Nasser

Hi ha històries que commouen i persones que són realment d'admirar. De Vallmoll , avui, me n'he endut una.

He quedat captivada pel petit Nasser. Magribí de 18 mesos, somriure fàcil i mirada produnda, pell bruna i poques paraules. És fill adoptiu, el setè d'una parella de mitjana edat del poble que no escatimava en carícies i gestos d'afecte. La vida ha fet que no tinguin fills biològics he intuït, però d'adoptius 7, de moment. L'adopció però és temporal fins que els pares biològics els reclamen o bé estan preparats per assumir la tutela del nen. En Nasser aviat tornarà amb la seva mare, ara que ha complert els 18 anys, i també amb la seva àvia, de només 33 !!!

Els pares adoptius temen que arribi el dramàtic dia D, però es mostren profundament satisfets d'haver donat a en Nasser més d'un any i mig de felicitat, a Vallmoll. En aquest petit poble de l'Alt Camp ha viscut des de la primera setmana de vida, hi va arribar al poc de néixer, directe del bressol de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona.

A en Nasser l'he vist feliç, i el sentit comú em diu que millor que on és ara no ho serà enlloc. Però la llei - l'escrita - l'obliga a tornar amb la mare biològica, i els pares adoptius s'han de consolar amb el record d'haver-lo fet créixer sense esperar res a canvi a partir del moment que el retornaran. M'admira aquesta parella que passarà en breu pel drama de perdre un fill sense saber si mai m'és el tornarà a veure. Què els empeny a ser tan feliços per poc de temps, sabent que ho perdran tot després ? Deu ser quelcom molt fort que no puc entendre, però que admiro profundament.

Amb persones com ells, la vida és molt més bella.