miércoles, 27 de mayo de 2009

Magnífica portada i editorial d'El Periódico




Avui és el gran dia. El dia marcat en vermell des que va començar la temporada, el dia en què es disputa el partit més esperat, el xoc més apassionant en molts anys, la final de la Champions entre el FC Barcelona i el Manchester United. La cita és a Roma, un escenari colossal que dóna encara més relleu a un partit que paralitzarà Barcelona, Catalunya i, per què no, el món sencer.El futbol s'ha convertit en el fenomen esportiu més mediàtic dels nostres dies. És un llenguatge --com va dir Pier Paolo Pasolini-- que combina la prosa de la combinació i l'estratègia amb l'esclat poètic del gol. És un espai comú en què es troben sensibilitats diferents i diverses cultures unides per l'equació de dues porteries i una pilota. Ho va dir un altre famós escriptor, que també va ser porter, el premi Nobel Albert Camus: "Tot el que sé sobre la condició humana ho vaig aprendre gràcies al futbol". I encara més. Aquesta vegada és una de les agudes reflexions del mític Bill Shakly, que va ser mànager del Liverpool: "Em pregunten si el futbol és una qüestió de vida o mort. No és així: és molt més important que tot això".El futbol és molt més i moltíssim menys que la vida. Aquí resideix el seu encant. Sense deixar de ser un joc, genera passions universals que ens transporten més enllà de la quotidianitat. Sense deixar de ser un atzar, les seves lleis --interpretades per excelsos executants-- generen una cosa molt semblant a la bellesa harmònica. I, al final, el que ens meravella, allò que ens sedueix, és que no deixa de ser, el futbol, aquell joc, aquell atzar que, sent nens, ens va captivar.Amb el futbol juguem a crear bellesa i aspirem que sigui immarcescible. Per això, el futbol també és memòria. En un partit com el d'avui, se senten les veus de l'Hongria de Puskas, Czibor i Kocsis; del Brasil de Pelé i Rivelino; del Torino de Mazzola perdut a la muntanya Superga; de tots els Barça llegendaris (amb Samitier, Kubala i Cruyff), del també llegendari Manchester de Bobby Charlton. Hi són tots --i molts més: Di Stefano, Maradona...-- per assistir al moment epifànic, a l'instant just en què el Déu del futbol decideixi estendre la mà per infondre la gràcia del joc al nou Adam del paradís de la pilota, a aquest Barça de Pep Guardiola cridat a les portes de la glòria.La interpretació que avui publica EL PERIÓDICO a la portada ens trasllada a la capella Sixtina, al fresc de La creació d'Adam, de Miquel Àngel Buonarroti. Per diverses raons. Aquesta és la sisena final de la màxima competició continental que disputa el Barça, i ho fa en un any que serà recordat com el dels sis gols al Santiago Bernabéu. I també perquè en aquesta capella, tan pròxima a l'Stadio Olimpico, es representa el moment sublim, únic, en què el verb transmet els seus dons a l'home. El Déu del futbol, en el nostre cas, s'acosta i insufla la màgia al Pep i al seu equip. És un instant gloriós, adàmic, primigeni. El viurem amb inusitada alegria, amb molta expectació, amb civilitat i amb els nervis a flor de pell. També amb la convicció que, passi el que passi aquesta nit, ja ha nascut --neix avui a Roma-- aquell que ens ve a descobrir les raons fonamentals d'aquest esport. Un Barça que ens transmet plaer, ens dóna consol i ens omple de vida.