viernes, 29 de enero de 2010

Ferran Adrià

Ferran Adrià és un geni. No descobreixo la sopa d'all, sinó que més aviat em repeteixo. Tampoc he tingut ocasió de tastar el seu art culinari -però me'n moro de ganes i ara se'm complica la cosa amb l'anunci del tancament-, de manera que no m'ha guanyat per l'estòmac, sinó per la paraula, l'escrita. Em va deixar estratosfèricament glaçada la claredat i la visió de futur d'aquest senyor que fa pinta d'haver-s'ho guanyat a base de feina, feina i més feina.

Llegint l'entrevista que li fan a El Periódico aquesta setmana un pot entendre que l'èxit arriba als qui s'ho mereixen i a més són intel·ligents. Ningú no hauria vaticinat mai que la deconstrucció gastronòmica arribaria a la portada del Financial Times. Però amb Ferran Adrià el miracle es fa realitat.

El cas és que de l'entrevista em va sorprendre pràcticament tot, però en particular aquesta capacitat de Ferran Adrià de diferenciar-se de la resta, en les receptes culinàries per descomptat, però també en l'actitud i en els valors amb què embolcalla la professió. Posar passió a les coses és garantia de triomf, també. Diu que quan el Bulli reobri, el 2012, ja no serà un restaurant, sinó un espai que improvisarà el tipus de visita, la carta de plats, que tindrà un fort compromís social i de divulgació gastronòmica, i el que més m'agrada: que no patirà cap trauma per perdre les "michelin".

Penso que Adrià està molt per sobre de les etiquetes i dels convencionalismes. Ho ha demostrat sempre i ara més que mai que posa un punt i a part en la història del restaurant. Com si no ho hagués fet fins ara, el Bulli vol reinventar-se encara més, per adaptar-se a les noves demandes, a les expectatives de les noves generacions, que no ens enganyem, seran diferents. Les d'aquells que hem somiat en dinar-hi i les d'aquells que hi han dinat, i han somiat a l'hora.

martes, 5 de enero de 2010

L'aquí i l'ara

L'inici de l'any o la fi de l'anterior - segons ho mirem- és moment obligat de passar balanç, esmenar errors, reflexionar i fer nous propòsits.

Els balanços acostumen a tenir poc d'objectius perquè el que més ens pesa - bo o dolent - és allò que més a prop tenim en el temps o allò que la memòria encara aguarda amb amargor o dolçor. Els propòsits són sovint descafeïnats perquè ni són nous ni els acomplirem amb èxit si no ho hem fet ja abans, durant els 365 dies de l'any anterior.

Però posar-se metes i tenir en cartera nous reptes i projectes és la gràcia de la vida. Si no vivim il·lusionats en allò que ha de venir no vivim, o sí ? Perquè allò que realment importa és l'aquí i l'ara, viure'l apassionadament, però sovint ho oblidem.

Aquests dies que tots estem més tendres i dolços - serà per l'excés de sucre - i que fem volar la imaginació sense treva, sovint donem voltes a allò que voldríem i que encara no tenim. I oblidem que tenim el que tenim. Martí i Pol afegiria "Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca , i un minúscul territori per viure-la". I ja és molt. I no sabem la gran sort que tenim: salut per viure i llibertat per poder decidir.

I penso que som poc solidaris perquè ho obviem inconscientment a diari. Hem oblidat amb una rapidesa que fa por que hi ha tres cooperants segrestats a Mauritània i un director de Greenpeace injustament empresonat per manifestar-se a Copenhaguen i milers de persones que passen gana, i milers de refugiats, d'exiliats... De persones que amb prou feines poden viure l'ara, que estan privats de llibertat, que no poden decidir per ells mateixos.

La vida és plena d'injustícies, quin gran tòpic. El meu propòsit pel 2010 és que desapareguin i en el balanç de 2009, em pesa enormement un judici que tinc pendent. Bé, que té pendent un xinès boig que em va embestir a l'autopista a mi i a 10 conductors més, sortosament amb conseqüències greus però només amb danys materials: 2.000 euros de reparació del vehicle. Ja hi tornem, els diners, el materialisme... I l'aquí i l'ara ? Els valors que ens conjurem a prioritzar?