De lectures, valors, capitalisme i periodisme

Dóna gust tenir temps per llegir. Amb la mateixa sensació que descriu Maruja Torres – ferozmente leer- m’he despertat aquest diumenge gris que he dedicat primer per obligació i després per plaer a la lectura i a la cuina. També a l’esport, però en menor mesura, tot i que no vull desmereixer les 30 piscines que després de mesos he aconseguit fer.

Maruja Torres estrena bloc i això m’anima a pensar en la bondat dels canvis, a l’inici d’un diumenge de plans trastocats pels núvols. Recomano la lectura del seu post, amb el qual és difícil no sintonitzar:

http://www.marujatorres.com/2010/fieramente-amar-ferozmente-leer/

Maruja Torres descriu com afronta un diumenge que voldria comprar un llibre i sap que té poques oportunitats d’èxit. Jo en canvi he pogut saciar amb el diari de diumenge les meves ànsies de lectura. Quan fa temps que no hi dediques temps, llegir i aprendre es converteix en un plaer sublim comparable a pocs altres.

Sigui com sigui, avui El País m’ha reconciliat amb la lectura i he trobat coses fascinants, al marge de l’estricta actualitat que no m’ha deixat de sorprendre. Per exemple, saber que al Japó la taxa d’atur és només del 5 per cent i que ja la consideren elevada, que tenen un repte en la qualitat de l’ocupació, tot i ser els tecnològicament més avançats. També que només un 1% de la població és estrangera, i que els sociòlegs atribueixen la inestabilitat a la presidència -4 caps d’estat des de 2006- a la manca d’idees dels candidats, que no d’ideologia. Interessant.

Seguim. Em frapa aquest text:

"Erase una vez dos gemelos, Rock y Brock. Cada sábado, su abuelo les daba un dólar. Así, durante lo que duró el verano. Había un incentivo. Cada semana, el abuelo igualaría la paga de lo que tuvieran ahorrado. Rock prefirió gastarlo en golosinas al recibirlo. Brock lo guardó. Pasadas 10 semanas, Brock amasó una pequeña fortuna de 512 dólares. Rock se lo comió."

http://www.elpais.com/articulo/reportajes/manda/Wall/Street/elpepusocdmg/20100606elpdmgrep_6/Tes

L'autora és Sheila Bair, presidenta de la FDIC, l'agència que protegeix els dipòstis als EUA. Segons la revista Forbes, Bair és la segona dona més poderosa del món. Jo diria, que de les més pragmàtiques i didàctiques també. Si el relat ens l'apliquéssim tots, si ens eduquessin en els valors, en el ser i no el tenir, potser no haguéssim arribat on som ara.

I també recomanable "Sus crisis, nuestras soluciones" l'últim llibre de Susan George filòsofa i política. Realment, la majoria som els qui hem de pagar els plats trencats d’uns pocs. O sigui, que els beneficis es privatitzaven i els efectes de la crisi es socialitzen. Avui es fa més evident que mai la màxima d’Adam Smith sobre el capitalisme “Todo para nosotors y nada para los demás”. Penso que en aquest llibre hi trobarem moltes coses interessants sobretot quant a la responsabilitat dels pocs que ens han portat a la crisi i que segur no ens hi treuran:

http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Critica/elite/Davos/elpepusocdmg/20100606elpdmgrep_7/Tes


I per últim, per allò que el gremi periodístic és molt endogàmic i sempre parla d’ell mateix, m’ha semblat fascinant que un senyor com Tommaso Debenedetti hagi ocultat durant 10 anys ser l’autor d’entrevistes a destacadíssimes personalitats, essent aquestes falses. I que les hagi publicat a la premsa regional italiana. És més que absurd, molest i ofensiu per a tota la classe periodística, i posa novament en entredit la premsa italiana que com queda clar, està més que manipulada. Ell mateix situa el seu joc periodístic entre l’absurd de Ionesco i els somnis de Calderón:


http://www.elpais.com/articulo/reportajes/gusta/ser/campeon/italiano/mentira/elpepusocdmg/20100606elpdmgrep_5/Tes

En fi, espero que l’estiu em reservei algun altre diumenge gris, perquè per bé que un perd l’oportunitat de fer l’aperitiu al sol al migdia, resulten realment productius i atractius.