones"

El Periódico fa triplet - ja porta dues portades magnífiques - i la d'avui revelant com Guardiola va encoratjar l'equip just abans de sortir al camp, a Roma, remata la bona feina dels últims dies "Els 7 minuts que van canviar la història del Barça" amb foto de Russell Crowe a Gladiator. La mescla Gladiator - Turandot va resultar un èxit; les noves estratègies futbolístiques han quedat ja al descobert

El gran 'pique' Almodóvar- El País :

A Almodóvar no li va agradar gens el tractament periodístic de la presentació a Cannes de "Los abrazos rotos " i en va fer un post al seu bloc. De fet la "mala premsa" a Cannes va ser la gota que va colmar el got, perquè el cronista d'El País ja havia posat un pèl " a parir " la pel·lícula durant l'estrena nacional. El País no va dissimular la incomoditat que el to del bloc d'Almodóvar havia creat a la redacció - especialment a la secció de cultura - i va treure l'artilleria en un article extens i en una nota de defensa del comitè de redacció que venia a dir que el cineasta no accepta crítiques - tot i q són lliures-, i que han estat extremadament generosos amb ell per la molta publicitat que li han fet sempre a les seves pel·lícules. Això entre algun q altre atac més. Avui , Almodóvar hi torna : http://www.pedroalmodovar.es/PAB_ES_12_T.asp

Geir Lundestad, director de l'Institut Nobel de la Pau d'Oslo

Va ser el convidat estrella a l'acte de presentació de la Fundació SER el SER, ahir al Monestir de Santes Creus, Aiguamúrcia. Un marc incomparable -aneu-hi ! els esgrafiats de la plaça ja estan acabats i són magnífics -. Allà que es respira pau , una conferència sobre la pau adquireix més sentit que a cap altre lloc. Realment interessant descobrir en paraules de Lundestad com ha evolucionat i s'ha ampliat el concepte, fins incloure en la llista dels Nobel l'IPCC , els estudiosos del canvi climàtic que auguren un futur desastrós per a molts ciutadans si no ens comprometem totes i tots en la defensa del planeta.

Penso que la cultura de la pau té encara un llarg camí a recórrer, no som tant lluny de la guerra civil espanyola i ja hem viscut a casa episodis dramàtics fruït de noves formes de terrorisme -l'11 M - i a nivell global ja es produeixen exilis a conseqüència dels efectes del canvi climàtic. Aquells qui treballen en la defensa dels drets humans - que són, per sort, molts i amb moltes derivacions - mereixen una distinció com la del Nobel que té una llarga i reconeguda trajectòria, que és exemple per a molts i dignifica cada cop a més.

Magnífica portada i editorial d'El Periódico

Avui és el gran dia. El dia marcat en vermell des que va començar la temporada, el dia en què es disputa el partit més esperat, el xoc més apassionant en molts anys, la final de la Champions entre el FC Barcelona i el Manchester United. La cita és a Roma, un escenari colossal que dóna encara més relleu a un partit que paralitzarà Barcelona, Catalunya i, per què no, el món sencer.El futbol s'ha convertit en el fenomen esportiu més mediàtic dels nostres dies. És un llenguatge --com va dir Pier Paolo Pasolini-- que combina la prosa de la combinació i l'estratègia amb l'esclat poètic del gol. És un espai comú en què es troben sensibilitats diferents i diverses cultures unides per l'equació de dues porteries i una pilota. Ho va dir un altre famós escriptor, que també va ser porter, el premi Nobel Albert Camus: "Tot el que sé sobre la condició humana ho vaig aprendre gràcies al futbol". I encara més. Aquesta vegada és una de les agudes reflexions del mític Bill Shakly, que va ser mànager del Liverpool: "Em pregunten si el futbol és una qüestió de vida o mort. No és així: és molt més important que tot això".El futbol és molt més i moltíssim menys que la vida. Aquí resideix el seu encant. Sense deixar de ser un joc, genera passions universals que ens transporten més enllà de la quotidianitat. Sense deixar de ser un atzar, les seves lleis --interpretades per excelsos executants-- generen una cosa molt semblant a la bellesa harmònica. I, al final, el que ens meravella, allò que ens sedueix, és que no deixa de ser, el futbol, aquell joc, aquell atzar que, sent nens, ens va captivar.Amb el futbol juguem a crear bellesa i aspirem que sigui immarcescible. Per això, el futbol també és memòria. En un partit com el d'avui, se senten les veus de l'Hongria de Puskas, Czibor i Kocsis; del Brasil de Pelé i Rivelino; del Torino de Mazzola perdut a la muntanya Superga; de tots els Barça llegendaris (amb Samitier, Kubala i Cruyff), del també llegendari Manchester de Bobby Charlton. Hi són tots --i molts més: Di Stefano, Maradona...-- per assistir al moment epifànic, a l'instant just en què el Déu del futbol decideixi estendre la mà per infondre la gràcia del joc al nou Adam del paradís de la pilota, a aquest Barça de Pep Guardiola cridat a les portes de la glòria.La interpretació que avui publica EL PERIÓDICO a la portada ens trasllada a la capella Sixtina, al fresc de La creació d'Adam, de Miquel Àngel Buonarroti. Per diverses raons. Aquesta és la sisena final de la màxima competició continental que disputa el Barça, i ho fa en un any que serà recordat com el dels sis gols al Santiago Bernabéu. I també perquè en aquesta capella, tan pròxima a l'Stadio Olimpico, es representa el moment sublim, únic, en què el verb transmet els seus dons a l'home. El Déu del futbol, en el nostre cas, s'acosta i insufla la màgia al Pep i al seu equip. És un instant gloriós, adàmic, primigeni. El viurem amb inusitada alegria, amb molta expectació, amb civilitat i amb els nervis a flor de pell. També amb la convicció que, passi el que passi aquesta nit, ja ha nascut --neix avui a Roma-- aquell que ens ve a descobrir les raons fonamentals d'aquest esport. Un Barça que ens transmet plaer, ens dóna consol i ens omple de vida.