martes, 8 de febrero de 2011

Quan el vel i la túnica negra donen seguretat

A Occident, un vel i una túnica negres incomoden i alguna cosa més. La societat intercultural cap a on caminem té encara moltes assignatures pendents, de fet estem a l'estadi de l'acceptació de les diferències. Després ja vindrà el mestissatge i l'enriquiment cultural i social compartit. Vagi per davant que no en justifico el seu ús però sí penso que s'ha de valorar en el seu context.

A l'Afganistan, un vel i una túnica negres donen seguretat. La periodista catalana Mònica Bernabé les usa a diari per viure amb "normalitat" en un país conflictiu, on ha fixat la seva residència. "Més enllà dels talibans" és el títol de la conferència que dilluns va pronunciar al Caixafòrum de Tarragona, en què va puntualitzar algunes informacions que ens arriben sovint esviaixades a través dels mitjans de comunicació. El vel no és el principal problema de les dones afganes, assegura. No ho ha estat mai. Ni tan sols d'aquelles que es revolten contra els talibans i que encapçalen manifestacions contra el Govern dels homes de la guerra. Tampoc és a l'agenda política de les diputades, que representen un 25% del Parlament afganès.
Les prioritats i preocupacions són altres, i ella ajuda a combatre-les. A les dones els violen sistemàticament els seus drets fonamentals. És tan greu que no puguin viure soles - ser independents, com es diu aquí- com que siguin obligades a casar-se per conveniència, per diners vaja. Han de patir, a més, uns serveis sanitaris pèssims en moments de vital importància com el part, i viuen en una situació d'extrema pobresa - com el conjunt de la població, està clar, en un país on la producció d'opi és la principal font de riquesa.
L'Afganistan encapçala el malaurat rànquing d'estadístiques de mortalitat que elabora anualment l' ONU, a conseqüència de la pobresa i la mortalitat infantil, al part. Es registren més morts derivades dels grans dèficits socials que dels conflictes bèl·lics existents, que no són per altra banda, pocs, ni hem de menystenir, està clar.
La inestabilitat política del país, la inoperativitat i corrupció del Govern, la mala gestió nord-americana de la guerra amb els talibans i la poca destressa de la comunitat internacional fan de l'Afganistan un país indesitjable on la petjada de la reconstrucció a càrrec de les ONG comença a visualitzar-se però tèbiament. A ulls dels mitjans de comunicació només és notícia quan el drama es fa encara més present. Mònica Bernabé és l'única periodista de l'Estat espanyol que hi treballa, al costat de colegues nord-americans i britànics, principalment.
No ho té fàcil en el dia a dia, però sobreviu i ho explica. I és lloable que ho faci perquè quan l'escoltes parla amb passió i amb ganes de canviar el món amb les seves cròniques, però sobretot de canviar la injusta vida de les dones afganes, que ja es revolten, però els falta conquerir les llibertats i els drets bàsics, més enllà de la túnica i el vel.

1 comentario:

eyolanda dijo...

Vaig llegir també l'article que vas penjar al facebook, és un testimoni excepcional de la realitat que es viu a l'Afganistan. Molt valenta, periodista havia de ser! i dona!!

yolanda