Pervius en nosaltres, iaia

Ja no hi ets de cos present però estic convençuda que continues entre nosaltres, en algun punt del firmament amb vistes al mar. I també pervius en mi i en tots els qui t'hem estimat.

Recordo ara mateix els estius que vam compartir a Riba-roja sobretot quan érem petits, les nits que vam dormir juntes en el matalàs tou i bonyegut, el rebost ple de menjar que anunciava la festa major, els cargols amb ceba i tomàquet que tantes bones digestions van donar als qui els agradaven, els conills que anaven del tupí a la gàbia i de la gàbia a les teves mans i l'entrecuix, allà trobaven la mort, per nosaltres els néts, seca i dura, molt dramàtica, per tu, un tràmit, el primer pas de la recepta. Però també recordo molt vivament com em desrinxolaves el cabell assegudes al balcó i veient passar els veïns cap a la piscina, o com pujàvem a estendre la roba al terrat de davant a primera hora de la tarda o com bevies amb porró o posaves aigua fresca al pitxell...

I ara ens deixes orfes. Te'n vas després de massa mesos lluitant inútilment i amb un cor que ha bategat fort fins a l'últim segon perquè jo sé que ens sabies a prop, com sempre i feies esforços per no deixar-nos. I recordo amb molta tristesa les últimes hores i la llarga agonia a la infermeria de la residència: tu insconscient en un somni profund, nosaltres angoixats, fent pinya i lamentant el patiment. I recordo com en una habitació massa petita per tots els qui voliem ser amb tu, vam respirar del mateix aire i el tren que passava a tocar de l'edifici anunciava aquest cop sí que el viatge era l'últim.

Quina metàfora de la vida, tan tòpica com real. El temps s'esmuny a una gran velocitat, advertint-nos a instants que hem d'apreciar cada instant perquè és únic. Et recordarem sempre, tossuda i geniuda, i amb molta tendresa ara ja més al final, la que vam compartir a conseqüència de la teva maleïda malaltia que ens ha permès això sí estar més juntes i ser més amigues que mai.