Del llimoner que no creix

És algun centímetre més rodona que una avellana - o millor dit, que una ametlla, perquè és allargada- però jo esperava que a aquestes alçades ja hagués assolit el tamany d'un ou. Res. Plantada en una torreta que no fa justícia a la seva elegància, resta impassible al combat diari del vent i la pluja, al vol ras dels coloms que busquen amagatall i en ocasions al raig de sol del migdia, persistent i encès, malgrat l' hivern.

No hi ha manera d,apreciar-hi canvis, de veure com se li estira la pell rugosa. Tímidament n'apareixen de noves, però són minúsculs embrions d'un color entre rosa i morat que despista. Ningú no diria que de grans seran ben grogues.

El frec a frec amb les fulles verdes deixa olor fresca però fugissera als dits. L'olor és nítida i evoca ràpid al gust àcid que li trobem en boca.

Però malgrat la bellesa de les fulles i del fruit amagat, no creix i una que la resegueix cada dia, és impacient. Rega amb la regularitat que li pertoca, perquè vol veure'l vestit. Compren que la natura és sàvia, que es pren el seu temps i, com a la vida mateixa, quan més ho desitges més lenta es fa l'espera. Té clar que seguirà sent constant i que més aviat que tard, percebrà canvis: el llimoner creixerà o morirà. Una no decideix el final, per molt que hi posi ganes i fe.