domingo, 26 de septiembre de 2010

La dura i plaent verema

És el segon any que tenim oportunitat de veremar merlot a la finca de La Sort, a Falset. Els quilos de raïm collits dissabte amb un grau final que no fa justícia a l'esforç que hi vam posar tots, reposen a les tines de la Cooperativa de Falset, iniciant-se així el màgic procés que els durà a l'ampolla. Sigui vi de criança o vi jove, serà exquisit segur. Perquè qui en coneix el procés, sap reconèixer el camí de la vinya a la boca, que no és curt ni fàcil, però és, en definitiva, plaent.

Fa un any vam anar per primer cop a la verema a les vinyes de La Sort i vaig titular el post mot convençuda com "El plaer de les petites coses". Ara penso, tot i que comparteixo el fons, que no li fa del tot justícia, perquè no hi ha res "petit" en aquesta feina de pagés, que és dura i difícil de reconèixer. És més que vocació, passió, per això el resultat és molt gran, grans vins que donen les vinyes treballades amb sacrifici, lluitant contra la soledat i les inclemències del temps.

El meu sincer reconeixement als homes i dones que les treballen. Un motiu més per apreciar els vins de la terra que sovint evoquem a través d'un conegut poema de Segarra, però que continua sent sempre emocionant:

"Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat."

Més informació sobre La Sort: http://www.calbenito.cat/ (actualitat)

lunes, 9 de agosto de 2010

De la felicitat, del planeta i de Sinatra

L'estiu convida al positivisme i a la recerca de la felicitat perduda els tristos mesos d'hivern, una meta certament difícil perquè els experts s'entesten a dir que la portem dins , però clar, la complexitat és saber trobar-la.


El que la condició humana ha assumit - relativament- és que feliços no ho podem per ser sempre, sinó a instants molt breus en temps i mesura, i com a 'recompensa' perquè hem patit la infelicitat. "Somos tristeza por eso la alegría es un azaña" deia Benedetti i reproduïa fa uns dies una amiga al seu facebook molt encertadament.

Estem faltats de felicitat i per això a l'estiu que tenim temps - o el perdem, segons com es vegi-, la busquem més insistentment. I també ens falta positivisme per això paga la pena parlar-ne. Ho fan aquests dies els diaris en els quaderns d'estiu, en entrevistes i reportatges. Avui, un empatx, però ja va bé que no engreixa i perquè en temps de crisi i vista l'actualitat - desastres naturals inclosos, maleïts !-, anima.

Un incís: Això del canvi climàtic va de debò i no és l'única amenaça del planeta terra, us recomano llegir -això sí,en un moment d'excés optimisme que vulgueu rebaixar- a l'arxiconegut físic Steve Hawking que ens dóna 200 anys per mudar-nos de planeta, perquè els perills que l'assetgen no són pocs ni poca cosa.

Recuperant el relat de l'optimisme, el positivisme i la felicitat, la premsa d'avui ens hi apropa però molt. És interessant reflexionar-hi:


- Neus Colomer, psicòloga: La felicitat és una decisió personal

- Maria Jesús Orbegozo, filòsofa, psicòloga i escriptora: Significar alguna cosa per a algú és una necessitat bàsica

- Sebastià Serrano: Felicitat = paraules carinyoses + rialles + carícies

- Freud, psicoanalista: Hi ha dues maneres de ser feliç en aquesta vida, una és fer-se l'idiota i l'altra ser-ho


Confesso que llegint les entrevistes o textos que desenvolupen aquests enunciats, una està més a prop de la felicitat, però mai s'arriba a l'èxtasi com amb la música: la nit d'estiu que vam viure diumenge a Prades, a l'Església de Santa Maria, escoltant Xavier Pié i Ignasi González, saxo i contrabaix emulant la veu de Frank Sinatra i particularment Fly me to the moon... Si teniu ocasió, experimenteu-ho. Sinó, sempre us quedarà demanar un desig als astres que es passegen per Sant Llorenç i que costa veure, realment, si no és amb imaginació o poca miopia.

domingo, 4 de julio de 2010

Pervius en nosaltres, iaia

Ja no hi ets de cos present però estic convençuda que continues entre nosaltres, en algun punt del firmament amb vistes al mar. I també pervius en mi i en tots els qui t'hem estimat.

Recordo ara mateix els estius que vam compartir a Riba-roja sobretot quan érem petits, les nits que vam dormir juntes en el matalàs tou i bonyegut, el rebost ple de menjar que anunciava la festa major, els cargols amb ceba i tomàquet que tantes bones digestions van donar als qui els agradaven, els conills que anaven del tupí a la gàbia i de la gàbia a les teves mans i l'entrecuix, allà trobaven la mort, per nosaltres els néts, seca i dura, molt dramàtica, per tu, un tràmit, el primer pas de la recepta. Però també recordo molt vivament com em desrinxolaves el cabell assegudes al balcó i veient passar els veïns cap a la piscina, o com pujàvem a estendre la roba al terrat de davant a primera hora de la tarda o com bevies amb porró o posaves aigua fresca al pitxell...

I ara ens deixes orfes. Te'n vas després de massa mesos lluitant inútilment i amb un cor que ha bategat fort fins a l'últim segon perquè jo sé que ens sabies a prop, com sempre i feies esforços per no deixar-nos. I recordo amb molta tristesa les últimes hores i la llarga agonia a la infermeria de la residència: tu insconscient en un somni profund, nosaltres angoixats, fent pinya i lamentant el patiment. I recordo com en una habitació massa petita per tots els qui voliem ser amb tu, vam respirar del mateix aire i el tren que passava a tocar de l'edifici anunciava aquest cop sí que el viatge era l'últim.

Quina metàfora de la vida, tan tòpica com real. El temps s'esmuny a una gran velocitat, advertint-nos a instants que hem d'apreciar cada instant perquè és únic. Et recordarem sempre, tossuda i geniuda, i amb molta tendresa ara ja més al final, la que vam compartir a conseqüència de la teva maleïda malaltia que ens ha permès això sí estar més juntes i ser més amigues que mai.

lunes, 7 de junio de 2010

De lectures, valors, capitalisme i periodisme


Dóna gust tenir temps per llegir. Amb la mateixa sensació que descriu Maruja Torres – ferozmente leer- m’he despertat aquest diumenge gris que he dedicat primer per obligació i després per plaer a la lectura i a la cuina. També a l’esport, però en menor mesura, tot i que no vull desmereixer les 30 piscines que després de mesos he aconseguit fer.

Maruja Torres estrena bloc i això m’anima a pensar en la bondat dels canvis, a l’inici d’un diumenge de plans trastocats pels núvols. Recomano la lectura del seu post, amb el qual és difícil no sintonitzar:

http://www.marujatorres.com/2010/fieramente-amar-ferozmente-leer/

Maruja Torres descriu com afronta un diumenge que voldria comprar un llibre i sap que té poques oportunitats d’èxit. Jo en canvi he pogut saciar amb el diari de diumenge les meves ànsies de lectura. Quan fa temps que no hi dediques temps, llegir i aprendre es converteix en un plaer sublim comparable a pocs altres.

Sigui com sigui, avui El País m’ha reconciliat amb la lectura i he trobat coses fascinants, al marge de l’estricta actualitat que no m’ha deixat de sorprendre. Per exemple, saber que al Japó la taxa d’atur és només del 5 per cent i que ja la consideren elevada, que tenen un repte en la qualitat de l’ocupació, tot i ser els tecnològicament més avançats. També que només un 1% de la població és estrangera, i que els sociòlegs atribueixen la inestabilitat a la presidència -4 caps d’estat des de 2006- a la manca d’idees dels candidats, que no d’ideologia. Interessant.

Seguim. Em frapa aquest text:

"Erase una vez dos gemelos, Rock y Brock. Cada sábado, su abuelo les daba un dólar. Así, durante lo que duró el verano. Había un incentivo. Cada semana, el abuelo igualaría la paga de lo que tuvieran ahorrado. Rock prefirió gastarlo en golosinas al recibirlo. Brock lo guardó. Pasadas 10 semanas, Brock amasó una pequeña fortuna de 512 dólares. Rock se lo comió."

http://www.elpais.com/articulo/reportajes/manda/Wall/Street/elpepusocdmg/20100606elpdmgrep_6/Tes

L'autora és Sheila Bair, presidenta de la FDIC, l'agència que protegeix els dipòstis als EUA. Segons la revista Forbes, Bair és la segona dona més poderosa del món. Jo diria, que de les més pragmàtiques i didàctiques també. Si el relat ens l'apliquéssim tots, si ens eduquessin en els valors, en el ser i no el tenir, potser no haguéssim arribat on som ara.

I també recomanable "Sus crisis, nuestras soluciones" l'últim llibre de Susan George filòsofa i política. Realment, la majoria som els qui hem de pagar els plats trencats d’uns pocs. O sigui, que els beneficis es privatitzaven i els efectes de la crisi es socialitzen. Avui es fa més evident que mai la màxima d’Adam Smith sobre el capitalisme “Todo para nosotors y nada para los demás”. Penso que en aquest llibre hi trobarem moltes coses interessants sobretot quant a la responsabilitat dels pocs que ens han portat a la crisi i que segur no ens hi treuran:

http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Critica/elite/Davos/elpepusocdmg/20100606elpdmgrep_7/Tes


I per últim, per allò que el gremi periodístic és molt endogàmic i sempre parla d’ell mateix, m’ha semblat fascinant que un senyor com Tommaso Debenedetti hagi ocultat durant 10 anys ser l’autor d’entrevistes a destacadíssimes personalitats, essent aquestes falses. I que les hagi publicat a la premsa regional italiana. És més que absurd, molest i ofensiu per a tota la classe periodística, i posa novament en entredit la premsa italiana que com queda clar, està més que manipulada. Ell mateix situa el seu joc periodístic entre l’absurd de Ionesco i els somnis de Calderón:


http://www.elpais.com/articulo/reportajes/gusta/ser/campeon/italiano/mentira/elpepusocdmg/20100606elpdmgrep_5/Tes

En fi, espero que l’estiu em reservei algun altre diumenge gris, perquè per bé que un perd l’oportunitat de fer l’aperitiu al sol al migdia, resulten realment productius i atractius.

miércoles, 5 de mayo de 2010

Hi neix o s'hi fa?

En temps de descrèdit, desconfiança i poc entusiasme, resulta difícil trobar lideratges com el de Barack Obama. Alguns polítics poden presumir de tenir-lo i estic convençuda que molts en tenen però s'ha d'apreciar en la curta distància, però és clar, no tothom hi té accés i molts cops passa desapercebut. És difícil arribar a tots els públics malgrat que tenim més mitjans que mai. Continuem obsessionats amb la premsa, els diaris digitals, internet, la ràdio, la televisió, però i la comunicació directa ? Anem mancats de contacte directe i algun cop haurem de repensar com el recuperem i l'actualitzem perquè som al segle XXI.



Recuperant el tema del lideratge d'Obama, molts li hauríem confiat la vida - en la campanya especialment-, la qual cosa demostra que exercia un gran poder d'influència, planetari diria, perquè li reconeixíem coneixements i capacitats, una excel·lent oratòria, una actitud positiva i favorable al canvi malgrat l'adversitat econòmica, un origen humil - amb el qual podíem sintonitzar-, i entre altres una preocupació o proposta de resolució de problemes que com a espècie compartim, des de la salut pública al canvi climàtic.


Ahir vaig entendre com va anar això d'Obama per haver enlluernat mig món durant la campanya, des de la xarxa, però també presencialment - recordo el míting que va pronunciar a Berlín, no sé si cap president alemany (ni la dura Merkel !) va reunir tants fans en un acte de campanya. Doncs està clar, al líder EL FAN. Obama tenia milers de seguidors i inspirava una confiança similar a la fe que professen els catòlics al Papa.



El líder, ni hi neix ni s'hi fa. El fan, els seus seguidors. De la mateixa manera que som fills, perquè tenim pares, o som alumnes perquè tenim professors. Qui es creu líder, acostuma a fracassar. Qui té carisma i el comparteix i reparteix joc i consensua i pren decisions - encertades, majoritàriament - que són aplaudides per un equip, és qui lidera, sense necessitat de reivindicar-ho. Es fa evident a un cop de vista.



Acabo desitjant que en veiem més, i de nous, perquè necessitem creure en algú, seguir a algú, a banda del Barça.

martes, 13 de abril de 2010

E1T / NSPR / PVFAQNN

Interessantíssima classe la que avui ens ha impartit el consultor i professor de direcció de màrqueting d'ESADE Manel Armengol al curs "Jo directiva". Començant per la presentació que em serveix per encapçalar el post.

El màrqueting és un timo / no serveix per a res / per vendre fum a qui no ho necessita... Bé, és això quan no es fan les coses com cal, sense rigor. Però també és quelcom que intentaré resumir a continuació, que requereix estudi, temps, treball i dedicació. I professors com ell que ho divulguin.

No vull avorrir ni donar lliçons, sinó autorecordar-me la classe reescrivint allò que he après, que no és poc.

1- La percepció que tenim del producte és el que importa i interessa, i no el producte per se, per molt bo que sigui. Jack Trout diu encertadament que "el màrqueting és una guerra de percepcions, no de productes. Quan a tenir el millor producte, la idea que la veritat sempre triomfa tampoc és certa lamentablement"

2- Per prendre una decisió sobre el nostre producte, ens hem d'informar, hem d'investigar prèviament. La investigació, no obstant, no està renyida amb la intuició

3- El límit el marca la coherència. Al màrqueting s'hi pot aplicar allò del "no limits, no fears" després ja vindrà el departament financer per fer comptes i tallar-nos les ales si no surten

4- Les necessitats són funcionals (gamma de productes BIC d'usar i tirar ), simbòliques (tot el lot de productes Montblanc) o sensorials (porque yo lo valgo de L'Oreal) i el màrqueting ho ha de contemplar per assegurar vendes. El client vol solucions, NO PRODUCTES

5- Sempre és fonamental llistar les necessitats a satisfer i per això són bones les pluges d'idees, i els focus group : clients, no clients i exclients

6- En el procés de compra s'identifiquen diferents rols: iniciador, influenciador, prescriptor, decisor, comprador, consumidor, gate keeper i líder d'opinió. Al prescriptor li donem un valor importantíssim

7- La implicació i altres variables de la relació. Allò que defineix els antecedents afectius i racionals de la implicació ( en màrqueting polític els importants són els segons, guanyar la batalla de les idees però quan es perden els primers, els perds per sempre): plaer, signe, procediment, dissonància, sensibilitat a la marca, percepcó de diferències entre marques i experiència subjectiva

8- La importància dels fenòmens post-compra: la satisfacció. Mirar de fidelitzar el client

9- Els factors higiènics (te n'adones que hi són quan te'ls treuen) i els factors motivadors (ho reconeixem quan ens el donen - el pernil per nadal !) però ull que els segons poden passar al primer grup de facto i exigir-nos-els sempre !

10- El posicionament, que és allà on et posen (ELS ALTRES) no allà on vols estar. I contra o per això hem de treballar, tenint en compte un element que és clau...

11- EL GANTXO

La posada en escena ha estat tant interessant com el contingut. Entre bromes, ironies, imitacions i gestos ràpids i secs, Manel Armengol ens ha introduït fugaç però intel·ligentment en un món apassionant, però només l'hem tastat.

Busco referències seves a internet per documentar-me i constatar que l'Àlex que mencionava constatment és l'Àlex Rovira de qui aquests dies intento llegir "La bona crisi". A la xarxa he trobar però un llibre seu de 2003 que em recorda la classe d'avui perquè Armengol no només ha fet el gest, sinó que ens ha apel·lat a "volar" per explorar noves possibilitats que facin sempre "més content el client". I ara em quadra tot. Rovira inicia el pròleg del llibre de 2003 "La brújula interior" afirmant: "Aquellos que nos quieren nos dan alas, nos invitan a volar". Més informació: http://www.labrujulainterior.com/esp/1000gracias.htm

sábado, 3 de abril de 2010

D'estrelles, estrellats i Setmana Santa


Per convicció o per necessitat, ens havien dit fins ara. Des de ja, hi podem afegir una altra raó de pes i molt més suggerent, per poder veure en el futur les estrelles i seguir somiant. El canvi climàtic l'hem de mitigar entre tots i per humil i local que sigui la nostra acció en pro de l'estalvi i l'eficiència energètica, el planeta ho agraïrà. Interessant entrevista que ahir publicava El Periódico a Joan Pujol, responsable del COU d'Àger - poso a continuació l'enllaç-, un centre d'observació de l'univers que ha de ser una meravella visitar, a Llavorsí vaig descobrir una nit d'estiu el cel més teixit d'estrelles del planeta , entenc que a Àger deuen patir la mateixa bona sort: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=701248&idseccio_PK=1477&h=.

La Setmana Santa va començar amb una apagada de llums mundial promoguda per la Fundació ecologista WWF. Simbòlica, cert, però se'n va parlar tant que alguns ens sentim culpables de no haver-la pogut seguir - què fas si estàs al carrer quan toca apagar els llums ? L'èxit del seguiment no hauria de deixar-nos indiferents i si ho podem fer una hora, per què no ens ho apliquem tots a diari ? Incís: No em va agradar que la Prioral de Sant Pere no secundés la iniciativa, quan altres emblemàtics monuments del territori com la Muralla de Tarragona sí que ho van fer. Per alimentar el vell i cansat debat i aprofundir en el prosaiquisme que per alguns és la Setmana Santa, està clar que en aquest cas ens van guanyar la partida a Tarragona.

Seguint amb la Setmana Santa, he de dir que ens hem emborratxat sense voler-ho amb la Saloufest i el gens agradable "turisme de borratxera". Comparteixo l'editorial d'ahir dissabte d'El Periódico: pa per avui, gana per demà. Ens fa un flac favor acollir aquest tipus de turistes a la Costa Daurada per molts milions que s'hi deixin - se'n pot dir turistes ? - però ha de quedar clar que la responsabilitat primera és de cada adolescent britànic que hi participa i de qui els envia. Tenim un potencial cultural, gastronòmic, natural i una oferta de sol i platja increïble a tota la Costa Daurada amb 5 milions de turistes anuals; els 5.000 que aquest dia han estat notícia són un reducte. Tenim un problema a resoldre, tots, cadascú des de la seva responsabilitat començant per la primera que insisteixo és la individual d'aquests joves que educació i dignitat l'hauran deixat a casa. Avui a El País ja s'apunta en algun article que la solució per bé que complexa potser haurà de passar per l'ecotaxa. Al final, ho acabarem pagant tot, com si no ho féssim ja ara. Amb els nostres impostos estem finançant comes etíl·lics i agents de seguretat.

Espero que d'aquesta Setmana Santa els creients retinguin la bellesa dels passos i la solemnitat de les processons, la passió i l'entrega dels cofrares i els més agnòstics, el delit de qualsevol activitat contemplativa, cultural o social - recomano ja que ho estic fent també la lectura de la intel·liget " L'elegància de l'eriçó" de Muriel Barbery -. No cal recrear-se més en les imatges de joves incívics de comportaments reprobables, estrellats per l'alcohol en qualsevol carrer d'una població que alguns d'ells no sé si situarien bé al mapa.

Esperem que la Setmana Santa de 2011 sigui menys heavy i més pura. El cos i l'esperit d'alguns ho agraïrà.

miércoles, 10 de marzo de 2010

No és victimisme, és la realitat



El que he dit a Reus aquest vespre a l'inici de la taula rodona que he moderat sobre "Sexisme i mitjans de comunicació", convidada per la Sectorial de la Dona del PSC:

Bona tarda a totes i a tots,

Les dones només som protagonistes d’una de cada 5 notícies dels informatius de TV (22%). Aquesta és una dada injusta, perquè tenim un major pes a la societat i no el veiem reflectit als mitjans de comunicació.

Si estem fent aquest acte avui amb motiu del Dia Internacional de les Dones dilluns, és perquè no existeix la plena igualtat. Encara lluitem per allò que els països nòrdics pregonaven als seixanta i setanta: La meitat del món per les dones, la meitat de la casa pels homes.

Estic segura que moltes de vostès han vist com en els últims 30 anys, hem assolit, les dones, moltes fites: el vot, l’accés a la universitat, decidim per nosaltres mateixes… Sí, tenim independència en l’esfera privada (ja no depenem dels pares ni dels marits i/o companys), però no a la pública.

Hi ha un llarg camí encara a recórrer: l’atur femení és més elevat – a Catalunya sortosament no és així-, ocupem encara pocs llocs de responsabilitat a les empreses i /o administracions, cobrem menys de la meitat que els homes per una mateixa feina. I en combatre aquestes desigualtats ens hi hem d’implicar tots: governs, empresaris, sindicats, entitats, mitjans de comunicació. Dones, i homes, també és cosa d’homes. I avui aquí en veig molt pocs ¿????

No em vull allargar gaire més per presentar la taula rodona “Sexisme i mitjans de comunicació”, només posar tres exemples relativament recents i prou evidents del tracte discriminatori envers la dona als mitjans de comunicació :

1- La recent elecció de president permanent del Consell Europeu i l’alta representant de política exterior de la UE. Tots dos desconeguts sense gaire projecció, però només ella va haver-se de defensar perquè l’acusaven de ser la quota de paritat en el nou govern d’Europa. Catherine Ashton ha de justificar la seva vàlua professional, Herman van Rompuy NO, tot i que per a la majoria de nosaltres era igualment desconegut

2- Maspujols aquest estiu, el cartell que anunciava el festival de música electrònica era el d’una dona, una barbie despullada, que va portar polèmica. A ningú se li va acudir posar com a reclam el Ken

3- Recordaran la portada de la princesa Letizia i Carla Bruni, primera dama de França, a tots els diaris. De cul i amb cròniques d’aquest estil :

a. Es sin duda una muy buena fotografía. Tiene movimiento, elegancia e intensidad. Y desde luego se hace mirar. Muestra la silueta de dos atractivas mujeres, la princesa Letizia y la primera dama francesa, Carla Bruni, subiendo una escalera en estudiada simetría: idéntico peinado, parecido vestuario, idénticos torsos cimbreantes. Una imagen con mucho glamour y suave erotismo, de esas que suelen gustar a la prensa rosa. Pero esa foto no aparecía en una revista del corazón, sino en la portada del diario EL PAÍS

Ningú en deu recordar cap de Zapatero i Sarkozy de portada ?

Bé, són tres experiències a nivell europeu, local i nacional que ens demostren que els MC reprodueixen missatges sexistes que hem de superar. Perquè vivim al segle XXI que és el segle de les transformacions econòmica, cultural i social … i això vol dir també reconèixer el lideratge i el talent femení i cal que aquest sigui visible als mitjans de comunicació, amb la presència que li pertoca. Perquè no ens podem permetre les dones, cobrar el mateix que un home treballant un mes i mig més segons ha publicat un estudi europeu recentment.


viernes, 5 de marzo de 2010

Sense resposta

Una nit d'estiu de fa uns quants anys, un molt bon amic, immers en un mar de dubtes existencials i incapaç d'albirar l'horitzó - entre d'altres coses perquè era de nit -, em va dir mentre se li esmunyien entre els dits els grans de sorra de la platja on érem : "Sempre hi haurà preguntes sense resposta, perquè quan trobem una resposta, apareixen nous interrogants".

És cert que sempre hi ha qüestions pendents i que vivim amb el dubte i la incertesa a sobre. Molt sovint són una càrrega, però hi ha qui sap treure ferro a la incertesa i respondre amb saviesa el que vol sentir a la incrèdula espècie humana.

No és per tant nou dir que vivim en un permanent interrogant, des del moment del part fins que perdem la consciència per sempre més. Sense saber del cert per què som aquí, quan de temps hi serem, i què passarà després. Fa uns dies escoltava Eduard Punset - quin gran geni !- i dèia que no morim, sinó que això que anomenem mort és una descohesió d'àtoms crec recordar, i res més. Em va deixar ben tranquil·la ! Una incògnita més resolta !!! Va afegir Punset que és més interessant saber si hi ha vida abans de la mort, que trencar-se la closca pensant què hi ha després d'aquesta.

Aixó doncs, què fem perdent temps pensant en el demà? Intentant resoldre dubtes que no tenen resposta ? Ja deien els nostres avantpassats In dubito, pro reo. Doncs això, que sempre hi haurà interrogants i sinó sempre hi haurà savis que respondran intel·ligentment a favor de l'interès de l'espècie humana , o d'aquells qui intencionadament pensem amb el cor i no amb la raó. Perquè la raó no té resposta per a tot.

viernes, 29 de enero de 2010

Ferran Adrià

Ferran Adrià és un geni. No descobreixo la sopa d'all, sinó que més aviat em repeteixo. Tampoc he tingut ocasió de tastar el seu art culinari -però me'n moro de ganes i ara se'm complica la cosa amb l'anunci del tancament-, de manera que no m'ha guanyat per l'estòmac, sinó per la paraula, l'escrita. Em va deixar estratosfèricament glaçada la claredat i la visió de futur d'aquest senyor que fa pinta d'haver-s'ho guanyat a base de feina, feina i més feina.

Llegint l'entrevista que li fan a El Periódico aquesta setmana un pot entendre que l'èxit arriba als qui s'ho mereixen i a més són intel·ligents. Ningú no hauria vaticinat mai que la deconstrucció gastronòmica arribaria a la portada del Financial Times. Però amb Ferran Adrià el miracle es fa realitat.

El cas és que de l'entrevista em va sorprendre pràcticament tot, però en particular aquesta capacitat de Ferran Adrià de diferenciar-se de la resta, en les receptes culinàries per descomptat, però també en l'actitud i en els valors amb què embolcalla la professió. Posar passió a les coses és garantia de triomf, també. Diu que quan el Bulli reobri, el 2012, ja no serà un restaurant, sinó un espai que improvisarà el tipus de visita, la carta de plats, que tindrà un fort compromís social i de divulgació gastronòmica, i el que més m'agrada: que no patirà cap trauma per perdre les "michelin".

Penso que Adrià està molt per sobre de les etiquetes i dels convencionalismes. Ho ha demostrat sempre i ara més que mai que posa un punt i a part en la història del restaurant. Com si no ho hagués fet fins ara, el Bulli vol reinventar-se encara més, per adaptar-se a les noves demandes, a les expectatives de les noves generacions, que no ens enganyem, seran diferents. Les d'aquells que hem somiat en dinar-hi i les d'aquells que hi han dinat, i han somiat a l'hora.

martes, 5 de enero de 2010

L'aquí i l'ara

L'inici de l'any o la fi de l'anterior - segons ho mirem- és moment obligat de passar balanç, esmenar errors, reflexionar i fer nous propòsits.

Els balanços acostumen a tenir poc d'objectius perquè el que més ens pesa - bo o dolent - és allò que més a prop tenim en el temps o allò que la memòria encara aguarda amb amargor o dolçor. Els propòsits són sovint descafeïnats perquè ni són nous ni els acomplirem amb èxit si no ho hem fet ja abans, durant els 365 dies de l'any anterior.

Però posar-se metes i tenir en cartera nous reptes i projectes és la gràcia de la vida. Si no vivim il·lusionats en allò que ha de venir no vivim, o sí ? Perquè allò que realment importa és l'aquí i l'ara, viure'l apassionadament, però sovint ho oblidem.

Aquests dies que tots estem més tendres i dolços - serà per l'excés de sucre - i que fem volar la imaginació sense treva, sovint donem voltes a allò que voldríem i que encara no tenim. I oblidem que tenim el que tenim. Martí i Pol afegiria "Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca , i un minúscul territori per viure-la". I ja és molt. I no sabem la gran sort que tenim: salut per viure i llibertat per poder decidir.

I penso que som poc solidaris perquè ho obviem inconscientment a diari. Hem oblidat amb una rapidesa que fa por que hi ha tres cooperants segrestats a Mauritània i un director de Greenpeace injustament empresonat per manifestar-se a Copenhaguen i milers de persones que passen gana, i milers de refugiats, d'exiliats... De persones que amb prou feines poden viure l'ara, que estan privats de llibertat, que no poden decidir per ells mateixos.

La vida és plena d'injustícies, quin gran tòpic. El meu propòsit pel 2010 és que desapareguin i en el balanç de 2009, em pesa enormement un judici que tinc pendent. Bé, que té pendent un xinès boig que em va embestir a l'autopista a mi i a 10 conductors més, sortosament amb conseqüències greus però només amb danys materials: 2.000 euros de reparació del vehicle. Ja hi tornem, els diners, el materialisme... I l'aquí i l'ara ? Els valors que ens conjurem a prioritzar?