martes, 8 de diciembre de 2009

No hi ha motius

Ni l'escrit que els fills han fet arribar a Aminetu Haidar l'han fet desistir d'una protesta tan lícita com arriscada. Posar en joc la vida i no atendre el crit desesperat dels fills diu molt de l'activisme d'aquesta ciutadana saharauí a qui han vulnerat els drets fonamentals, justament aquells qui els han de garantir, els membres del Govern de Rabat.


Només des de la intuició puc mig endevinar el combat moral que assalta Haidar aquests dies: amb els seus fills apel·lant a la consciència de tots i reclamant-la de nou a casa, per una banda, i les seves conviccions, per l'altra. Confio que la debilitat física - apreciable lamentablement a la televisió - no hagi restat ni intel·ligència ni fermesa en la seva lluita. Segur que no, perquè es manté inamobible en la decisió presa. La seva és una protesta amb fonament, i no hi ha motius per tenir-la retinguda i no deixar-la tornar a casa.


Esperem que l'escrit dels fills d'Aminetu remogui la consciència d'aquells qui encara no s'han sentit al·ludits. Va per ells també, no només per als ciutadans i ciutadanes que ens commou la seva lluita. No sé on deuen tenir la sensibilitat alguns que han estat escollits per representar el poble i assegurar els seus drets. Que siguin prou valents per admetre que aquest combat humà no el poden guanyar. Que no hi vegin activisme polític, sinó necessitat humana en la petició de Haidar.


Si mor, com ha sentenciat el Nobel José Saramago "serem moralment més pobres".

martes, 1 de diciembre de 2009

Allà on Picasso ho va aprendre tot

Fa uns dies que vaig tornar de París amb les ganes de visitar el Museu Picasso. Em diran egoïsta perquè la cultura és inabastable a la capital francesa, però ni el Museu d'Orsay ni el Louvre em venien tan de gust, tot i que el primer em va fascinar, tant per l'antiga estació que l'acull com per la interminable llista de quadres impressionistes que són una meravella per als sentits i en particular un festival per a la vista.

El cas és que a la porta del Picasso, en ple barri de Marais, un trist paper a màquina traduït a l'anglès ni tan sols emanava disculpes pel tancament temporal. Suposo que el museu està immers en una profunda reforma perquè fins el 2012 si no recordo malament no reobrirà les seves portes. Em va indignar profundament no poder veure algunes de les pintures més emblemàtiques de Picasso i ràpidament em va assaltar no només la vena catalanista sinó el dubte innocent de si és viable traslladar part de l'obra -temporalment...- a Barcelona. Entenc que operativament és complicat i des del punt de vista polític difícilment justificable, però per nosaltres, els catalans, seria fantàstic rebre temporalment les pintures parisenques de Picasso, algunes d'elles les que el vinculen més estretament a Horta de Sant Joan, com aquesta que il·lustra el text: La Fàbrica, però també és a París La Bassa.

Deia Picasso "tot el que sé ho he après a Horta". Nosaltres sabem d'ell el que ens han explicat a l'escola, el que hem llegit als llibres, el que podem veure al Centre Picasso d'Horta o al Museu Picasso de Barcelona - que és un excel·lent centre de producció cultural perquè recupera fons tan interessants com desconeguts, un exemple són les estamples japoneses que s'exposen aquests dies - però en voldríem més... A Màlaga lògicament, però també a París i a Nova York es promociona la seva vasta obra pictòrica. Això és el que té ser un artista universal, però ara que catalans i madrilenys ens disputem el fons del fotògraf Centelles, m'assalta el dubte novament de si l'autor o millor , la seva obra, s'ha de quedar al país d'origen o ha de marxar fora per promocionar-se.
Jo apostaria per la primera però està clar que no sempre ha estat així i que l'art és universal. I com va dir Víctor Hugo abans de morir "estimar és actuar" per tant si estimem la cultura estem obligats a moure'ns per trobar-la.

sábado, 21 de noviembre de 2009

La Dolce Vita

Llegeixo a la contra d'El País de dissabte "La crisis golpea a quines no la causaron". Ho afirma Helen Clarck, directora dels Programes per al Desenvolupament de Nacions Unides. Totalment d'acord, com allò que algun erudit ha popularitzat sobre la crisi i les seves conseqüències, mentre que en l'època de bonança es privatitzen els beneficis, en períodes de vaques flaques se socialitzen les pèrdues.

M'agrada el que llegeixo però em sobra el dinar d'arròs de llamàntol que periodista, entrevistada i acompanyant comparteixen perquè com tantes altres coses, menjar han de menjar, però èticament el preu que paguen és qüestionable. Parlar de la gana al món i de com les diferències s'han accentuat en els últims anys i de com el món subdesenvolupat és el primer que està patint els efectes del canvi climàtic -ja hi ha refugiats per culpa del clima!! - no pot provocar una bona digestió tot i la suposada suculència del plat.

També durant el cap de setmana he visitat l'exposició World Press Photo 2009 al CCCB. Per descomptat que m'han fascinat les imatges però m'ha disgustat 'disfrutar ' amb captures que immortalitzen moments tan sublims com tràgics, guerres i desastres naturals especialment. Valoro tant o més que el contingut de la fotografia, l'habilitat del fotògraf per retratar expressions, gestos, situacions límit que presuposem i tenim dibuixats a l'inconscient però que ens queden lluny en el món real. És una feina arriscada la seva i emocionalment dura, però totalment necessària per conscienciar-nos que el nostre món té parts molt fosques.

L'estranya condició humana fa que recuperem ràpidament el sentit de la 'dolce vita'. Oblidem amb facilitat les misèries. El que necessitem són motivacions, il·lusions, somnis. Possiblement per això l'inconscient m'ha fet triar una fotografia de passarel·la per resumir la visita a la World Press Photo per bé que m'assalten a cada moment les dels conflictes armats, la injustícia, la intolerància, el dolor... Deia Nietzsche que el món real és molt més petit que el món de la imaginació. Hi afegiria que també és molt més dolorós , per això ens refugiem més en el segon.


sábado, 14 de noviembre de 2009

Confiança

Hi ha dies que no comencen amb grans expectatives i acaben cobrint-se amb escreix. M'ha passat avui. Arribo a casa d'una conferència a Alforja amb motiu dels 30 anys d'ajuntaments democràtics. Quan agafava el camí per tornar a Reus he rebut un mail que res té a veure amb l'acte i que m'ha emocionat sobtadament. No era sentimental. El cas és que no l'esperava i m'ha fet pensar que sempre hi ha algú que pensa en tu i mai ho endevinaries. Gràcies per la recomanació, la tindré a bé aquests dies.

El cas és que torno d'Alforja i puc dir allò que avui aniré a dormir sabent unes quantes coses més. En primer lloc vull donar fe que hi ha regidors - polítics- que treballen incansablement i desinteressadament per fer bé -molt bé - les coses, tot i la crisi i les seves derivades com la manca de recursos econòmics als ajuntaments, i els darrers episodis de corrupció coneguts que han afegit més tones de descrèdit i desprestigi a la política. N'hi ha que hi dediquen tantes hores - físiques i mentals - que per això només ja se'ls hauria d'aplaudir a cada gest i/o idea. I no reben res a canvi, l'únic que els omple les butxaques és la satisfacció de veure com el ciutadà té nous i millors serveis al seu abast. Però a banda de ser grans polítics (i gestors ) que viuen en l'anonimat -això és també un altre mèrit - són persones excel·lents que regalen un tracte immillorable a algú com jo a qui no coneixen pràcticament de res i que conviden a assistir a una conferència.

Capítol a banda mereix la intervenció del conferenciant. Andreu Mayayo ha glossat en un to volgudament informal els últims 30 anys d'història i el paper del municipalisme democràtic, que ha estat cabdal per assolir les quotes de desenvolupament i benestar que tenim al país i a cada poble i ciutat de Catalunya. Entre anècdotes sucoses i una memòria prodigiosa, ha recordat com els primers alcaldes de la democràcia van ser principalment homes, joves de 20 a 30 anys, de professió pagesa, i amb un denominador comú: la il·lusió. Mayayo pronostica que serà difícil de trobar en endavant aquesta esperança d'ara fa 30 anys perquè la precarietat econòmica dels ajuntaments i la corrupció ens distancien de la política. Però caldrà veure-ho, perquè em resisteixo a creure que hi ha poques Núria Parlon. Ella simbolitza millor que ningú aquests dies la regeneració política a Santa Coloma, un municipi tacat per la corrupció que no ho tindrà fàcil per rentar-se la cara. Però si aplica esforç, treball, dedicació i constància se'n sortirà segur, com ho van fer els primers alcaldes de la democràcia quan tot estava per fer "i tot era possible" remataria Martí i Pol. Coincideixo amb l'erudit Andreu Mayayo en què venen uns temps difícils, per als ajuntaments -perquè el finançament obligarà a redimensionar serveis i projectes-, per als polítics -perquè no tots són iguals i cal fer-ho visible -, però també per al conjunt dels ciutadans que ens qüestionem no l'estat democràtic sinó el seu funcionament.
Si pensem que ningú ens representa, no anem enlloc. Hem de superar com sigui aquesta etapa de desafecció i creure que un món millor i més just és possible. Ningú no ens pot demanar la confiança, però s'ha d'acabar recuperant. És cosa de tots. Ja sigui a través d'una una nova llei electoral o la millora del finançament municipal o la intolerància a la impunitat o la justa aplicació dels conceptes legalitat-moralitat, ja sigui una cosa o l'altra, la política ha d'acabar per guanyar el valor perdut. En aquests temps de pessimisme, no va malament tornar a Sèneca i recordar que "quan el sol s'eclipsa per desaparèixer es veu millor la seva grandesa".

miércoles, 28 de octubre de 2009

La força és a l'esperit


La lluita per la igualtat home-dona ve de lluny però mai com ara la societat ha pres consciència dels reptes i de les oportunitats que porta afegides, de la mateixa manera que lamentem dels costos de no haver tingut prou en compte el paper determinant de la dona. Vivim en un món pensat per als homes, però cada cop menys. Continua sent això sí una utopia conciliar vida personal i laboral sense perdre l'ànim o caure en la desesperació i la histèria. Hem de treballar per aconseguir visualitzar els nostres actius - i el sisè sentit- i tenim les eines per fer-ho. Les noves tecnologies són , per exemple, una escletxa per fer-nos visibles i ens faciliten una àmplia projecció. El camí és llarg, però des de l'optimisme de la voluntat és fàcil veure-hi la llum, al final.
Reprodueixo a continuació les paraules que va pronunciar Josep Maria Solanes, director dels serveis territorials de Treball al Camp de Tarragona, per donar la benvinguda a les assistents a la sessió Àgora per a directives. Em sembla que és molt encertat el retrat del món poc igualitari en què vivim i evident la discriminació. Si ho llegiu veureu allà on som i els reptes que tenim per endavant. Amb la força de l'esperit ho aconseguirem !

El juny del 2007, la Directora General Sra. Berbel va dir, quan es va crear l’Àgora per a directives, que:

Les dones directives i emprenedores estan jugant un paper fonamental en la construcció del nostre país, d’un país modern i igualitari, i des del Departament de Treball pensem que és urgent posar-ho de relleu i donar-los-hi el reconeixement que es mereixen.
Aquest és un dels motius principals de la creació de ”Àgora per a directives”. Destacar el rol imprescindible que estan desenvolupant les dones a la nostra societat.
Aquest projecte continua endavant perquè encara s’han de produir molts avanços i per això tenim molta feina a fer.
Dades com que les dones guanyen un 17,4% menys que els homes a la Unió Europea, segons un estudi de l’Executiu Comunitari i que a la meitat dels casos, la diferencia es una discriminació directa, i que a Espanya, la diferència de salaris és encara superior, amb un 17,6% menys de mitjana, ens encoratja a seguir treballant.
Segons va dir el Comissari Europeu de Treball i Afers Socials, Vladimir Spidla "Es registren diferències a tots els països de la UE i no podem tolerar una situació en la qual les dones de la Unió Europea guanyen menys que els homes màxim si tenim en compte que el 60% dels llicenciats universitaris són dones. Necessitem una força de treball qualificada", va recordar. I va agregar que "les empreses han de treure les conseqüències d’això".
El Govern de la Generalitat, a traves del Departament de Treball esta combatin aquesta discriminació lluitant contra "la segregació laboral" de les dones i promocionant-les per a ocupar "llocs de responsabilitat" a les empreses, sobretot en temps de crisis, perquè la dona no pot ser una variable d’ajustament a la crisi.
El Departament de Treball de la Generalitat ha publicat l’anuari Dona i treball relatiu a l’any 2007. Aquest estudi va començar a elaborar-se a l’any 2005 i analitza mitjançant dades
estadístiques la situació laboral en què es troben les dones a Catalunya.
Segons les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) que mesuren la població en relació a l’activitat, la població potencialment activa a Catalunya, és a dir, aquella que té 16 anys o més, era de 6.049.100 persones, de les quals 3.070.800 eren dones, en el 2007. D’aquestes, 1.641.100 eren actives i estaven repartides entre 1.510.100 ocupades i 130.900 aturades. Les 1.429.800 restants van ser considerades inactives. Per tant, el 49,2% de les dones potencialment actives tenien una feina assalariada o eren empresàries en el 2007, mentre que el 4,3% estava a l’atur i que el 46,6% eren inactives. Les xifres representen una novetat, ja que s’ha trencat la tendència a la inactivitat laboral entre la majoria de les dones adultes Tot i això, aquesta població potencialment activa femenina a penes ha crescut un 1,9%, 56.500 dones, en relació al 2006.
Ara bé, si comparem la situació de les dones amb la dels homes, s’observa que els homes segueixen protagonitzant l’activitat i l’ocupació, mentre que les dones són majoria a l’atur i a la inactivitat. En aquest sentit, les dones representen només el 43,2% de la població activa i el 42,6% de la població ocupada, però, en canvi, el 52,0% de la població aturada i el 63,5% de la població inactiva. Es tracta d’unes dades que han variat poc des de 2006, cosa que posa de manifest que les desigualtats de gènere en el mercat de treball continuen vigents, tant a Catalunya com a Espanya o a Europa.
No obstant això, Catalunya presenta els nivells més elevats d’ocupació femenina, en comparació amb Espanya i Europa, pel que fa al col·lectiu de 16 a 64 anys. Ara bé, tot i l’optimisme d’aquestes dades, segueix quedant pendent el repte de l’atur femení. La taxa d’atur femení a Catalunya roman en el 8 %, molt per sobre de la taxa d’atur masculí, que és del 5,6%. A Espanya, la taxa d’atur femenina és més força més elevada, mentre que a Europa, la taxa d’atur femení és inferior a la catalana i a l’espanyola, situant-se en el 7,7%, per sota del 8% de Catalunya.
En èpoques de crisis econòmiques, com l’actual, conceptes com la igualtat d’oportunitats, economia social o responsabilitat social empresarial tendeixen a quedar relegats.
En aquest sentit s’ha d’assenyalar que la igualtat d’oportunitats entre homes i dones comporta majors nivells de cohesió social, de productivitat empresarial, de salut laboral i de qualitat de vida.
Sembla clar, per tant, que les polítiques socials i les econòmiques poden i tenen el deure de reforçar-se mútuament. De fet, hi cap afirmar que les polítiques socials i econòmiques es retroalimenten les unes a les altres. Aquesta és la causa de que els progressos en aconseguir la igualtat entre dones i homes hagin conduit a una extensió dels drets per als dos sexes, en definitiva a un major aprofitament del talent femení i una millora substancial en la cohesió social.
El Sr. Alfons Cornella, diu que les dones estan “Superformades, però subutilitzades”, frase que resumeix el malbaratament del talent femení en la gran empresa catalana.
Només el 8,8% dels càrrecs decisius estan ocupats per dones, una infraocupació que “ni el país ni la societat es poden permetre”. Sobradament preparades – ja hem dit que el 60% de les persones amb estudis superiors són dones-, però marcades pel “llast” de la maternitat.
Les empreses no treuen suc laboral a les dones més qualificades. No se les valora pels resultats, sinó per motius com “l’aparença”, com passa moltes vegades en el model masculí, lamenta Cornella. I tot aquest desaprofitament acaba costant a Catalunya el 0,5% del seu producte nacional brut, uns 1.000 milions d’euros anuals.
No es tracta d’una qüestió de quotes de gènere, sinó de negocis, però la tradicional estructura social pesa. El 52% de les dones “molt qualificades” deixa de treballar entre els 30 i 35 anys. No únicament pel desig de ser mares, sinó perquè busquen una feina millor que les permeti un major control de la seva vida i només el 40% d’elles torna a ocupar un lloc de treball a temps complet.
I això es una llàstima perquè les dones “lideren d’una manera més participativa”, “utilitzen de forma natural el lideratge transformacional que recalca la feina en equip, la cooperació, el networking i el suport interpersonal”.
Davant d’aquests prejudicis de les empreses vers la maternitat, hi ha estudis que demostren que després de ser mares, les dones incorporen noves habilitats funcionals, milloren la seva capacitat d’aprenentatge i la seva resistència a l’estrès, però encara avui, entre dos currículums iguals en els quals l’única diferència és tenir fills, el 70% de les empreses contracten les que no els tenen.
És per això per lo que tenim que continuar treballant amb accions com las que avui presentem que no es mes que una parta de la tasca que amb aquest sentit esta portant endavant el Govern de Catalunya a traves del Departament de Treball i de la Direcció General de Igualtat d’Oportunitats en el Treball.
Moltes gràcies a tots i a totes i que la jornada d’avui ens permeti continuar avançant en el bon camí.

miércoles, 21 de octubre de 2009

Mai la bellesa no es resol en moviment...



...ni el desig, en ganyotes i aldarulls. MIQUEL MARTÍ I POL
Perquè la bellesa s'amaga en les petites coses, en el gest sincer, en la modèstia, en les persones humils, en la innocència, en la generositat i humanitat d'un posat, en cada racó del planeta, per molt amagat i per poc reconegut que sigui... També a Burkina Faso on viu aquesta nena, protagonista d'una magnífica fotografia.

lunes, 5 de octubre de 2009

Vivir adrede com diu Benedetti


Han tocat les vuit del vespre enming d'un silenci sepulcral que han trencat forts aplaudiments de ràbia i enuig. En una nit d'octubre molestament calurosa, plena a vessar, la Plaça de l'Església de Vila-seca ha acomiadat sentidament una veïna assassinada pel seu home. Aquest matí he conegut també la mort per malaltia de la mare del David, un amic de la universitat. Li he trucat i no trobava paraules de consol; les pèrdues inesperades et dobleguen l'ànima. És difícil sortir-se'n, però és qüestió de temps i voluntat, li he dit, i d'envoltar-se d'amics i deixar-se estimar en el sentit més ampli de la paraula.


Quanta injustícia en les dues morts, com en totes, sí, però en aquestes més perquè si la primera és repugnant : un covard que ha acabat amb la vida d'algú que no li pertany, la segona és tan o més greu fruït d'un diagnòstic mèdic poc acurat. Hem de viure entusiastament el que tenim per endavant, he pensat avui. Que no sabem si són minuts, hores, dies, anys... "Vivir adrede " de Mario Benedetti és un títol encertat per aplicar-lo a diari. I té passatges que no hauríem d'oblidar mai: "El mundo pasa sin interrupciones, con paisajes que llenan el contorno, alarmas con abismos, glorias inaccesibles, perdones que no pedimos y alborotos en la conciencia cerrada con candado. Hasta que en una noche inesperada, los párpados sucumben y ya no se levantan".

Al meu amic David li he dit que sigui fort i valent perquè el necessitem. Li he recomanat la lectura de "Lletra a Dolors" de Miquel Martí i Pol. L'haurà llegit mil cops però sé que aquest tindrà un sentit demoledor i d'ànim alhora: "...l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida i acréixer l'esperança i la bellesa (...) No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-se absent per sempre".
Prou de mort injustes i innecessàries. Que arribin quan toquin però sense trencar els drets de les persones.

martes, 29 de septiembre de 2009

El plaer de les petites coses

Veremar no és una feina fàcil. Començo amb aquesta afirmació rotunda perquè no m'agradaria que es malinterpretés el sentit d'aquest post. Treballar la terra és dur i encara més viure d'ella, especialment en els temps que corren i quan el benefici va directe a la butxaca de les grans distribuidores, mentre qui sua la camisa i es desviu per la terra no veu ni un ral. Prova d'això és que pocs pagesos s'hi dediquen a temps complert i la incorporació de joves al món rural és minsa. I això que ara apreciem - i cada vegada més - els productes del territori i amb les DO i les IGP hem fet un salt important en la promoció, però fa falta que la comercialització sigui més potent i que traspassi fronteres.

Bé, el meu post anava per un altre camí... Dissabte vam visitar la finca dels Cots. El merlot era a punt de maduració i frissàvem per recollir-lo. Ens van preparar dues tires i poca broma vam portar més de 1.000 quilos a la cooperativa de Falset. Els ceps ens van fer suar però va ser una satisfacció: el plaer de les petites coses.

Per mi va ser un matí de 'treball' deliciós. Els sentits estaven més desperts que mai i no sabria dir si primer va ser l'olfacte, o la vista, o el gust... perquè tots m'assaltaven a cada instant. Però el cas és que ho vam disfrutar, com poques coses en els últims temps, amb el permís de Santa Tecla i la festa de la revetlla.

I va ser un gran matí que va acabar amb un gran dinar durant el qual vam recuperar una altra tradició: La de fer l'all-i-oli a mà. I mentre remenava amb el morter, recordàvem el valor que donem - i cada vegada més - als orígens, a les coses fetes a mà, als productes naturals. L'havíem volgut disfressar aquest món nostre, durant els últims anys, perquè així semblava més perfecte, però hi hem tornat perquè el que interessa és el fons i no allò que hi anem posant a sobre.

lunes, 14 de septiembre de 2009

Van Dongen i Robert Capa, un descobriment i una reconfirmació



















Descobreixo Kees Van Dongen a l'exposició temporal del Museu Picasso. La pintura de l'holandès nascut a Rotterdam retrata fidelment i sense escrúpols la vida social de l'alta burgesia de principis de segle XX. Llums i ombres d'homes i dones es fonen en el pinzell fauvista de Van Dongen de qui sorprèn la doble línia de tinta negra amb què voreja les figures. El resultat són quadres molt suggerents i així que passen els anys, més coloristes i vius. Il·lustren escenes amables però també dramàtiques, a "La dona que beu absenta" queda clarament reflectit. En aquest bocí de quadre que il·lustra el post - un dels 6 que el formen-, el tachisme és la tècnica predominant. Tachisme no és altra cosa que el nom que rep la pintura gruixuda sobre el llenç, com un estocat a la paret de casa. Res a veure amb la política de la Tatcher... A l'exposició, m'assabento que Van Dongen i Picasso són cohetanis i a París es forja la seva amistat. Les seves obres es retroalimenten i Fernanda, dona de Picasso, serà musa d'alguns dels quadres de Van Dongen.

Al MNAC em retrobo amb Robert Capa i reconfirmo l'excel·lent treball fotogràfic en diferents escenaris de guerra. Em sorprenen tant les fotografies com la frase de Capa que recull un dels textos de la mostra: "El desig més fervent del fotògraf de guerra és l,atur". M'impressiona el realisme de les fotografies fins i tot la del milicià abatut per un tret a la serra cordovesa, que està en dubte perquè podria ser figurada. Les imatges són totes colpidores: la guerra civil al Segre, el conflicte sinojaponès, Normandia, i Leipzig a la segona guerra mundial. En aquest darrer episodi de guerra és on hi ha la més ennuegadora de les fotografies, la d'un soldat nordamericà mort per una bala al cap: tres flashos , tres imatges , una taca de sang que s'estèn al terra i s'allarga sense aturar-se... M'admira la capacitat de treball de Capa, per datar cada fotografia, per escriure notes periodístiques de cada escena fotografiada, per les pèssimes condicions de treball i sobretot perquè aquestes no van ser impediment per obtenir un excel·lent producte. Per reflexionar-hi hores i hores... Sobre la necessitat de pau i sobre els valors com l'esforç, la dedicació i la perseverança.

viernes, 14 de agosto de 2009

Un regal






Descobriràs en els 30 molts sentiments, emocions i sensacions noves, perquè a cada edat la vida es viu amb una intensitat diferent.

Espero que siguin totes bones i positives, t’ho mereixes més que ningú. I desitjo que les compartim, perquè com diu Miquel Martí i Pol, la nostra és








Una amistat compartida,
On és el principi?
On és el camí?
Ajuda’m, el vull seguir
Encara que no tingui fi.

Potser som com dos núvols
Que s’han creuat.
Lleugeres, fugaces,
Sense camí marcat.

(...)

Te n’has adonat?

La nostra amistat,
Tot just ha començat.

lunes, 3 de agosto de 2009

Contradiccions


La vida és plena de contradiccions. És un tòpic vell i gastat, ho reconec, però amaga una gran veritat. En veiem cada dia, però l'última que he sentit m'ha deixat tocada ...
La reducció de sinistralitat -que òbviament és una molt bona notícia tal i com estaven els últims anys de disparades les estadístiques de mortalitat a la carretera-, resulta que està alentint i/o retardant els transplantaments, una operació tan urgent com esperada per a qui li va la vida.
El cas és que menys accidents = menys gent jove que perd la vida a la carretera -sortosament !! perquè cada vida és un drama familiar i més encara quan qui es mor s'ha separat de fa poc de la L - i conseqüentment menys òrgans sans per poder salvar vides a homes i dones que 'malviuen' connectades a màquines de diàlisi - si esperen un ronyó- o bé a un aparell extern connectat permanentment al cos humà i que batega fora d'on ha de fer-ho -del qual en desconec el nom.
M'ha sorprès i m'ha preocupat aquesta contradicció humana, perquè l'espera d'un òrgan imagino que ha de ser agònica, pendent d'una trucada que no se sap mai si es produirà. Ja és prou difícil arribar a entendre que la pèrdua d'una vida en pot salvar una altra, perquè ara aquell qui espera ser transplantat hagi de maleir el seu pensament per haver desitjat una mort i tenir més probabilitat de seguir viu. Sona macabre, perquè l'egoisme arriba a tal punt que és èticament reprobable, però moralment comprensible.

domingo, 12 de julio de 2009

El centre de Marràqueix


Djema el Fna és La Place, l'Square, la Plaça,... el centre multicultural on es fusionen necessitats , sentiments, i aromes de Marràqueix. És plena de vida, per les parades de queviures, pels espectacles de petit format, per la gent que hi transita... És un punt de trobada infalible al qual residents i visitants hi fan cap volgudament o no, després de perdre's pel laberint que és la ciutat en especial els 'zocos'.
Marràqueix és una ciutat encantadora, d'una bellesa ocre enyoradissa, té carisma especialment de nit, quan baixa la temperatura i s'encenen els llums que a través dels fanals i les làmpares de ferro forjat es trenquen en mil colors.
Una aproximació al viatge podria ser aquestahttp://www.tv3.cat/videos/574629. Però n'hi ha tantes com viatges es fan.

sábado, 13 de junio de 2009

Reus Viu el Vi

Estic convençuda que les millors idees i els grans projectes no s'han parit -permeteu-me el col·loquialisme - en un despatx després d'hores de discussió, debat, i reflexions interminables, entre algun que altre badall o gest de cansament, i ànsia de treure pit.

Un cafè a primera hora del matí - o de la tarda, tant se val - entre bons amics pot ser l'origen d'una gran idea, com la fira Reus Viu el Vi. Així m'ho confessaven l'altre dia Josep Baiges i Isaac Albesa, grans professionals i bons amics, amb qui he tingut el gust de compartir professió. Em revelaven que l'un va proposar a l'altre que s'havia d'aprofitar el gran interès ciutadà que desperten els vins de les 5 DO del territori per promocionar-los. La comercialització és el gran repte del segle XXI. No s'ho van pensar gaire ni la Cambra de Comerç ni l'Ajuntament. Amb sensatesa i voluntat de fer país, plegats van posar fil a l'agulla i vet aquí el certamen.
La Plaça de la Llibertat és un bullici des d'ahir a la tarda. Un mosaic d'estands que deleiten amb els millors vins, els nostres : els de la DO Montsant, DOQ Priorat, DO Tarragona, DO Terra Alta i DO Conca de Barberà. El vi, aquest producte de la terra que aboca al misticisme, al romanticisme, i traspua lleugeresa, sensibilitat... ocupa un espai, la plaça de la Llibertat, que anys enrere, amb una enyorada fesomia més rural, inspirava el mateix. Quants records i quina il·lusió que el paisatge i el vi s'hagin fusionat, com a mínim, a la meva memòria.

sábado, 6 de junio de 2009

Devoris Causa


Una nova vessant de la tendresa de les verdures la vaig descobrir ahir al vespre al nou espectacle d'Escarlata Circus als Jardins del Teatre Metropol. Devoris Causa és una mescla sentimental i histriònica d'esbergínies, pastanagues, espàrrecs, col i ceba. Verdures que donen vida a un personatge de circ que combina frescor, divertiment i fragilitat.

L'espectador de Devoris Causa té tanta empatia amb ell -o ella, perquè la col és femenina i és la part central del cos del personatge- que sense adonar-se'n, se la menja en un cucurutxo de paper que li ofereixen a l'inici de l'espectacle. Però això és al principi i sense saber de què es tracta...

Abans hem quedat meravellats pel moviment lent i delicat, el gest acompasat, les plomes de colors que l'adornen per transmetre això que és el circ - pur divertimento -, les veles i bengales que l'il·luminen sobre un taulell de cuina ara convertit en cabaret, després en trituradora. Mare meva quants ganivets, i a quina velocitat la destrueixen...

Tot això més la magistral interpretació i acompanyament de Bet Miralta i Jordi Aspa - vells coneguts per als reusencs a qui devem tot l'èxit del Trapezi - fa que l'espectacle de petit format, totament innovador i en una carpa de circ tan acollidora com ben decorada, esdevingui gran com qualsevol representació a la sala gran del TNC. I això que parlem de circ i no teatre, però Devoris Causa és una barreja de tot.

És diferent, és el circ del segle XXI. Pur sentimentalisme a base de verd. Un privilegi per a l'espectador que comença tip i a poc a poc se sent responsable de la carnisseria i la desaparició de la tendresa.

http://www.escarlata.com/

viernes, 29 de mayo de 2009

M'interessa

L'ànalisi de la victòria del Barça a la premsa catalana :

L'Avui socialitza l'èxit del Barça "Tots som campions "

La Vanguardia recull l'agraïment dels aficionats a l'equip "Un millón de gracias"

El País sense grans escarafalls apunta a la multitud "Una mara humana recibe a los tricampeones"

El Periódico fa triplet - ja porta dues portades magnífiques - i la d'avui revelant com Guardiola va encoratjar l'equip just abans de sortir al camp, a Roma, remata la bona feina dels últims dies "Els 7 minuts que van canviar la història del Barça" amb foto de Russell Crowe a Gladiator. La mescla Gladiator - Turandot va resultar un èxit; les noves estratègies futbolístiques han quedat ja al descobert

El gran 'pique' Almodóvar- El País :

A Almodóvar no li va agradar gens el tractament periodístic de la presentació a Cannes de "Los abrazos rotos " i en va fer un post al seu bloc. De fet la "mala premsa" a Cannes va ser la gota que va colmar el got, perquè el cronista d'El País ja havia posat un pèl " a parir " la pel·lícula durant l'estrena nacional. El País no va dissimular la incomoditat que el to del bloc d'Almodóvar havia creat a la redacció - especialment a la secció de cultura - i va treure l'artilleria en un article extens i en una nota de defensa del comitè de redacció que venia a dir que el cineasta no accepta crítiques - tot i q són lliures-, i que han estat extremadament generosos amb ell per la molta publicitat que li han fet sempre a les seves pel·lícules. Això entre algun q altre atac més. Avui , Almodóvar hi torna : http://www.pedroalmodovar.es/PAB_ES_12_T.asp


Geir Lundestad, director de l'Institut Nobel de la Pau d'Oslo

Va ser el convidat estrella a l'acte de presentació de la Fundació SER el SER, ahir al Monestir de Santes Creus, Aiguamúrcia. Un marc incomparable -aneu-hi ! els esgrafiats de la plaça ja estan acabats i són magnífics -. Allà que es respira pau , una conferència sobre la pau adquireix més sentit que a cap altre lloc. Realment interessant descobrir en paraules de Lundestad com ha evolucionat i s'ha ampliat el concepte, fins incloure en la llista dels Nobel l'IPCC , els estudiosos del canvi climàtic que auguren un futur desastrós per a molts ciutadans si no ens comprometem totes i tots en la defensa del planeta.

Penso que la cultura de la pau té encara un llarg camí a recórrer, no som tant lluny de la guerra civil espanyola i ja hem viscut a casa episodis dramàtics fruït de noves formes de terrorisme -l'11 M - i a nivell global ja es produeixen exilis a conseqüència dels efectes del canvi climàtic. Aquells qui treballen en la defensa dels drets humans - que són, per sort, molts i amb moltes derivacions - mereixen una distinció com la del Nobel que té una llarga i reconeguda trajectòria, que és exemple per a molts i dignifica cada cop a més.

miércoles, 27 de mayo de 2009

Magnífica portada i editorial d'El Periódico




Avui és el gran dia. El dia marcat en vermell des que va començar la temporada, el dia en què es disputa el partit més esperat, el xoc més apassionant en molts anys, la final de la Champions entre el FC Barcelona i el Manchester United. La cita és a Roma, un escenari colossal que dóna encara més relleu a un partit que paralitzarà Barcelona, Catalunya i, per què no, el món sencer.El futbol s'ha convertit en el fenomen esportiu més mediàtic dels nostres dies. És un llenguatge --com va dir Pier Paolo Pasolini-- que combina la prosa de la combinació i l'estratègia amb l'esclat poètic del gol. És un espai comú en què es troben sensibilitats diferents i diverses cultures unides per l'equació de dues porteries i una pilota. Ho va dir un altre famós escriptor, que també va ser porter, el premi Nobel Albert Camus: "Tot el que sé sobre la condició humana ho vaig aprendre gràcies al futbol". I encara més. Aquesta vegada és una de les agudes reflexions del mític Bill Shakly, que va ser mànager del Liverpool: "Em pregunten si el futbol és una qüestió de vida o mort. No és així: és molt més important que tot això".El futbol és molt més i moltíssim menys que la vida. Aquí resideix el seu encant. Sense deixar de ser un joc, genera passions universals que ens transporten més enllà de la quotidianitat. Sense deixar de ser un atzar, les seves lleis --interpretades per excelsos executants-- generen una cosa molt semblant a la bellesa harmònica. I, al final, el que ens meravella, allò que ens sedueix, és que no deixa de ser, el futbol, aquell joc, aquell atzar que, sent nens, ens va captivar.Amb el futbol juguem a crear bellesa i aspirem que sigui immarcescible. Per això, el futbol també és memòria. En un partit com el d'avui, se senten les veus de l'Hongria de Puskas, Czibor i Kocsis; del Brasil de Pelé i Rivelino; del Torino de Mazzola perdut a la muntanya Superga; de tots els Barça llegendaris (amb Samitier, Kubala i Cruyff), del també llegendari Manchester de Bobby Charlton. Hi són tots --i molts més: Di Stefano, Maradona...-- per assistir al moment epifànic, a l'instant just en què el Déu del futbol decideixi estendre la mà per infondre la gràcia del joc al nou Adam del paradís de la pilota, a aquest Barça de Pep Guardiola cridat a les portes de la glòria.La interpretació que avui publica EL PERIÓDICO a la portada ens trasllada a la capella Sixtina, al fresc de La creació d'Adam, de Miquel Àngel Buonarroti. Per diverses raons. Aquesta és la sisena final de la màxima competició continental que disputa el Barça, i ho fa en un any que serà recordat com el dels sis gols al Santiago Bernabéu. I també perquè en aquesta capella, tan pròxima a l'Stadio Olimpico, es representa el moment sublim, únic, en què el verb transmet els seus dons a l'home. El Déu del futbol, en el nostre cas, s'acosta i insufla la màgia al Pep i al seu equip. És un instant gloriós, adàmic, primigeni. El viurem amb inusitada alegria, amb molta expectació, amb civilitat i amb els nervis a flor de pell. També amb la convicció que, passi el que passi aquesta nit, ja ha nascut --neix avui a Roma-- aquell que ens ve a descobrir les raons fonamentals d'aquest esport. Un Barça que ens transmet plaer, ens dóna consol i ens omple de vida.

sábado, 23 de mayo de 2009

De grans poetes

Jorge Drexler i Mario Benedetti comparteixen molt més que el país d'origen, l'Uruguai. Són poetes en majúscules. El sentiment traspua cada paraula escrita. És emocionant llegir-los perquè fins i tot les síl·labes commouen. Mai em cansaré de les cançons i dels poemes que han signat. La música i la literatura de Drexler i Benedetti són sublims, sense excepció alguna.

Aquesta setmana ens ha deixat Benedetti, el món de les lletres ha quedat orfe d'un dels grans escriptors de la història, però perviurà per sempre més a través dels seus poemes i escrits, i altres en prendran el relleu. O el reescriuran o el recitaran... M'emociona pensar que Drexler pugui musicar algun dia l'obra de Benedetti. Si prepara disc, que m'escolti, per Déu !!! De tota manera, em consola pensar que hi haurà noves cançons - o millor dit, nous poemes - amb patent de l'Uruguai i lírica benedettiana... No es pot demanar més.

"Se aprende en la cuna, se aprende en la cama, se aprende en la puerta de un hospital. Se aprende de golpe, se aprende de a poco y a veces se aprende recién al final. Toda la gloria es nada. Toda vida es sagrada " Jorge Drexler

"Después de todo, la muerte es solo un síntoma de que hubo vida" Mario Benedetti

lunes, 11 de mayo de 2009

Ja en tinc 30 !


Hi he arribat (fa uns dies ) gairebé sense adonar-me'n, però és un plaer fer anys, i a cada any ho serà més. Penso que viure és quelcom que no apreciem justament perquè vivim. Quina contradicció! Celebrem els bons moments però no els valorem fins que arriben els dolents... O quan ens aturem a pensar-hi, com ara.

La vida passa massa depressa i oblidem que la felicitat està feta de petits moments que sempre són irrepetibles, que mai més tornaran, que s'esmunyen com la sorra entre els dits... Petits plaers.

Si faig la vista enrere hi trobo bons i mals moments, però potser pel meu optimisme momentani ara mateix recordo més els bons. I és un luxe poder dir que els he tingut gràcies a la família i/o els amics, que són pocs, però excel·lents.

I començo a pensar (seran els 30 ? ) que hem de donar gràcies per tot allò que tenim. Moltes persones no ho tindran mai... Ni família, ni amics, ni una vida digna, ni salut... Per tant em proposo d'ara en endavant a apreciar-ho una mica més tot, des dels punts horaris de la ràdio que m' interrompen els somnis cada matí al diumenge de festa que plou i que em trenca els plans per anar a la platja... Busquem en aquests moments també la bellesa de viure. Hi és, però cal saber-la trobar.

jueves, 7 de mayo de 2009

Més que poemes

Avui el nou lehendakari del País Basc, Patxi López, ha sorprès a tots renunciant al discurs posterior a la presa de possessió i substituint-lo, molt encertadament, per la lectura de dos poemes.

De contingut i forma senzills, però de bellesa extrema i interessada simbologia. El segon, que reprodueixo a continuació, recorda que cada instant és únic i cada persona irrepetible. El respecte per la diferència és fonamental per construir qualsevol societat i més encara la basca.

El canvi ha arribat a Euskadi i avui ja s'ha manifestat amb les formes que han estat exquisides:


Nada dos veces, de Wislawa Szymborska

Nada sucede dos veces
Y es lo que determina
Que nazcamos sin destreza
Y muramos sin rutina
Ningún día se repite,
Ni dos noches son iguales
Ni dos besos parecidos,
Ni dos citas similares
Entre sonrisas y abrazos
Verás que la paz se fragua
Aunque seamos distintos
Cual dos gotas de agua



http://www.elpais.com/articulo/espana/Patxi/Lopez/promete/cargo/lehendakari/respeto/ley/elpepuesp/20090507elpepunac_1/Tes

sábado, 25 de abril de 2009

Nasser

Hi ha històries que commouen i persones que són realment d'admirar. De Vallmoll , avui, me n'he endut una.

He quedat captivada pel petit Nasser. Magribí de 18 mesos, somriure fàcil i mirada produnda, pell bruna i poques paraules. És fill adoptiu, el setè d'una parella de mitjana edat del poble que no escatimava en carícies i gestos d'afecte. La vida ha fet que no tinguin fills biològics he intuït, però d'adoptius 7, de moment. L'adopció però és temporal fins que els pares biològics els reclamen o bé estan preparats per assumir la tutela del nen. En Nasser aviat tornarà amb la seva mare, ara que ha complert els 18 anys, i també amb la seva àvia, de només 33 !!!
Els pares adoptius temen que arribi el dramàtic dia D, però es mostren profundament satisfets d'haver donat a en Nasser més d'un any i mig de felicitat, a Vallmoll. En aquest petit poble de l'Alt Camp ha viscut des de la primera setmana de vida, hi va arribar al poc de néixer, directe del bressol de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona.

A en Nasser l'he vist feliç, i el sentit comú em diu que millor que on és ara no ho serà enlloc. Però la llei - l'escrita - l'obliga a tornar amb la mare biològica, i els pares adoptius s'han de consolar amb el record d'haver-lo fet créixer sense esperar res a canvi a partir del moment que el retornaran. M'admira aquesta parella que passarà en breu pel drama de perdre un fill sense saber si mai m'és el tornarà a veure. Què els empeny a ser tan feliços per poc de temps, sabent que ho perdran tot després ? Deu ser quelcom molt fort que no puc entendre, però que admiro profundament.
Amb persones com ells, la vida és molt més bella.

lunes, 13 de abril de 2009

Spain is different

Crec que ens pot costar suor i llàgrimes superar el vell tòpic dels toros i el flamenc. Spain is different, tots ho sabem. I està clar que el tòpic no l'esborra d'un plomall una campanya publicitària sinó la seva societat a mesura que es modernitza, s'actualitza i se sap vendre a l'exterior. Tot i amb això, discrepo profundament de l'article que ens regala The Economist. Si el president Obama ens va posar com a exemple per l'avenç de les energies renovables a Espanya, per què no podem pretendre aportar el nostre know how empresarial per desenvolupar l'economia verda i la indústria tecnològica dels EUA en l'anomenat Pla Obama ? Els articles de la premsa nord-americana no m'agraden, estan escrits des d'una prepotència excloent massa rancia !!! Ens acusen d'ambiciosos, limiten les nostres possibilitats i ens qüestionen la capacitat de superació. Espero que el quart article que ens regalin -ja en van tres en els últims temps i a quin més decepcionant- sigui més just i més solidari. Les coses en temps de crisi no van bé, però n'hi ha que funcionen i que són modèliques, a veure si les troben.
Big in America?


Apr 8th 2009 MADRID From The Economist print editionSpanish firms hope to benefit from America’s stimulus plan


AMERICAN companies are not the only ones hoping for a boost from Barack Obama’s economic stimulus plan. Spanish firms are also positioning themselves to benefit from what they call el Plan Obama. Other foreign companies are jostling for some of the $317 billion of intended spending, but Spain is the only country to have built a campaign around it.

The country’s golden couple, crown prince Don Felipe and his wife Letizia, launched a “Made in/Made by Spain” campaign in New York last month to put Spanish firms on the map. The scale of the opportunity is “extraordinary”, says Spain’s industry minister, Miguel Sebastian. He reckons Spanish firms are eligible for at least $71 billion of contracts. That is as much as Spain is spending on its own €50 billion ($67 billion) stimulus package, which has failed to prevent unemployment from topping 15%. The figure is expected to hit 20% as the country suffers a painful comedown from its construction-led boom. Spanish officials hope extra business in America will help make up for a lack of growth at home.

Spanish companies think they are especially well-placed to benefit from the American stimulus because two of the scheme’s main pillars are spending on renewable energy and infrastructure—industries in which Spain is particularly strong. America aims to double the production of energy from renewable sources in the next three years. Iberdrola, Spain’s largest power company, is a world leader in wind power and the second-biggest wind operator in America after Florida Power and Light. Two other big Spanish firms, Acciona and Abengoa, are also active in this field.
Mr Obama’s plan to invest in infrastructure, such as airports and high-speed trains, sits neatly with another of Spain’s strengths. Of the ten biggest construction firms specialising in transport, six are Spanish. Spanish firms, including Ferrovial, ACS, OHL and FCC, have pioneered public-private partnerships in the construction and operation of infrastructure in Florida, Illinois, Texas and other states, some of which already benefit from federal funding.

The timing is right for other reasons. Spain’s relations with the previous American administration became strained after Spain withdrew its troops from Iraq in 2004. The arrival of Mr Obama represents something of a clean slate—though Spain’s recent unilateral withdrawal of soldiers from Kosovo, without warning, has not gone down too well in Washington.
Despite the optimism, however, Spain should probably not pin too much hope on el Plan Obama. Even if Spanish firms win some big contracts, most of the jobs will go to Americans, not Spaniards, and they will pay taxes in America. Any profits will either be reinvested by the Spanish companies or paid in dividends to shareholders, some of whom are foreign. Going in too strong also carries other risks, including a protectionist backlash. The stimulus package already includes “Buy American” provisions requiring some materials, such as steel, to be sourced in America.
There is also scepticism about whether Spain’s marketing campaign can really do much to change stereotypes of bullfighting and flamenco. “Efforts to promote a country brand are expensive and of doubtful effectiveness,” says Mauro Guillen, a professor at the Wharton School of business. At least the latest campaign, organised by the Instituto Español de Comercio Exterior, is a more targeted affair than previous efforts. It will showcase specific companies and industries in a few big American cities.
Although some companies are happy to let Spain lobby on their behalf, others are reluctant to fly the flag. Often they are competing fiercely with fellow Spaniards for contracts. And some Spanish giants prefer to be seen as global firms with a local presence in America. They would rather emphasise their expertise in a specific industry and play down their nationality.

There is a widespread lack of knowledge about Spain in America, notes Javier Noya of the Real Instituto Elcano, a think-tank in Madrid. His organisation recently conducted a survey which found that 40% of Americans believe Placido Domingo, a famous Spanish opera singer, is Italian. In that context, getting Americans to recognise the technological prowess of Spanish companies looks a little ambitious.



sábado, 11 de abril de 2009

Desbordats pel 2.0?

Les possibilitats que ens ofereixen les eines 2.0 són immenses, jo diria que incalculables encara. El que és evident és que ens fan més fàcil la vida tant la personal com la laboral. És igual l'on, el quan i el com, el web 2.0 assegura un contacte permanent i immediat amb els qui tenim lluny i els qui no tant. Els usuaris freqüents d'internet estem "viciats" -és a dir, usem - alguna de les eines 2.0 com el facebook, però en l'estadi més bàsic, sense aprofitar totes les potencialitats perquè ningú ens les ha ensenyades, som autodidactes d'internet. I per això quan aquest matí llegeixo al 3cat24 la llarga llista d'eines 2.0 que existeixen al mercat online i que reprodueixo a continuació, m'agafa vertigen! Com podrem absorvir tanta informació ? I com la gestionarem ? Tindrem temps per consultar allò que ens interessa ? Per penjar escrits ? Per escriure'ls ? Per pujar imatges? Per assegurar-nos que ho reben els nostres contactes... El 2.0 ens pot arribar a desbordar? Que algú m'ho expliqui !!!

Font: http://www.3cat24.cat/noticia/363790/altres/Ajudans-a-descobrir-eines-20

Tots coneixem Facebook, YouTube, Twitter, MySpace o Flickr a títol individual per penjar les nostres fotos, comunicar-nos amb els amics, ensenyar els vídeos del cap de setmana o publicar el CV professional. Són eines 2.0, molt útils per promocionar-nos a internet i donar-nos a conèixer.



Aquí n'anem fent la llista:


Researchgate és un espai 3.0 per connectar, descobrir i col·laborar. L'usuari diu que va més enllà del Linkedin i del Facebook.


Ning és una xarxa social on els membres tenen blogs, comparteixen fòrums, pugen arxius... Es tracta d'una versió gratuïtat amb publicitat no gaire invasiva, o de pagament sense publicitat i amb més configurabilitat.


Ipernity permet pujar fitxers de vídeo i àudio, amb una limitació de 200 Mb acumulatius. La interfície està traduïda al català i molts idiomes més i permet compartir documents de tota mena i enllaçar-los, per exemple, al blog.


RefWordks serveix per gestionar bibliografia i informació automàtica on-line. També disposa d'opcions per compartir les teves fonts amb altres desenvolupadors "ref share", o opció "off-line" per si vas a la "muntanya". Tot exportable a Open Office o a MS Office. N'hi ha una versió gratuïta de 30 dies.


Go2web20 és una col·lecció d'eines i aplicacions 2.0 per compartir vídeos, crear comunitats virtuals o penjar fotos, entre d'altres opcions.


Balzac.tv, un lloc per a veure vídeos d'uns deu minuts d'entrevistes amb temàtica d'últimes tendències sociològiques i innovació social i tecnologia. En qualsevol moment l'usuari pot penjar opinions i comentaris sobre el que està veient i qui veu el vídeo alhora pot llegir els comentaris que n'han fet els altres usuaris.


Adrive et deixa emmagatzemar gratuïtament 50 GB i després es poden recuperar els arxius des qualsevol ordinador amb internet.


LogMeIn et permet un accés remot als teus ordinador mitjançant un lloc web, una programació espectacular amb accés gratuït.


Netvibe és una eina que us facilita la creació d'un portal públic i un de privat, on tot es pot compartir, funciona per "serveis" que ens faciliten tercers, com ara portals, diaris, correu electrònic, publicacions científiques, meteorologia, astronomia, etc.


eSnips, un lloc on crear una xarxa social, pujar vídeos, àudios, compartir documents... També et permet tenir una "playlist" de música i participar en diferents fòrums, entre altres coses.


Pmfiles, un programa de gestió de projectes mitjançant el qual es podeu controlar tots els documents, tasques, contactes, calendari de projectes... de la vostra empresa.


Woices, un servei gratuït a internet que permet als seus usuaris crear, compartir i reproduir registres d'àudio.


Vi.sualize.us, una eina molt similar a Delicious però amb imatges. Hi pots trobar fotografies de tota mena.


11870.com et permet buscar diferents coses com restaurants, cases rurals, lleure, cultura... a qualsevol ciutat d'Espanya i la resta del món.


Twitxr, que està en català i et permet compartir fotos des del teu telèfon mòbil, publicar-les de forma automàtica a les teves xarxes socials, dir als teus amics on ets i què estàs fent.


PIMPAMPUM, amb unes eines anomenades "mashups" pots generar tires de còmic, il·lustrar frases, jugar a jocs de memòria personalitzats, escriure llibres il·lustrats, etc.


Hootsuite, on pots gestionar diferents comptes de Twitter. El més útil és actualitzar el teu estat al Twitter i al Facebook d'una forma programada.


Flock, un navegador que integra les eines 2.0 més utilitzades com el YouTube, el Myspace, el Facebook o el Flickr en una sola finestra.


StumbleUpon et permet veure webs, blogs, fotoblogs o videoblogs que més s'adapten als teus gustos a partir d'un registre previ.


Spotify, una eina per escoltar la música que vulguis, dels anys i dels autors que més t'agraden.


Delicious permet emmagatzemar els teus enllaços favorits des de qualsevol ordinador i recuperar-los allà on siguis, entre altres coses.

sábado, 4 de abril de 2009

D'imatges, personatges i memòria històrica

Al G-20 tots els caps d'Estat i primers ministres han buscat la foto amb Obama. Berlusconi ho ha fet deliveradament i ha aconseguit arravassar-li el protagonisme. Les tertúlies radiofòniques d'aquest dissabte coincidien a assenyalar que el triomfador de la cimera no ha estat ni Brown, ni Sarkozy, ni tampoc Obama... sinó l'italià Berlusconi per aquesta imatge. Les seves propostes sobre l'abordatge de la crisi mundial no les hem llegit ni escoltat. Tampoc ha deixat caure cap grolleria, com és habitual i motiu pel qual acostuma a ser notícia. Però això sí, ha arrancat el riure a més d'un i no precisament a aquells que el tenen fàcil. I les càmares ho han captat. No sé si la fotografia és encertada per il·lustrar una cimera on s'han de prendre decisions davant la greu situació econòmica mundial, a mi em sembla més de comiat de solter.

En fi, qüestions d'imatge al marge, sembla que els membres del G-20 han acostat posicions i això és prou important donat el punt de partida inicial amb Obama per un costat i Merkel i Sarkozy per l'altre. El resultat és un text que diu que s'ha de passar a l'acció i apel·la a les possibilitats reals de combatre la crisi amb 20 poders públics units per una mateixa causa. Els resultats els veurem properament http://ciberarchivo.blogspot.com/2009/04/g-20-conclusiones-documento-integro-el.html

La setmana del G-20 ha coincidit amb la celebració dels 30 anys dels ajuntaments democràtics i amb l'estrena al Teatre Bartrina de Reus, de "La nit més freda" una producció del CAER i el TNC que ens situa a l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, ara fa 70 anys. Els qui encara no arribem als trenta ho hem tingut molt fàcil, no hem conegut sinó la democràcia. Vivim i ens expressem lliurement i pensem que aquesta normalitat ha existit sempre. Els nostres avis sí que ho van tenir complicat. D'ells en guardo històries explicades a cau d'orella -a vegades escoltades amb desinterès, ho he de reconèixer, però ara donaria el que fos per tornar-les a sentir...- del dia que els franquistes van entrar a Riba-roja, de com s'amagaven a casa tement l'ira dels soldats, de la cruesa de la Batalla de l'Ebre, dels amics i coneguts morts al front... I dijous al vespre totes aquestes confessions em retornaven amb dolor i un pèl d'angoixa, i pensava que per entendre-ho tothom hauria d'haver viscut una guerra encara que només fossin uns minuts. Per evitar-la. "La nit més freda" és una mescla d'excel·lents interpretacions, de textos d'erudits i personalitats polítiques exiliades a contracor, de música profunda i amarga d'acordió, d'històries reals explicades en primera persona i projectades en una pantalla que, amb la ficció teatral, adquireixen més cruesa encara. La recuperació de la memòria és una assignatura ja no tan pendent perquè les persones sensates saben que les ferides només es poden tancar sabent del cert què i com va passar, i assenyalant qui en va tenir la culpa. Aquesta obra hi contribueix decidament : http://www.tv3.cat/videos/1128089/Homenatge-als-catalans-exiliats .

sábado, 28 de marzo de 2009

Va de vins

Un MARGE 2005 de la DOQ Priorat a la copa. El provem durant el sopar de divendres i penso que, sense buscar-ho intencionadament, aquesta setmana va de vins, i no només a la copa. La millor de les notícies és sens dubte el programa que ha penjat al Facebook Pili Muntané i que ja m'he descarregat i no em puc resistir a comentar. Anuncia les delícies que es preparen per la 14a Fira del Vi de Falset. Maridatge de vins amb gastronomia, amb cultura (lectures, música, classes magistrals), amb enoturisme... El millor aparador de la DOQ Priorat i DO Montsant el degustarem el primer cap de setmana de maig a Falset. Ningú no s'ho pot perdre!!! http://www.firadelvi.org/downloads/flyerfiravi.pdf.


També al Facebook, Isaac Albesa ha penjat les imatges de l'última sessió dels Tastos amb Història organitzats per la DO Tarragona, a la qual vaig assistir dimecres. Conferència volgudament didàctica de l'enòloga Montse Nadal sobre l'evolució de les vinyes, des de la fil·loxera fins a l'actualitat. Hem perdut hectàrees però es manté la producció; la viticultura del nou mil·leni és la de la homogeneïtzació del procés de producció i la de l'ampliació del cultiu de la vinya al "nou món" a països com Urugai, Nova Zelanda, Austràlia, Brasil, Xile i Argentina; el segle XXI és el del reconeixement de la qualitat dels vins -VQPRD !!-, la comercialització i la diversificació del producte...

Em sembla una iniciativa excel·lent per fer memòria, i per promocionar una DO i uns vins que no tenen res a envejar als del Priorat. És cert que molts restaurants del Camp els tenen a la carta però no els hem prestat l'atenció que mereixen, tot i la seva llarga vida. Ipsis, Mas Vicenç... Us animo a tastar-los perquè sorprenen gratament: http://www.dotarragona.cat/. La feina de l'amic Isaac és garantia d'èxit. Estic convençuda que amb aquesta i noves accions que preparen posicionaran la DO Tarragona tal com volen.

Penso que no ens ho creiem prou. Tenim un potencial enorme amb els vins, amb l'oli, amb els productes IGP com el calçot, l'avellana... Aquesta setmana ho deia en una entrevista Salvador Anton, director de l'Escola Universitària de Turisme i Oci de la URV, "el foment dels productes de la terra és l'assignatura pendent del comerç de la costa daurada" i del Camp de Tarragona, afegiria jo. Sort que ja ens n'hem adonat i estem posant fil a l'agulla. A Reus, per exemple, tindrem ocasió de ser capital del vi els propers 12 i 13 de juny, reunint les sis DO en una fira que pinta molt bé i que ha de ser el punt de partida per a la promoció i la comercialització. "Reus Viu el Vi" s'està promocionant al Facebook de la mà de Pragma amb un logo que 'enamora' i que donarà peu a un web.


Són tan importants les noves tecnologies per difondre el missatge i per arribar lluny. Aprofitem-ho perquè els productes locals i el territori s'ho mereixen.

sábado, 21 de marzo de 2009

De refugiats climàtics

Em pregunto què no haurem fet bé durant molts anys perquè el model energètic que tenim a l'Estat sigui tan poc modern i innovador i tan poc sostenible i per què hem trigat tant a considerar la importància de l'estalvi i l'eficiència energètica. Ja hauríem pogut aprofitar la pedagogia del reciclatge que tan eficaçment ha arrelat a les aules per mostrar a les futures generacions de polítics i empresaris -i ciutadans en definitiva- que la viabilitat del planeta passa per la implicació de tothom: que tan important és desconnectar els aparells elèctrics, com estalviar-se un 4x4 o omplir la banyera, com posar un molí de vent a la muntanya més verda o plaques solars en un pavelló per escalfar l'aigua.


Estem a anys llum de països com Dinamarca que l'any 1985 va rebutjar -ho van fer els diputats al Parlament- l'energia nuclear i van concentrar tots els esforços en les renovables -l'eòlica i la biomassa principalment - i en la investigació aplicada a les energies netes. Nosaltres en canvi ens entretenim tirant-nos la caballeria per sobre quan es reobre el debat sobre la instal·lació d'un magatzem de residus nuclears. Que hi ha de ser, sigui on sigui. La memòria deu fallar a molts perquè el Congrés dels Diputats ja va aprovar el 2004 que se n'ha de construir un i amb l'acord de tots els grups parlamentaris. Per què no ens deixem de debats estèrils -s'ha de construir i prou !- i assumim el que som i el que tenim i treballem per un futur més innovador que ens estalviï haver-ne de construir un segon?


Estem en un moment de crisi i de canvi de paradigma. Ser verd ja no és només una moda, és una oportunitat de negoci que pocs han sabut valorar fins el moment. L'eco, l'slow i els seus derivats són adjectius que han d'agafar el valor del substantiu. Els hem d'exprémer al màxim perquè d'ells en depèn la generació de nous llocs de treball i assegurar la sostenibilitat del planeta. Em commou pensar que hi ha territoris subdesenvolupats que ja tenen refugiats climàtics, perquè el malbaratement que hem fet en els últims anys ha contribuït decididament a deixar-los sense recursos NATURALS per viure, amb la qual cosa han de mudar d'espai vital. L'exili és tremendament cruel, i si no hi posem remei, la situació amenaça d'estendre's a tot el planeta més enllà dels països pobres. Actuar ja és una emergència que cal abordar amb valentia i responsabilitat. No pot ser que els més dèbils paguin per la irresponsabilitat del món desenvolupat, potser si ho haguerem pagat nosaltres abans, ja s'haurien pres abans cartes en l'assumpte.

domingo, 15 de marzo de 2009

De xifres i dates sorprenents


La data que més m'ha sorprès en les últimes setmanes és el 14 de novembre. Fins aquest dia no es va recollir el raïm de la finca de Robert Parker d'on surt la meravella de l'Espectacle: Garnatxa 100% collida al mirador del Priorat: la Figuera. No he tingut el plaer de provar-lo però intueixo que l'olor i el gust d'aquest vi deuen ser més que excel·lents. No en và costa 95 euros l'ampolla... I no en và l'expert vinícola més reconegut que tenim a les nostres comarques va arriscar i fins el novembre no va veremar la finca, el dia que anunciaven pluges per l'endemà i que el raïm tenia -des de finals d'agost - el punt més òptim perquè a l'ampolla fos sublim. Els viticultors van passar segur unes setmanes horribilis resant a Déu Pare Nostre perquè Parker no errés en els seu pronòstic, no és qüestió de perdre-ho tot per l'excentricitat d'un gurú.


Aquesta tarda he sentit que les trufes -l'or negre - costen 600 euros el quilo. Déu me'n guard! Boníssimes segur, però trobo que són excessivament cares i em sorgeix la reflexió que hi ha plaers gastronòmics que mai podran estar a l'abast de tothom. Democratitzar-los també hauria de ser possible. Fins i tot un dret recollit a la Constitució !!!


900.000 euros és el pressupost de la falla que cremarà a València en les properes hores -o en els propers dies si hi ha sort perquè com a mínim l'hauran pogut fruir més ulls. Quin malbaratament ! Sí, sí, la construcció és una meravella, una gran obra d'art, que la tradició porta a la foguera sense haver fet mal a ningú. Però tantes hores de feina i tants diners cremats em posen els pèls de punta. No els podríem invertir en comprar trufes per a tots ?


En fi, acabo, l'última xifra que m'ha impactat aquest diumenge són els 1.200 euros dels vestits que li feia el sastre al sr Camps, president de la Generalitat Valenciana. D'això se'n diu contenció a l'administració pública, perquè tenint en compte tot l'entramat que està sortint a la llum, dubto molt que abonés de la seva butxaca -de fina tela importada - els diners que li costaven els vestits que lluia des de Nova York a l'audiència amb el Papa, on per cert el protocol l'obligava a portar armilla i li fan fer exprés. En fi, no ho entenc. El món és boig i molts se n'aprofiten. Sort que ara en temps de vaques flaques si no és per convicció personal serà per necessitat que individus com aquest hauran de reduir la talla, del vestit, perquè la moral sempre l'han tingut molt baixa.

viernes, 6 de marzo de 2009

Entre tots construïm el futur


Hem d'estar orgullosos del nostre territori, del Camp de Tarragona. Orgullosos dels avenços assolits en els últims anys en el terreny econòmic, però sobretot a nivell social, perquè les polítiques socials avançades han assegurat la cohesió en un territori que ha experimentat un augment demogràfic insòlit -157.000 nous habitants en els últims 6 anys, una nova ciutat !!-. Totes les comarques i tots els ciutadans sumen i valen igual per al projecte comú. Tots hem de defensar, cuidar i mimar la nova identitat del Camp de Tarragona, i parlar en plural: els bons projectes repercuteixen més enllà de la ciutat on es construeixen.

Bé, doncs aquestes van ser algunes de les idees sobre les quals el delegat del Govern a Tarragona va invitar a reflexionar en la conferència pronunciada al paranimf de la URV, el dilluns 2 de març. Una " presentació impecable" o "conferència xula" com va destacar un mitjà escrit que els més de 170 assistents van gaudir jo diria que amb escasses ullades al rellotge i cap badall silenciat.

Hem sentat les bases d'una nova forma de comunicar: un discurs ben explicat -en això de l'oratòria el delegat hi té la mà trencada-, sense papers, ocupant l'escenari amb el cos i la paraula, apel·lacions constants a l'auditori, i una presentació digital realment suggerent. I va ser un èxit perquè el missatge va arribar com mai. Fons i forma van quadrar a la perfecció.

I ho vull deixar per escrit, perquè em sento orgullosa d'haver participat en aquest 'petit' projecte que ens ha portat feina, però que ha estat il·lusionant. I també em sento orgullosa perquè he descobert que hi ha polítics que, per la seva dilatada trajectòria i sense necessitat d'haver de demostrar més, ho fan a diari, i arrisquen saberdors que és imprescindible actualitzar-se a cada instant. I és per aquesta actitud que aconsegueixen ser un referent, ser imprescindibles per a molts.

www.gencat.cat/vicepresidencia/delegacio-tarragona

lunes, 2 de marzo de 2009

DO's de luxe, al Camp


Segons el crític de vins Robert Parker, un 25% dels 100 millors vins espanyols són catalans
Les Denominacions d’Origen amb més vins seleccionats són la Montsant, amb 10; la Priorat, amb 7; i la Terra Alta, amb 5

Per l’INCAVI, aquesta notícia demostra la gran qualitat dels vins catalans i la bona acceptació que tenen en mercats com el nord-americà

The Wine Advocate, la revista que dirigeix el conegut crític de vins nord americà Robert Parker, acaba de publicar per Internet la llista Spain’s Top 100 Wine Values. En aquesta llista apareixen els vins espanyols catats i puntuats amb més de 90 punts per l’equip de Robert Parker i, dels 113 vins publicats, 28 són vins catalans i, la DO catalana amb més presència és la DO Montsant, amb 10 vins; seguida per la DOQ Priorat, amb 7; la DO Terra Alta, amb 5, la DO Cava, amb 4; la DO Empordà, amb 1; i la DO Costers del Segre, amb 1 vi.

Per primera vegada, Robert Parker ha publicat la llista dels vins espanyols que tenen un preu de menys de 25 dòlars al mercat dels Estats Units i, es preveu que, en pocs mesos, es publiqui la llista de vins espanyols de més de 25 dòlars. Aquesta notícia és positiva perquè, fins ara, només es publicava anualment una sola llista de vins espanyols i, vist l’increment de vendes de vins espanyols als Estats Units, la revista The Wine Advocate ha decidit publicar dues llistes anuals.

Des de l’Institut Català de la Vinya i el Vi, el director general Joan Aguado es mostra molt satisfet per aquests resultats, “fet que demostra la gran qualitat dels vins catalans i la bona acceptació que tenen en mercats com el nord americà”. Un altre fet remarcable és la molt bona relació qualitat-preu que tenen els vins catalans i que, davant la situació econòmica actual, es preveuen que són els vins que més es comercialitzaran ja que, el consumidor demana un vi d’alta qualitat, però a un preu acceptable.

Els vins catalans puntuats amb més de 90 punts segons la revista The Wine Advocate són:

DO Montsant

Acustic 2007, d’Acustic
Costers del Gravet 2006, del Celler de Capçanes
Mas Donis Barrica 2007, del Celler de Capçanes
Falset Old Wines, de la Cooperativa Falset-Marçà
Latria 2006, del Celler Malondro
Malondro 2006, del Celler Malondro
Les Sorts Blanc 2007, del Celler el Masroig
Sycar Les Sorts 2007, del Celler el Masroig
Brunus Rosé 2008, del Portal del Montsant
Solpost 2005 del Cellers Sant Rafel

DOQ Priorat

Finca Mirador 2006, del Celler Bartolomé
Black Slate 2007, del Celler Cal Pla
Marge 2007, del Celler de l’Encastell
Los 800 2005, de la bodega Los 800
Barranc dels Closos 2006, de Mas Igneus
Nita 2007, de Nita
Vega Escal 2006, de Viticultors del Priorat

DO Terra Alta

Las colinas del Ebro 2008, del Celler de Batea
Plan B 2006, del Celler La Bollidora
Ludovicus 2008, del Celler Vins Piñol
Portal negre 2007, del Celler Vins Piñol
Portal blanc 2008, del Celler Vins Piñol

DO Cava

Reserva Brut 2005, d’Agustí Torelló Mata
Rosat-Trepat Reserva Brut 2006, d’Agustí Torelló i Mata
Llopart Brut Rosé 2006, de Cava Llopart
Naveran Dama 2006, de Naveran

DO Empordà

Martí Fabra Selecció Vinyes Velles, 2005, del Celler Martí Fabra

DO Costers del Segre

Saó Blanc 2006, de Mas Blanch i Jové

sábado, 28 de febrero de 2009

Paradoxes

Costa actuar amb criteris d'estalvi i eficiència però ara més que mai és urgent fer-ho. Fins ara ho practicaven els absolutament convençuts que el creixement exponencial dels ritmes de consum s'estaven 'carregant' el planeta. Pensàvem que no existien límits, però la realitat ha demostrat que sí.

Tot creixement té un punt d'inflexió i el de la societat voraç i materialista ha tocat sostre ja fa mesos. Estem en temps de crisi. I ara per necessitat i a marxes forçades hem de revisar la nostra relació amb el planeta, que ha estat totalment pecaminosa. El cost de no actuar seria més car encara.

La paret d'aquest edifici -que costa endevinar, ho reconec - és una mostra clara de les paradoxes de la vida: Com és que hem trigat tant de temps a aprofitar els recursos naturals i hem perdut tants anys gastant-los ? A la imatge conviuen harmònicament finestres i plaques solars.

sábado, 14 de febrero de 2009

De vins i notícies estranyes i increïbles


Setmana intensa la que deixem enrere, de notícies i successos estranys i increïbles, des dels dos cavalls que se li escapen a un particular i obliguen a tallar l'autopista AP-7 a Cambrils -no desitjaria haver-me'ls trobat, quin mal tràngol!- o la suposada -cada cop més real segons els autos judicials- màfia que alguns càrrecs electes del PP han teixit amb empresaris afins i amb pocs escrúpols.


Això per no parlar de la mort d'Eluana i de com un Govern, l'italià, pot acusar els seus pares d'haver-la assassinat, si portava 17 anys clínicament morta! O la foto del ministre de Justícia i el jutge Garzón, de caça. Té ironia! Els populars intenten justificar amb la imatge que hi ha conxorxa entre el poder executiu i judicial i, per això, dia sí dia també són imputats -o ells o els seus amics- per assumptes tèrbols d'adjudicacions i contractes a dit. No saben que l'organitzador de la cita privada cinegètica és un regidor del PP?


Realment, això de conspirar se'ls dóna molt bé a alguns. I si no vaig equivocada aquesta ja és la segona conspiració que s'inventen després de la trama de l'11-M. En fi, que trobo molt trist fer-se la víctima i no reconèixer els errors. Així és complicat recuperar la confiança del ciutadà. I també ho és si no es resolen els seus problemes i ara mateix està clar que l'atur és el principal. Em preocupa que en una situació econòmica com l'actual, el PP no faci costat al Govern. Per quin estrany motiu no volen abordar conjuntament la crisi i millorar en la mesura que sigui possible les condicions de vida dels ciutadans? Serà que hi ha eleccions al País Basc i Galícia? Serà que no volen que el país avanci ? No poden continuar sent els abanderats del NO.


Acabo amb un article d'Empar Moliner publicat ahir a l'Avui sobre vins. Comparteixo la seva tesi sobre la modernitat dels vins catalans. I penso que és un concepte que podem identificar amb el tarannà de les catalanes i dels catalans, no només als nostres productes:


I recomano també la lectura del reportatge publicat a El Punt sobre com la crisi pot afectar els cellers del Priorat:
En destaco per oportunes i molt encertades les paraules de Sal·lustià Àlvarez, president de la DOQ Priorat: "És molt difícil fer una previsió acurada del que passarà en els pròxims mesos (...) el que està clar és que cal continuar treballant per evitar que la bola es vagi fent cada cop més gran i la imatge del Priorat es vegi afectada".
Treball, dedicació i esforç són la recepta per aquests propers mesos.