martes, 8 de febrero de 2011

Quan el vel i la túnica negra donen seguretat

A Occident, un vel i una túnica negres incomoden i alguna cosa més. La societat intercultural cap a on caminem té encara moltes assignatures pendents, de fet estem a l'estadi de l'acceptació de les diferències. Després ja vindrà el mestissatge i l'enriquiment cultural i social compartit. Vagi per davant que no en justifico el seu ús però sí penso que s'ha de valorar en el seu context.

A l'Afganistan, un vel i una túnica negres donen seguretat. La periodista catalana Mònica Bernabé les usa a diari per viure amb "normalitat" en un país conflictiu, on ha fixat la seva residència. "Més enllà dels talibans" és el títol de la conferència que dilluns va pronunciar al Caixafòrum de Tarragona, en què va puntualitzar algunes informacions que ens arriben sovint esviaixades a través dels mitjans de comunicació. El vel no és el principal problema de les dones afganes, assegura. No ho ha estat mai. Ni tan sols d'aquelles que es revolten contra els talibans i que encapçalen manifestacions contra el Govern dels homes de la guerra. Tampoc és a l'agenda política de les diputades, que representen un 25% del Parlament afganès.
Les prioritats i preocupacions són altres, i ella ajuda a combatre-les. A les dones els violen sistemàticament els seus drets fonamentals. És tan greu que no puguin viure soles - ser independents, com es diu aquí- com que siguin obligades a casar-se per conveniència, per diners vaja. Han de patir, a més, uns serveis sanitaris pèssims en moments de vital importància com el part, i viuen en una situació d'extrema pobresa - com el conjunt de la població, està clar, en un país on la producció d'opi és la principal font de riquesa.
L'Afganistan encapçala el malaurat rànquing d'estadístiques de mortalitat que elabora anualment l' ONU, a conseqüència de la pobresa i la mortalitat infantil, al part. Es registren més morts derivades dels grans dèficits socials que dels conflictes bèl·lics existents, que no són per altra banda, pocs, ni hem de menystenir, està clar.
La inestabilitat política del país, la inoperativitat i corrupció del Govern, la mala gestió nord-americana de la guerra amb els talibans i la poca destressa de la comunitat internacional fan de l'Afganistan un país indesitjable on la petjada de la reconstrucció a càrrec de les ONG comença a visualitzar-se però tèbiament. A ulls dels mitjans de comunicació només és notícia quan el drama es fa encara més present. Mònica Bernabé és l'única periodista de l'Estat espanyol que hi treballa, al costat de colegues nord-americans i britànics, principalment.
No ho té fàcil en el dia a dia, però sobreviu i ho explica. I és lloable que ho faci perquè quan l'escoltes parla amb passió i amb ganes de canviar el món amb les seves cròniques, però sobretot de canviar la injusta vida de les dones afganes, que ja es revolten, però els falta conquerir les llibertats i els drets bàsics, més enllà de la túnica i el vel.

lunes, 31 de enero de 2011

Del llimoner que no creix

És algun centímetre més rodona que una avellana - o millor dit, que una ametlla, perquè és allargada- però jo esperava que a aquestes alçades ja hagués assolit el tamany d'un ou. Res. Plantada en una torreta que no fa justícia a la seva elegància, resta impassible al combat diari del vent i la pluja, al vol ras dels coloms que busquen amagatall i en ocasions al raig de sol del migdia, persistent i encès, malgrat l' hivern.

No hi ha manera d,apreciar-hi canvis, de veure com se li estira la pell rugosa. Tímidament n'apareixen de noves, però són minúsculs embrions d'un color entre rosa i morat que despista. Ningú no diria que de grans seran ben grogues.

El frec a frec amb les fulles verdes deixa olor fresca però fugissera als dits. L'olor és nítida i evoca ràpid al gust àcid que li trobem en boca.

Però malgrat la bellesa de les fulles i del fruit amagat, no creix i una que la resegueix cada dia, és impacient. Rega amb la regularitat que li pertoca, perquè vol veure'l vestit. Compren que la natura és sàvia, que es pren el seu temps i, com a la vida mateixa, quan més ho desitges més lenta es fa l'espera. Té clar que seguirà sent constant i que més aviat que tard, percebrà canvis: el llimoner creixerà o morirà. Una no decideix el final, per molt que hi posi ganes i fe.

domingo, 26 de septiembre de 2010

La dura i plaent verema

És el segon any que tenim oportunitat de veremar merlot a la finca de La Sort, a Falset. Els quilos de raïm collits dissabte amb un grau final que no fa justícia a l'esforç que hi vam posar tots, reposen a les tines de la Cooperativa de Falset, iniciant-se així el màgic procés que els durà a l'ampolla. Sigui vi de criança o vi jove, serà exquisit segur. Perquè qui en coneix el procés, sap reconèixer el camí de la vinya a la boca, que no és curt ni fàcil, però és, en definitiva, plaent.

Fa un any vam anar per primer cop a la verema a les vinyes de La Sort i vaig titular el post mot convençuda com "El plaer de les petites coses". Ara penso, tot i que comparteixo el fons, que no li fa del tot justícia, perquè no hi ha res "petit" en aquesta feina de pagés, que és dura i difícil de reconèixer. És més que vocació, passió, per això el resultat és molt gran, grans vins que donen les vinyes treballades amb sacrifici, lluitant contra la soledat i les inclemències del temps.

El meu sincer reconeixement als homes i dones que les treballen. Un motiu més per apreciar els vins de la terra que sovint evoquem a través d'un conegut poema de Segarra, però que continua sent sempre emocionant:

"Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat."

Més informació sobre La Sort: http://www.calbenito.cat/ (actualitat)

lunes, 9 de agosto de 2010

De la felicitat, del planeta i de Sinatra

L'estiu convida al positivisme i a la recerca de la felicitat perduda els tristos mesos d'hivern, una meta certament difícil perquè els experts s'entesten a dir que la portem dins , però clar, la complexitat és saber trobar-la.


El que la condició humana ha assumit - relativament- és que feliços no ho podem per ser sempre, sinó a instants molt breus en temps i mesura, i com a 'recompensa' perquè hem patit la infelicitat. "Somos tristeza por eso la alegría es un azaña" deia Benedetti i reproduïa fa uns dies una amiga al seu facebook molt encertadament.

Estem faltats de felicitat i per això a l'estiu que tenim temps - o el perdem, segons com es vegi-, la busquem més insistentment. I també ens falta positivisme per això paga la pena parlar-ne. Ho fan aquests dies els diaris en els quaderns d'estiu, en entrevistes i reportatges. Avui, un empatx, però ja va bé que no engreixa i perquè en temps de crisi i vista l'actualitat - desastres naturals inclosos, maleïts !-, anima.

Un incís: Això del canvi climàtic va de debò i no és l'única amenaça del planeta terra, us recomano llegir -això sí,en un moment d'excés optimisme que vulgueu rebaixar- a l'arxiconegut físic Steve Hawking que ens dóna 200 anys per mudar-nos de planeta, perquè els perills que l'assetgen no són pocs ni poca cosa.

Recuperant el relat de l'optimisme, el positivisme i la felicitat, la premsa d'avui ens hi apropa però molt. És interessant reflexionar-hi:


- Neus Colomer, psicòloga: La felicitat és una decisió personal

- Maria Jesús Orbegozo, filòsofa, psicòloga i escriptora: Significar alguna cosa per a algú és una necessitat bàsica

- Sebastià Serrano: Felicitat = paraules carinyoses + rialles + carícies

- Freud, psicoanalista: Hi ha dues maneres de ser feliç en aquesta vida, una és fer-se l'idiota i l'altra ser-ho


Confesso que llegint les entrevistes o textos que desenvolupen aquests enunciats, una està més a prop de la felicitat, però mai s'arriba a l'èxtasi com amb la música: la nit d'estiu que vam viure diumenge a Prades, a l'Església de Santa Maria, escoltant Xavier Pié i Ignasi González, saxo i contrabaix emulant la veu de Frank Sinatra i particularment Fly me to the moon... Si teniu ocasió, experimenteu-ho. Sinó, sempre us quedarà demanar un desig als astres que es passegen per Sant Llorenç i que costa veure, realment, si no és amb imaginació o poca miopia.

domingo, 4 de julio de 2010

Pervius en nosaltres, iaia

Ja no hi ets de cos present però estic convençuda que continues entre nosaltres, en algun punt del firmament amb vistes al mar. I també pervius en mi i en tots els qui t'hem estimat.

Recordo ara mateix els estius que vam compartir a Riba-roja sobretot quan érem petits, les nits que vam dormir juntes en el matalàs tou i bonyegut, el rebost ple de menjar que anunciava la festa major, els cargols amb ceba i tomàquet que tantes bones digestions van donar als qui els agradaven, els conills que anaven del tupí a la gàbia i de la gàbia a les teves mans i l'entrecuix, allà trobaven la mort, per nosaltres els néts, seca i dura, molt dramàtica, per tu, un tràmit, el primer pas de la recepta. Però també recordo molt vivament com em desrinxolaves el cabell assegudes al balcó i veient passar els veïns cap a la piscina, o com pujàvem a estendre la roba al terrat de davant a primera hora de la tarda o com bevies amb porró o posaves aigua fresca al pitxell...

I ara ens deixes orfes. Te'n vas després de massa mesos lluitant inútilment i amb un cor que ha bategat fort fins a l'últim segon perquè jo sé que ens sabies a prop, com sempre i feies esforços per no deixar-nos. I recordo amb molta tristesa les últimes hores i la llarga agonia a la infermeria de la residència: tu insconscient en un somni profund, nosaltres angoixats, fent pinya i lamentant el patiment. I recordo com en una habitació massa petita per tots els qui voliem ser amb tu, vam respirar del mateix aire i el tren que passava a tocar de l'edifici anunciava aquest cop sí que el viatge era l'últim.

Quina metàfora de la vida, tan tòpica com real. El temps s'esmuny a una gran velocitat, advertint-nos a instants que hem d'apreciar cada instant perquè és únic. Et recordarem sempre, tossuda i geniuda, i amb molta tendresa ara ja més al final, la que vam compartir a conseqüència de la teva maleïda malaltia que ens ha permès això sí estar més juntes i ser més amigues que mai.

lunes, 7 de junio de 2010

De lectures, valors, capitalisme i periodisme


Dóna gust tenir temps per llegir. Amb la mateixa sensació que descriu Maruja Torres – ferozmente leer- m’he despertat aquest diumenge gris que he dedicat primer per obligació i després per plaer a la lectura i a la cuina. També a l’esport, però en menor mesura, tot i que no vull desmereixer les 30 piscines que després de mesos he aconseguit fer.

Maruja Torres estrena bloc i això m’anima a pensar en la bondat dels canvis, a l’inici d’un diumenge de plans trastocats pels núvols. Recomano la lectura del seu post, amb el qual és difícil no sintonitzar:

http://www.marujatorres.com/2010/fieramente-amar-ferozmente-leer/

Maruja Torres descriu com afronta un diumenge que voldria comprar un llibre i sap que té poques oportunitats d’èxit. Jo en canvi he pogut saciar amb el diari de diumenge les meves ànsies de lectura. Quan fa temps que no hi dediques temps, llegir i aprendre es converteix en un plaer sublim comparable a pocs altres.

Sigui com sigui, avui El País m’ha reconciliat amb la lectura i he trobat coses fascinants, al marge de l’estricta actualitat que no m’ha deixat de sorprendre. Per exemple, saber que al Japó la taxa d’atur és només del 5 per cent i que ja la consideren elevada, que tenen un repte en la qualitat de l’ocupació, tot i ser els tecnològicament més avançats. També que només un 1% de la població és estrangera, i que els sociòlegs atribueixen la inestabilitat a la presidència -4 caps d’estat des de 2006- a la manca d’idees dels candidats, que no d’ideologia. Interessant.

Seguim. Em frapa aquest text:

"Erase una vez dos gemelos, Rock y Brock. Cada sábado, su abuelo les daba un dólar. Así, durante lo que duró el verano. Había un incentivo. Cada semana, el abuelo igualaría la paga de lo que tuvieran ahorrado. Rock prefirió gastarlo en golosinas al recibirlo. Brock lo guardó. Pasadas 10 semanas, Brock amasó una pequeña fortuna de 512 dólares. Rock se lo comió."

http://www.elpais.com/articulo/reportajes/manda/Wall/Street/elpepusocdmg/20100606elpdmgrep_6/Tes

L'autora és Sheila Bair, presidenta de la FDIC, l'agència que protegeix els dipòstis als EUA. Segons la revista Forbes, Bair és la segona dona més poderosa del món. Jo diria, que de les més pragmàtiques i didàctiques també. Si el relat ens l'apliquéssim tots, si ens eduquessin en els valors, en el ser i no el tenir, potser no haguéssim arribat on som ara.

I també recomanable "Sus crisis, nuestras soluciones" l'últim llibre de Susan George filòsofa i política. Realment, la majoria som els qui hem de pagar els plats trencats d’uns pocs. O sigui, que els beneficis es privatitzaven i els efectes de la crisi es socialitzen. Avui es fa més evident que mai la màxima d’Adam Smith sobre el capitalisme “Todo para nosotors y nada para los demás”. Penso que en aquest llibre hi trobarem moltes coses interessants sobretot quant a la responsabilitat dels pocs que ens han portat a la crisi i que segur no ens hi treuran:

http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Critica/elite/Davos/elpepusocdmg/20100606elpdmgrep_7/Tes


I per últim, per allò que el gremi periodístic és molt endogàmic i sempre parla d’ell mateix, m’ha semblat fascinant que un senyor com Tommaso Debenedetti hagi ocultat durant 10 anys ser l’autor d’entrevistes a destacadíssimes personalitats, essent aquestes falses. I que les hagi publicat a la premsa regional italiana. És més que absurd, molest i ofensiu per a tota la classe periodística, i posa novament en entredit la premsa italiana que com queda clar, està més que manipulada. Ell mateix situa el seu joc periodístic entre l’absurd de Ionesco i els somnis de Calderón:


http://www.elpais.com/articulo/reportajes/gusta/ser/campeon/italiano/mentira/elpepusocdmg/20100606elpdmgrep_5/Tes

En fi, espero que l’estiu em reservei algun altre diumenge gris, perquè per bé que un perd l’oportunitat de fer l’aperitiu al sol al migdia, resulten realment productius i atractius.

miércoles, 5 de mayo de 2010

Hi neix o s'hi fa?

En temps de descrèdit, desconfiança i poc entusiasme, resulta difícil trobar lideratges com el de Barack Obama. Alguns polítics poden presumir de tenir-lo i estic convençuda que molts en tenen però s'ha d'apreciar en la curta distància, però és clar, no tothom hi té accés i molts cops passa desapercebut. És difícil arribar a tots els públics malgrat que tenim més mitjans que mai. Continuem obsessionats amb la premsa, els diaris digitals, internet, la ràdio, la televisió, però i la comunicació directa ? Anem mancats de contacte directe i algun cop haurem de repensar com el recuperem i l'actualitzem perquè som al segle XXI.



Recuperant el tema del lideratge d'Obama, molts li hauríem confiat la vida - en la campanya especialment-, la qual cosa demostra que exercia un gran poder d'influència, planetari diria, perquè li reconeixíem coneixements i capacitats, una excel·lent oratòria, una actitud positiva i favorable al canvi malgrat l'adversitat econòmica, un origen humil - amb el qual podíem sintonitzar-, i entre altres una preocupació o proposta de resolució de problemes que com a espècie compartim, des de la salut pública al canvi climàtic.


Ahir vaig entendre com va anar això d'Obama per haver enlluernat mig món durant la campanya, des de la xarxa, però també presencialment - recordo el míting que va pronunciar a Berlín, no sé si cap president alemany (ni la dura Merkel !) va reunir tants fans en un acte de campanya. Doncs està clar, al líder EL FAN. Obama tenia milers de seguidors i inspirava una confiança similar a la fe que professen els catòlics al Papa.



El líder, ni hi neix ni s'hi fa. El fan, els seus seguidors. De la mateixa manera que som fills, perquè tenim pares, o som alumnes perquè tenim professors. Qui es creu líder, acostuma a fracassar. Qui té carisma i el comparteix i reparteix joc i consensua i pren decisions - encertades, majoritàriament - que són aplaudides per un equip, és qui lidera, sense necessitat de reivindicar-ho. Es fa evident a un cop de vista.



Acabo desitjant que en veiem més, i de nous, perquè necessitem creure en algú, seguir a algú, a banda del Barça.