viernes, 29 de enero de 2010

Ferran Adrià

Ferran Adrià és un geni. No descobreixo la sopa d'all, sinó que més aviat em repeteixo. Tampoc he tingut ocasió de tastar el seu art culinari -però me'n moro de ganes i ara se'm complica la cosa amb l'anunci del tancament-, de manera que no m'ha guanyat per l'estòmac, sinó per la paraula, l'escrita. Em va deixar estratosfèricament glaçada la claredat i la visió de futur d'aquest senyor que fa pinta d'haver-s'ho guanyat a base de feina, feina i més feina.

Llegint l'entrevista que li fan a El Periódico aquesta setmana un pot entendre que l'èxit arriba als qui s'ho mereixen i a més són intel·ligents. Ningú no hauria vaticinat mai que la deconstrucció gastronòmica arribaria a la portada del Financial Times. Però amb Ferran Adrià el miracle es fa realitat.

El cas és que de l'entrevista em va sorprendre pràcticament tot, però en particular aquesta capacitat de Ferran Adrià de diferenciar-se de la resta, en les receptes culinàries per descomptat, però també en l'actitud i en els valors amb què embolcalla la professió. Posar passió a les coses és garantia de triomf, també. Diu que quan el Bulli reobri, el 2012, ja no serà un restaurant, sinó un espai que improvisarà el tipus de visita, la carta de plats, que tindrà un fort compromís social i de divulgació gastronòmica, i el que més m'agrada: que no patirà cap trauma per perdre les "michelin".

Penso que Adrià està molt per sobre de les etiquetes i dels convencionalismes. Ho ha demostrat sempre i ara més que mai que posa un punt i a part en la història del restaurant. Com si no ho hagués fet fins ara, el Bulli vol reinventar-se encara més, per adaptar-se a les noves demandes, a les expectatives de les noves generacions, que no ens enganyem, seran diferents. Les d'aquells que hem somiat en dinar-hi i les d'aquells que hi han dinat, i han somiat a l'hora.