Miró i els títols

Avui he visitat la Fundació Joan Miró, a Barcelona, i he quedat captivada un cop més per l'obra del genial pintor. De Joan Miró en vaig parlar en un post anterior per l'oportunitat única que vaig tenir fa uns mesos de visitar la masia de Mont-roig on hi va passar llargues estades. Alguns dels quadres amb paisatges de Mont-roig com a protagonista els he pogut veure aquest matí. El seu vincle amb el Camp de Tarragona és constant entre anades i vingudes a París i influències artístiques diverses, i així queda reflectit en l'exposició. A la Fundació s'exposen fins i tot retrats de Miró a les platges de Mont-roig en plena efervescència artística, traçant a la sorra dibuixos indesxifrables.

La pintura de Miró dels últims anys, però, és la que més m'agrada. Les dones i els ocells com a motiu i com a inspiració. I els estels. Blaus, vermells i grocs -colors purs- sobre negre i sobre teles interminables. Em fascinen les pintures que a vegades semblen simples i infantils, però que amaguen múltiples interpretacions i lectures a ull de qui les observa.

Al cap ara mateix hi tinc gravada alguna pintura, però cap amb total claredat. En canvi, no he pogut oblidar dos títols, tots dos colpidors per emotiu l'un i per enginyós l'altre: El somriure d'una llàgrima i Cabell perseguit per dos planetes -a la imatge-. Només un gran artista és capaç de fer una obra genial i titolar-la encara amb més genialitat.