sábado, 21 de noviembre de 2009

La Dolce Vita

Llegeixo a la contra d'El País de dissabte "La crisis golpea a quines no la causaron". Ho afirma Helen Clarck, directora dels Programes per al Desenvolupament de Nacions Unides. Totalment d'acord, com allò que algun erudit ha popularitzat sobre la crisi i les seves conseqüències, mentre que en l'època de bonança es privatitzen els beneficis, en períodes de vaques flaques se socialitzen les pèrdues.

M'agrada el que llegeixo però em sobra el dinar d'arròs de llamàntol que periodista, entrevistada i acompanyant comparteixen perquè com tantes altres coses, menjar han de menjar, però èticament el preu que paguen és qüestionable. Parlar de la gana al món i de com les diferències s'han accentuat en els últims anys i de com el món subdesenvolupat és el primer que està patint els efectes del canvi climàtic -ja hi ha refugiats per culpa del clima!! - no pot provocar una bona digestió tot i la suposada suculència del plat.

També durant el cap de setmana he visitat l'exposició World Press Photo 2009 al CCCB. Per descomptat que m'han fascinat les imatges però m'ha disgustat 'disfrutar ' amb captures que immortalitzen moments tan sublims com tràgics, guerres i desastres naturals especialment. Valoro tant o més que el contingut de la fotografia, l'habilitat del fotògraf per retratar expressions, gestos, situacions límit que presuposem i tenim dibuixats a l'inconscient però que ens queden lluny en el món real. És una feina arriscada la seva i emocionalment dura, però totalment necessària per conscienciar-nos que el nostre món té parts molt fosques.

L'estranya condició humana fa que recuperem ràpidament el sentit de la 'dolce vita'. Oblidem amb facilitat les misèries. El que necessitem són motivacions, il·lusions, somnis. Possiblement per això l'inconscient m'ha fet triar una fotografia de passarel·la per resumir la visita a la World Press Photo per bé que m'assalten a cada moment les dels conflictes armats, la injustícia, la intolerància, el dolor... Deia Nietzsche que el món real és molt més petit que el món de la imaginació. Hi afegiria que també és molt més dolorós , per això ens refugiem més en el segon.