La Dolce Vita

Llegeixo a la contra d'El País de dissabte "La crisis golpea a quines no la causaron". Ho afirma Helen Clarck, directora dels Programes per al Desenvolupament de Nacions Unides. Totalment d'acord, com allò que algun erudit ha popularitzat sobre la crisi actual, que representa "la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues".

M'agrada el que llegeixo però em sobra el dinar d'arròs de llamàntol que periodista, entrevistada i acompanyant comparteixen perquè com tantes altres coses, menjar han de menjar, però èticament el preu és reprobable. Parlar de la gana al món i de com les diferències s'han accentuat en els últims anys i de com el món subdesenvolupat és el primer que està patint els efectes del canvi climàtic -ja hi ha refugiats pel clima!! - no pot provocar una bona digestió tot i la suculència del plat.

I avui he visitat l'exposició World Press Photo 2009 al CCCB. Per descomptat que m'han fascinat les imatges però m'ha disgustat 'disfrutar ' amb captures que immortalitzen moments tràgics com guerres i desastres naturals. Valorem tant o més que el contingut de la fotografia, l,habilitat del fotògraf per retratar expressions, gestos, situacions límit que presuposem però que no estan al nostre abast. És una feina arriscada la seva i emocionalment dura, però necessària per conscienciar a tothom que el nostre món té una part molt fosca .

Però l'estranya condició humana fa que recuperem ràpidament el sentit de la 'dolce vita'. Oblidem amb facilitat les misèries. Potser perquè no ens fan feliços i el que necessitem són motivacions, il·lusions, somnis. Possiblement per això l'inconscient m'ha fet triar una fotografia de passarel·la per resumir la World Press Photo per bé que m'assalten a cada moment les dels conflictes armats, la injustícia, la intolerància... Deia Nietzsche que el món real és molt més petit que el món de la imaginació.

Confiança

Hi ha dies que no comencen amb grans expectatives i acaben cobrint-se amb escreix. M'ha passat avui. Arribo a casa d'una conferència a Alforja amb motiu dels 30 anys d'ajuntaments democràtics. Quan agafava el camí per tornar a Reus he rebut un mail que res té a veure amb l'acte i que m'ha emocionat sobtadament. No era sentimental. El cas és que no l'esperava i m'ha fet pensar que sempre hi ha algú que pensa en tu i mai ho endevinaries. Gràcies per la recomanació, la tindré a bé aquests dies.

El cas és que torno d'Alforja i puc dir allò que avui aniré a dormir sabent unes quantes coses més. En primer lloc vull donar fe que hi ha regidors - polítics- que treballen incansablement i desinteressadament per fer bé -molt bé - les coses, tot i la crisi i les seves derivades com la manca de recursos econòmics als ajuntaments, i els darrers episodis de corrupció coneguts que han afegit més tones de descrèdit i desprestigi a la política. N'hi ha que hi dediquen tantes hores - físiques i mentals - que per això només ja se'ls hauria d'aplaudir a cada gest i/o idea. I no reben res a canvi, l'únic que els omple les butxaques és la satisfacció de veure com el ciutadà té nous i millors serveis al seu abast. Però a banda de ser grans polítics (i gestors ) que viuen en l'anonimat -això és també un altre mèrit - són persones excel·lents que regalen un tracte immillorable a algú com jo a qui no coneixen pràcticament de res i que conviden a assistir a una conferència.

Capítol a banda mereix la intervenció del conferenciant. Andreu Mayayo ha glossat en un to volgudament informal els últims 30 anys d'història i el paper del municipalisme democràtic, que ha estat cabdal per assolir les quotes de desenvolupament i benestar que tenim al país i a cada poble i ciutat de Catalunya. Entre anècdotes sucoses i una memòria prodigiosa, ha recordat com els primers alcaldes de la democràcia van ser principalment homes, joves de 20 a 30 anys, de professió pagesa, i amb un denominador comú: la il·lusió. Mayayo pronostica que serà difícil de trobar en endavant aquesta esperança d'ara fa 30 anys perquè la precarietat econòmica dels ajuntaments i la corrupció ens distancien de la política. Però caldrà veure-ho, perquè em resisteixo a creure que hi ha poques Núria Parlon. Ella simbolitza millor que ningú aquests dies la regeneració política a Santa Coloma, un municipi tacat per la corrupció que no ho tindrà fàcil per rentar-se la cara. Però si aplica esforç, treball, dedicació i constància se'n sortirà segur, com ho van fer els primers alcaldes de la democràcia quan tot estava per fer "i tot era possible" remataria Martí i Pol. Coincideixo amb l'erudit Andreu Mayayo en què venen uns temps difícils, per als ajuntaments -perquè el finançament obligarà a redimensionar serveis i projectes-, per als polítics -perquè no tots són iguals i cal fer-ho visible -, però també per al conjunt dels ciutadans que ens qüestionem no l'estat democràtic sinó el seu funcionament.

Si pensem que ningú ens representa, no anem enlloc. Hem de superar com sigui aquesta etapa de desafecció i creure que un món millor i més just és possible. Ningú no ens pot demanar la confiança, però s'ha d'acabar recuperant. És cosa de tots. Ja sigui a través d'una una nova llei electoral o la millora del finançament municipal o la intolerància a la impunitat o la justa aplicació dels conceptes legalitat-moralitat, ja sigui una cosa o l'altra, la política ha d'acabar per guanyar el valor perdut. En aquests temps de pessimisme, no va malament tornar a Sèneca i recordar que "quan el sol s'eclipsa per desaparèixer es veu millor la seva grandesa".

La força és a l'esperit

La lluita per la igualtat home-dona ve de lluny però mai com ara la societat ha pres consciència dels reptes i de les oportunitats que porta afegides, de la mateixa manera que lamentem dels costos de no haver tingut prou en compte el paper determinant de la dona. Vivim en un món pensat per als homes, però cada cop menys. Continua sent això sí una utopia conciliar vida personal i laboral sense perdre l'ànim o caure en la desesperació i la histèria. Hem de treballar per aconseguir visualitzar els nostres actius - i el sisè sentit- i tenim les eines per fer-ho. Les noves tecnologies són , per exemple, una escletxa per fer-nos visibles i ens faciliten una àmplia projecció. El camí és llarg, però des de l'optimisme de la voluntat és fàcil veure-hi la llum, al final.

Reprodueixo a continuació les paraules que va pronunciar Josep Maria Solanes, director dels serveis territorials de Treball al Camp de Tarragona, per donar la benvinguda a les assistents a la sessió Àgora per a directives. Em sembla que és molt encertat el retrat del món poc igualitari en què vivim i evident la discriminació. Si ho llegiu veureu allà on som i els reptes que tenim per endavant. Amb la força de l'esperit ho aconseguirem !

El juny del 2007, la Directora General Sra. Berbel va dir, quan es va crear l’Àgora per a directives, que:

Les dones directives i emprenedores estan jugant un paper fonamental en la construcció del nostre país, d’un país modern i igualitari, i des del Departament de Treball pensem que és urgent posar-ho de relleu i donar-los-hi el reconeixement que es mereixen.

Aquest és un dels motius principals de la creació de ”Àgora per a directives”. Destacar el rol imprescindible que estan desenvolupant les dones a la nostra societat.

Aquest projecte continua endavant perquè encara s’han de produir molts avanços i per això tenim molta feina a fer.

Dades com que les dones guanyen un 17,4% menys que els homes a la Unió Europea, segons un estudi de l’Executiu Comunitari i que a la meitat dels casos, la diferencia es una discriminació directa, i que a Espanya, la diferència de salaris és encara superior, amb un 17,6% menys de mitjana, ens encoratja a seguir treballant.

Segons va dir el Comissari Europeu de Treball i Afers Socials, Vladimir Spidla "Es registren diferències a tots els països de la UE i no podem tolerar una situació en la qual les dones de la Unió Europea guanyen menys que els homes màxim si tenim en compte que el 60% dels llicenciats universitaris són dones. Necessitem una força de treball qualificada", va recordar. I va agregar que "les empreses han de treure les conseqüències d’això".

El Govern de la Generalitat, a traves del Departament de Treball esta combatin aquesta discriminació lluitant contra "la segregació laboral" de les dones i promocionant-les per a ocupar "llocs de responsabilitat" a les empreses, sobretot en temps de crisis, perquè la dona no pot ser una variable d’ajustament a la crisi.

El Departament de Treball de la Generalitat ha publicat l’anuari Dona i treball relatiu a l’any 2007. Aquest estudi va començar a elaborar-se a l’any 2005 i analitza mitjançant dades

estadístiques la situació laboral en què es troben les dones a Catalunya.

Segons les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) que mesuren la població en relació a l’activitat, la població potencialment activa a Catalunya, és a dir, aquella que té 16 anys o més, era de 6.049.100 persones, de les quals 3.070.800 eren dones, en el 2007. D’aquestes, 1.641.100 eren actives i estaven repartides entre 1.510.100 ocupades i 130.900 aturades. Les 1.429.800 restants van ser considerades inactives. Per tant, el 49,2% de les dones potencialment actives tenien una feina assalariada o eren empresàries en el 2007, mentre que el 4,3% estava a l’atur i que el 46,6% eren inactives. Les xifres representen una novetat, ja que s’ha trencat la tendència a la inactivitat laboral entre la majoria de les dones adultes Tot i això, aquesta població potencialment activa femenina a penes ha crescut un 1,9%, 56.500 dones, en relació al 2006.

Ara bé, si comparem la situació de les dones amb la dels homes, s’observa que els homes segueixen protagonitzant l’activitat i l’ocupació, mentre que les dones són majoria a l’atur i a la inactivitat. En aquest sentit, les dones representen només el 43,2% de la població activa i el 42,6% de la població ocupada, però, en canvi, el 52,0% de la població aturada i el 63,5% de la població inactiva. Es tracta d’unes dades que han variat poc des de 2006, cosa que posa de manifest que les desigualtats de gènere en el mercat de treball continuen vigents, tant a Catalunya com a Espanya o a Europa.

No obstant això, Catalunya presenta els nivells més elevats d’ocupació femenina, en comparació amb Espanya i Europa, pel que fa al col·lectiu de 16 a 64 anys. Ara bé, tot i l’optimisme d’aquestes dades, segueix quedant pendent el repte de l’atur femení. La taxa d’atur femení a Catalunya roman en el 8 %, molt per sobre de la taxa d’atur masculí, que és del 5,6%. A Espanya, la taxa d’atur femenina és més força més elevada, mentre que a Europa, la taxa d’atur femení és inferior a la catalana i a l’espanyola, situant-se en el 7,7%, per sota del 8% de Catalunya.

En èpoques de crisis econòmiques, com l’actual, conceptes com la igualtat d’oportunitats, economia social o responsabilitat social empresarial tendeixen a quedar relegats.
En aquest sentit s’ha d’assenyalar que la igualtat d’oportunitats entre homes i dones comporta majors nivells de cohesió social, de productivitat empresarial, de salut laboral i de qualitat de vida.

Sembla clar, per tant, que les polítiques socials i les econòmiques poden i tenen el deure de reforçar-se mútuament. De fet, hi cap afirmar que les polítiques socials i econòmiques es retroalimenten les unes a les altres. Aquesta és la causa de que els progressos en aconseguir la igualtat entre dones i homes hagin conduit a una extensió dels drets per als dos sexes, en definitiva a un major aprofitament del talent femení i una millora substancial en la cohesió social.

El Sr. Alfons Cornella, diu que les dones estan “Superformades, però subutilitzades”, frase que resumeix el malbaratament del talent femení en la gran empresa catalana.

Només el 8,8% dels càrrecs decisius estan ocupats per dones, una infraocupació que “ni el país ni la societat es poden permetre”. Sobradament preparades – ja hem dit que el 60% de les persones amb estudis superiors són dones-, però marcades pel “llast” de la maternitat.
Les empreses no treuen suc laboral a les dones més qualificades. No se les valora pels resultats, sinó per motius com “l’aparença”, com passa moltes vegades en el model masculí, lamenta Cornella. I tot aquest desaprofitament acaba costant a Catalunya el 0,5% del seu producte nacional brut, uns 1.000 milions d’euros anuals.

No es tracta d’una qüestió de quotes de gènere, sinó de negocis, però la tradicional estructura social pesa. El 52% de les dones “molt qualificades” deixa de treballar entre els 30 i 35 anys. No únicament pel desig de ser mares, sinó perquè busquen una feina millor que les permeti un major control de la seva vida i només el 40% d’elles torna a ocupar un lloc de treball a temps complet.

I això es una llàstima perquè les dones “lideren d’una manera més participativa”, “utilitzen de forma natural el lideratge transformacional que recalca la feina en equip, la cooperació, el networking i el suport interpersonal”.

Davant d’aquests prejudicis de les empreses vers la maternitat, hi ha estudis que demostren que després de ser mares, les dones incorporen noves habilitats funcionals, milloren la seva capacitat d’aprenentatge i la seva resistència a l’estrès, però encara avui, entre dos currículums iguals en els quals l’única diferència és tenir fills, el 70% de les empreses contracten les que no els tenen.

És per això per lo que tenim que continuar treballant amb accions com las que avui presentem que no es mes que una parta de la tasca que amb aquest sentit esta portant endavant el Govern de Catalunya a traves del Departament de Treball i de la Direcció General de Igualtat d’Oportunitats en el Treball.

Moltes gràcies a tots i a totes i que la jornada d’avui ens permeti continuar avançant en el bon camí.

Mai la bellesa no es resol en moviment...

...ni el desig, en ganyotes i aldarulls. MIQUEL MARTÍ I POL

Perquè la bellesa s'amaga en les petites coses, en el gest sincer, en la modèstia, en les persones humils, en la innocència, en la generositat i humanitat d'un posat, en cada racó del planeta, per molt amagat i per poc reconegut que sigui... També a Burkina Faso on viu aquesta nena, protagonista d'una magnífica fotografia.

Vivir adrede com diu Benedetti

Han tocat les vuit del vespre enming d'un silenci sepulcral que han trencat forts aplaudiments de ràbia i enuig. En una nit d'octubre molestament calurosa, plena a vessar, la Plaça de l'Església de Vila-seca ha acomiadat sentidament una veïna assassinada pel seu home. Aquest matí he conegut també la mort per malaltia de la mare del David, un amic de la universitat. Li he trucat i no trobava paraules de consol; les pèrdues inesperades et dobleguen l'ànima. És difícil sortir-se'n, però és qüestió de temps i voluntat, li he dit, i d'envoltar-se d'amics i deixar-se estimar en el sentit més ampli de la paraula.

Quanta injustícia en les dues morts, com en totes, sí, però en aquestes més perquè si la primera és repugnant : un covard que ha acabat amb la vida d'algú que no li pertany, la segona és tan o més greu fruït d'un diagnòstic mèdic poc acurat. Hem de viure entusiastament el que tenim per endavant, he pensat avui. Que no sabem si són minuts, hores, dies, anys... "Vivir adrede " de Mario Benedetti és un títol encertat per aplicar-lo a diari. I té passatges que no hauríem d'oblidar mai: "El mundo pasa sin interrupciones, con paisajes que llenan el contorno, alarmas con abismos, glorias inaccesibles, perdones que no pedimos y alborotos en la conciencia cerrada con candado. Hasta que en una noche inesperada, los párpados sucumben y ya no se levantan".

Al meu amic David li he dit que sigui fort i valent perquè el necessitem. Li he recomanat la lectura de "Lletra a Dolors" de Miquel Martí i Pol. L'haurà llegit mil cops però sé que aquest tindrà un sentit demoledor i d'ànim alhora: "...l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida i acréixer l'esperança i la bellesa (...) No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-se absent per sempre".

Prou de mort injustes i innecessàries. Que arribin quan toquin però sense trencar els drets de les persones.

El plaer de les petites coses

Veremar no és una feina fàcil. Començo amb aquesta afirmació rotunda perquè no m'agradaria que es malinterpretés el sentit d'aquest post. Treballar la terra és dur i encara més viure d'ella, especialment en els temps que corren i quan el benefici va directe a la butxaca de les grans distribuidores, mentre qui sua la camisa i es desviu per la terra no veu ni un ral. Prova d'això és que pocs pagesos s'hi dediquen a temps complert i la incorporació de joves al món rural és minsa. I això que ara apreciem - i cada vegada més - els productes del territori i amb les DO i les IGP hem fet un salt important en la promoció, però fa falta que la comercialització sigui més potent i que traspassi fronteres.

Bé, el meu post anava per un altre camí... Dissabte vam visitar la finca dels Cots. El merlot era a punt de maduració i frissàvem per recollir-lo. Ens van preparar dues tires i poca broma vam portar més de 1.000 quilos a la cooperativa de Falset. Els ceps ens van fer suar però va ser una satisfacció: el plaer de les petites coses.

Per mi va ser un matí de 'treball' deliciós. Els sentits estaven més desperts que mai i no sabria dir si primer va ser l'olfacte, o la vista, o el gust... perquè tots m'assaltaven a cada instant. Però el cas és que ho vam disfrutar, com poques coses en els últims temps, amb el permís de Santa Tecla i la festa de la revetlla.

I va ser un gran matí que va acabar amb un gran dinar durant el qual vam recuperar una altra tradició: La de fer l'all-i-oli a mà. I mentre remenava amb el morter, recordàvem el valor que donem - i cada vegada més - als orígens, a les coses fetes a mà, als productes naturals. L'havíem volgut disfressar aquest món nostre, durant els últims anys, perquè així semblava més perfecte, però hi hem tornat perquè el que interessa és el fons i no allò que hi anem posant a sobre.

Van Dongen i Robert Capa, un descobriment i una reconfirmació

Descobreixo Kees Van Dongen a l'exposició temporal del Museu Picasso. La pintura de l'holandès nascut a Rotterdam retrata fidelment i sense escrúpols la vida social de l'alta burgesia de principis de segle XX. Llums i ombres d'homes i dones es fonen en el pinzell fauvista de Van Dongen de qui sorprèn la doble línia de tinta negra amb què voreja les figures. El resultat són quadres molt suggerents i així que passen els anys, més coloristes i vius. Il·lustren escenes amables però també dramàtiques, a "La dona que beu absenta" queda clarament reflectit. En aquest bocí de quadre que il·lustra el post - un dels 6 que el formen-, el tachisme és la tècnica predominant. Tachisme no és altra cosa que el nom que rep la pintura gruixuda sobre el llenç, com un estocat a la paret de casa. Res a veure amb la política de la Tatcher... A l'exposició, m'assabento que Van Dongen i Picasso són cohetanis i a París es forja la seva amistat. Les seves obres es retroalimenten i Fernanda, dona de Picasso, serà musa d'alguns dels quadres de Van Dongen.

Al MNAC em retrobo amb Robert Capa i reconfirmo l'excel·lent treball fotogràfic en diferents escenaris de guerra. Em sorprenen tant les fotografies com la frase de Capa que recull un dels textos de la mostra: "El desig més fervent del fotògraf de guerra és l,atur". M'impressiona el realisme de les fotografies fins i tot la del milicià abatut per un tret a la serra cordovesa, que està en dubte perquè podria ser figurada. Les imatges són totes colpidores: la guerra civil al Segre, el conflicte sinojaponès, Normandia, i Leipzig a la segona guerra mundial. En aquest darrer episodi de guerra és on hi ha la més ennuegadora de les fotografies, la d'un soldat nordamericà mort per una bala al cap: tres flashos , tres imatges , una taca de sang que s'estèn al terra i s'allarga sense aturar-se... M'admira la capacitat de treball de Capa, per datar cada fotografia, per escriure notes periodístiques de cada escena fotografiada, per les pèssimes condicions de treball i sobretot perquè aquestes no van ser impediment per obtenir un excel·lent producte. Per reflexionar-hi hores i hores... Sobre la necessitat de pau i sobre els valors com l'esforç, la dedicació i la perseverança.