martes, 8 de diciembre de 2009

No hi ha motius

Ni l'escrit que els fills han fet arribar a Aminetu Haidar l'han fet desistir d'una protesta tan lícita com arriscada. Posar en joc la vida i no atendre el crit desesperat dels fills diu molt de l'activisme d'aquesta ciutadana saharauí a qui han vulnerat els drets fonamentals, justament aquells qui els han de garantir, els membres del Govern de Rabat.


Només des de la intuició puc mig endevinar el combat moral que assalta Haidar aquests dies: amb els seus fills apel·lant a la consciència de tots i reclamant-la de nou a casa, per una banda, i les seves conviccions, per l'altra. Confio que la debilitat física - apreciable lamentablement a la televisió - no hagi restat ni intel·ligència ni fermesa en la seva lluita. Segur que no, perquè es manté inamobible en la decisió presa. La seva és una protesta amb fonament, i no hi ha motius per tenir-la retinguda i no deixar-la tornar a casa.


Esperem que l'escrit dels fills d'Aminetu remogui la consciència d'aquells qui encara no s'han sentit al·ludits. Va per ells també, no només per als ciutadans i ciutadanes que ens commou la seva lluita. No sé on deuen tenir la sensibilitat alguns que han estat escollits per representar el poble i assegurar els seus drets. Que siguin prou valents per admetre que aquest combat humà no el poden guanyar. Que no hi vegin activisme polític, sinó necessitat humana en la petició de Haidar.


Si mor, com ha sentenciat el Nobel José Saramago "serem moralment més pobres".

martes, 1 de diciembre de 2009

Allà on Picasso ho va aprendre tot

Fa uns dies que vaig tornar de París amb les ganes de visitar el Museu Picasso. Em diran egoïsta perquè la cultura és inabastable a la capital francesa, però ni el Museu d'Orsay ni el Louvre em venien tan de gust, tot i que el primer em va fascinar, tant per l'antiga estació que l'acull com per la interminable llista de quadres impressionistes que són una meravella per als sentits i en particular un festival per a la vista.

El cas és que a la porta del Picasso, en ple barri de Marais, un trist paper a màquina traduït a l'anglès ni tan sols emanava disculpes pel tancament temporal. Suposo que el museu està immers en una profunda reforma perquè fins el 2012 si no recordo malament no reobrirà les seves portes. Em va indignar profundament no poder veure algunes de les pintures més emblemàtiques de Picasso i ràpidament em va assaltar no només la vena catalanista sinó el dubte innocent de si és viable traslladar part de l'obra -temporalment...- a Barcelona. Entenc que operativament és complicat i des del punt de vista polític difícilment justificable, però per nosaltres, els catalans, seria fantàstic rebre temporalment les pintures parisenques de Picasso, algunes d'elles les que el vinculen més estretament a Horta de Sant Joan, com aquesta que il·lustra el text: La Fàbrica, però també és a París La Bassa.

Deia Picasso "tot el que sé ho he après a Horta". Nosaltres sabem d'ell el que ens han explicat a l'escola, el que hem llegit als llibres, el que podem veure al Centre Picasso d'Horta o al Museu Picasso de Barcelona - que és un excel·lent centre de producció cultural perquè recupera fons tan interessants com desconeguts, un exemple són les estamples japoneses que s'exposen aquests dies - però en voldríem més... A Màlaga lògicament, però també a París i a Nova York es promociona la seva vasta obra pictòrica. Això és el que té ser un artista universal, però ara que catalans i madrilenys ens disputem el fons del fotògraf Centelles, m'assalta el dubte novament de si l'autor o millor , la seva obra, s'ha de quedar al país d'origen o ha de marxar fora per promocionar-se.
Jo apostaria per la primera però està clar que no sempre ha estat així i que l'art és universal. I com va dir Víctor Hugo abans de morir "estimar és actuar" per tant si estimem la cultura estem obligats a moure'ns per trobar-la.