De la felicitat, del planeta i de Sinatra

L'estiu convida al positivisme i a la recerca de la felicitat perduda els tristos mesos d'hivern, una meta certament difícil perquè els experts s'entesten a dir que la portem dins , però clar, la complexitat és saber trobar-la.


El que la condició humana ha assumit - relativament- és que feliços no ho podem per ser sempre, sinó a instants molt breus en temps i mesura, i com a 'recompensa' perquè hem patit la infelicitat. "Somos tristeza por eso la alegría es un azaña" deia Benedetti i reproduïa fa uns dies una amiga al seu facebook molt encertadament.

Estem faltats de felicitat i per això a l'estiu que tenim temps - o el perdem, segons com es vegi-, la busquem més insistentment. I també ens falta positivisme per això paga la pena parlar-ne. Ho fan aquests dies els diaris en els quaderns d'estiu, en entrevistes i reportatges. Avui, un empatx, però ja va bé que no engreixa i perquè en temps de crisi i vista l'actualitat - desastres naturals inclosos, maleïts !-, anima.

Un incís: Això del canvi climàtic va de debò i no és l'única amenaça del planeta terra, us recomano llegir -això sí,en un moment d'excés optimisme que vulgueu rebaixar- a l'arxiconegut físic Steve Hawking que ens dóna 200 anys per mudar-nos de planeta, perquè els perills que l'assetgen no són pocs ni poca cosa.

Recuperant el relat de l'optimisme, el positivisme i la felicitat, la premsa d'avui ens hi apropa però molt. És interessant reflexionar-hi:


- Neus Colomer, psicòloga: La felicitat és una decisió personal

- Maria Jesús Orbegozo, filòsofa, psicòloga i escriptora: Significar alguna cosa per a algú és una necessitat bàsica

- Sebastià Serrano: Felicitat = paraules carinyoses + rialles + carícies

- Freud, psicoanalista: Hi ha dues maneres de ser feliç en aquesta vida, una és fer-se l'idiota i l'altra ser-ho


Confesso que llegint les entrevistes o textos que desenvolupen aquests enunciats, una està més a prop de la felicitat, però mai s'arriba a l'èxtasi com amb la música: la nit d'estiu que vam viure diumenge a Prades, a l'Església de Santa Maria, escoltant Xavier Pié i Ignasi González, saxo i contrabaix emulant la veu de Frank Sinatra i particularment Fly me to the moon... Si teniu ocasió, experimenteu-ho. Sinó, sempre us quedarà demanar un desig als astres que es passegen per Sant Llorenç i que costa veure, realment, si no és amb imaginació o poca miopia.